Sílvia Munt: "Mercè Rodoreda es mereixia un Nobel"

Actriu, directora i antiga ballarina, Sílvia Munt visita "Col·lapse" en un moment en què acaba de rodar una pel·lícula sobre Mercè Rodoreda, l'autora que va marcar el seu debut al cinema amb "La plaça del Diamant". Munt recorda com aquell paper li va canviar la vida, i reflexiona sobre la seva trajectòria professional i el pas a la direcció de cinema.
 

Una reivindicació fonamentada

Sílvia Munt acaba de rodar una pel·lícula documental sobre Mercè Rodoreda i en parla amb admiració absoluta:

"Mercè Rodoreda és una escriptora d'aquest país que crec que es mereixeria un Nobel."

Sosté que la seva obra té una profunditat "que descobreixes amb el pas del temps, com més llegeixes".

 

L'actriu i directora recorda que Rodoreda va ser una autora marcada per l'exili i per judicis morals que encara avui condicionen la seva memòria:

"Quan torna de l'exili, no és valorada perquè se n'ha anat amb un home casat i ha hagut de deixar un fill. La castiguen per la seva posició valenta, atrevida i sincera."

Munt destaca que Rodoreda, d'una exigència extrema amb la llengua i la forma, "coneixia l'ànima humana com ningú" i que la seva obra, de "La plaça del Diamant" a "La mort i la primavera", mostra la crueltat, la tendresa i les ombres de la condició humana d'una manera única.

Sobre la pel·lícula recent, Munt explica que ha volgut fer Rodoreda comprensible, acostar-la a públics que potser coneixen el nom però no la profunditat del personatge: "He intentat que la gent entengui per què aquesta dona era com era i per què necessitem tenir caràcter: perquè la societat no ens acapari."

 

De l'actuació a la direcció: trobar la pròpia veu

La trajectòria de Sílvia Munt no ha estat lineal. Abans de ser actriu va ser ballarina de dansa clàssica i va estudiar Psicologia. Sense planificar-ho, va entrar al teatre i al cinema.

El punt d'inflexió com a actriu va ser "La plaça del Diamant", on Rodoreda la va escollir d'entre cinc finalistes. I després d'anys d'interpretació, va arribar la necessitat de canviar de lloc:

"M'agradava molt fer d'actriu, però no soc gaire bona obeint. Tinc un esperit molt anàrquic, m'agrada fer les coses que sento que he de fer."

El seu pas a la direcció va començar amb llibertat total: un curt rodat al Sàhara que li va obrir un camí nou i més coherent amb el seu moment vital:

"Vaig sentir la llibertat de fer allò que tens ganes de fer, vaig entrar en un món que en aquell moment em feia créixer més."

Amb els anys, Sílvia Munt s'ha convertit en una de les directores de referència del país i en la primera dona a dirigir una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

 

Una vida d'aprenentatges: dansa, teatre i mirada crítica

Sílvia Munt reivindica que cada etapa --la dansa, la interpretació, la direcció-- forma part d'una mateixa evolució. No parla de "reinventar-se", sinó de créixer:

"M'agrada més dir que un evoluciona. No és reinventar-se: és necessitar fer coses diferents a mesura que passa el temps."

Recorda també la seva adolescència viatjant a Londres per examinar-se de la Royal Ballet, un món on va percebre prejudicis que la van marcar: "El que sentia era una espècie de racisme. Les que veníem d'aquí érem 'spanish', no sabíem parlar bé anglès, érem púrria. Allà vaig començar a pensar: serà 'gilipolles' el que es pensa que és superior per haver nascut a un lloc o a un altre."

 

 

Sobre l'ofici d'actriu, fa una reflexió que sintetitza perfectament la seva mirada actual:

"És com entrar en una bombolla que et protegeix de la realitat. És terapèutic. Però en un ofici creatiu no pots esperar mai seguretat."

I quan li pregunten si tornarà als escenaris, ho descarta, apuntant que està en un altre moment vital: "Ara m'agrada mirar. Escriure, dirigir, mirar la vida i els altres, i perdre'm de vista."