Somnis d'envelat

Els primers envelats: naixement d'un espai efímer però essencial

Els envelats van néixer a mitjan segle XIX i es van convertir ràpidament en un element imprescindible de les festes majors catalanes. Instal·lats en places i descampats, acollien balls, concerts, àpats i tota mena d'actes. Inspirats en estructures nàutiques, amb veles, cordes i pals, permetien crear grans sales de ball sense columnes centrals. Era una arquitectura desmuntable i social.

Ben aviat es van enriquir amb decoracions d'estil teatral: cortinatges, frisos, miralls i ornaments florals. Aquesta estètica sumada a la seva funció social els va convertir en una aportació singular de l'arquitectura efímera catalana.

L'associacionisme cultural del segle XIX, amb ateneus, casals i societats recreatives, va ser clau per a la seva difusió. Aquestes entitats llogaven envelats per organitzar els actes de festa major i promoure espais de convivència i esbarjo.

L'esplendor dels envelats: entre els somnis i la realitat (1920-1950)

Abans de la guerra: la màgia d'un país que ballava

Durant els anys 1920 i 1930, els envelats van viure el seu apogeu. En barris de Barcelona com Gràcia o Sant Andreu, i en moltes viles del país, se n'instal·laven diversos alhora, decorats amb sumptuositat i amb plena vida social. A més dels balls, s'hi celebraven concursos, espectacles i trobades multitudinàries.

S'hi ballaven valsos, xotis, tangos i danses de moda com el foxtrot o el black bottom. El repertori es diversificava cada cop més amb les influències americanes, però també es mantenien formes pròpies com els anomenats "balls d'envelat": el ball del fanalet, de la toia o l'americana dels guapos.

Aquest fragment de la cançó de Ramon Muntaner, que acompanya l'adaptació cinematogràfica de "La plaça del Diamant" (Francesc Betriu, 1982), capta l'esperit d'aquells anys. Els envelats eren espais on es creava complicitat entre generacions, llocs de llibertat fràgil i alegria compartida en un país que ballava a les portes d'un temps convuls.

Després de la guerra: resistència i dignitat sota el tendal

Amb la Guerra Civil i la dictadura, els envelats no van desaparèixer, però sí que van perdre esplendor. A les dècades de 1940 i 1950, les festes majors es van mantenir amb dificultats, marcades per la censura i la precarietat.

Els envelats d'aquesta etapa tenien un aire més auster, però encara conservaven la seva funció social. S'hi continuava ballant, amb més pasdobles i menys improvisació. Tot i les limitacions, l'envelat seguia sent un lloc de trobada, de comunitat i d'afirmació col·lectiva. La seva presència recordava que, fins i tot en temps difícils, la festa es podia mantenir viva.

Renovació i persistència: de l'envelat tèxtil a les estructures modernes

A partir dels anys seixanta, els materials tradicionals comencen a ser substituïts per estructures metàl·liques, lones més resistents i muntatges professionals. Ja no es fan a mà amb veles de vaixell, però l'esperit es manté: espais coberts per ballar, fer concerts i viure la festa.

Molt més que una carpa

Els envelats han estat molt més que una estructura coberta. Han simbolitzat la comunitat, l'alegria col·lectiva i la capacitat de transformar un espai buit en un escenari de vida i emoció. Encara avui, reinventats i adaptats, formen part essencial de moltes festes majors.

Ballar sota un envelat continua sent un acte de complicitat popular i un record viu de les nits que no s'obliden.