Són sinceres les disculpes de Gabriel Rufián?

Aquest dimecres, mentre al Parlament es debatia la llei del català, Gabriel Rufián intervenia al programa "Planta Baixa" de TV3. Des de Madrid, el diputat d'Esquerra reflexionava sobre la seva intensa activitat a les xarxes socials.

Preguntat per aquell polèmic tuit de la tardor del 2017, el de les 155 monedes de plata contra Puigdemont, Rufián feia propòsit d'esmena però alhora qualificava de "tarat" l'expresident català. Més tard, Rufián demanava perdó per les seves declaracions.

El 2016 un estudi va determinar quins són els requisits perquè una mentida resulti creïble. Tan obvi com imprescindible, el primer requisit és que la disculpa sigui sincera. És a dir, que qui demana disculpes les demani convençut i no obligat.

Perquè encara que un sigui molt bon actor, o es cregui ser-ho, el llenguatge corporal sempre revelarà la incongruència entre el que diem i el que de veritat pensem. Per tant, que a un se li escapi per sota del nas el riure en acabar una disculpa no ajuda. Tampoc, per molt penedit que un estigui, serveix acotar el cap i no mirar als ulls (o la càmera) a qui s'ha ofès.

I encara que sembli increïble, perquè et creguin no és necessari verbalitzar la paraula "disculpes" ni un "ho sento" o "perdó". Però sí deixar de posar excuses a la falta i mai afegir "si algú s'ha sentit ofès".