Srebrenica: 30 anys del genocidi que va fer esgarrifar Europa

L'11 de juliol de 1995 és una data inesborrable per als bosnians musulmans. 

Més de 8.000 homes i nens bosnians musulmans van ser executats per les forces liderades pel general Ratko Mladic a les rodalies de Srebrenica.

Ramiza Gurdic va perdre dos fills i el marit en aquesta població de Bòsnia i Hercegovina:

"No busquem revenja. Només volem saber on són els nostres fills i marits. L'11 de juliol és un dia de gran tristesa i dolor, però per a mi ho és cada nit, cada matí."

 

Zona segura per les Nacions Unides

Durant més de tres anys durant els noranta, l'enclavament de Srebrenica, a l'est de Bòsnia i Hercegovina, prop de la frontera amb Sèrbia, havia estat declarat "zona segura" per les Nacions Unides, malgrat l'assetjament de tropes serbobosnianes.

Uns 300 cascos blaus neerlandesos havien de protegir uns 40.000 refugiats i desplaçats, però no van oferir resistència davant l'entrada de les tropes serbobosnianes.

Joan Solés, excorresponsal de Catalunya Ràdio als Balcans, ho explica a Catalunya Informació:

"El comportament dels soldats holandesos va ser una vergonya, no van fer res. Però més vergonyós va ser el comportament del comandament de la UNPROFOR que va denegar l'assistència. Allà es va demostrar que l'autoritat de l'ONU a Bòsnia era inexistent. Va ser un fracàs." 

Solés recorda que, pocs dies després de l'11 de juliol de fa 30 anys, va arribar a la zona i va quedar impressionat de la pudor que feien tants cadàvers acumulats.

"La imatge de gent afusellada em va quedar gravada a la memòria. I encara avui, 30 anys després, no he aconseguit esborrar-la."   

Munira Subasic és presidenta de la principal associació de mares de Srebrenica. El seu marit i el fill de 17 anys van ser assassinats.

"Durant trenta anys, hem portat dolor a l'ànima. Els nostres fills van ser assassinats innocentment, a la zona protegida per l'ONU. Europa i el món van observar en silenci com els nostres fills eren massacrats." 

Aquest divendres, els supervivents i les famílies han enterrat set víctimes més identificades, inclosos dos joves que tenien 19 anys en el moment de la massacre i una dona que en tenia 67. 

 

Les autoritats sèrbies van intentar tapar la massacre

Els aproximadament 8.000 homes i nens bosnians van ser executats i els seus cossos van ser abocats en desenes de fosses comunes. 

Per intentar ocultar la gravetat dels crims, les autoritats sèrbies de Bòsnia van organitzar operacions per entorpir la recerca dels cossos, com explica Dragana Vucetic, antropòloga forense de la Comissió Internacional sobre Persones Desaparegudes: 

"Es van fer servir buldòzers, excavadores i camions per moure [els cossos], amb la qual cosa es va veure afectada la integritat dels individus i els cossos es van desmembrar. Molt sovint es van trobar restes de la mateixa persona en diversos llocs."

Les famílies de les víctimes han esperat anys per enterrar-los, amb l'esperança de trobar totes les restes.

Però, malauradament, per a la majoria de les víctimes no ha estat possible.

Jordi Rodri, el cap de l'ONG Trenkalós, que organitza camps de solidaritat a Bòsnia, explicava a Catalunya Informació:

"Es calcula que hi ha entre 20 i 30 fosses comunes per localitzar; parlem d'uns 1.500-1.700 cossos que encara no sabem on són. Moltes famílies viuen en aquest buit i en una angoixa que no s'acaba d'esborrar." 

 

Malgrat les condemnes, impunitat 

Els exlíders polítics i militars serbobosnians, Radovan Karadzic i Ratko Mladić, van ser condemnats a cadena perpètua pels tribunals internacionals per crims de guerra i genocidi. 

50 persones més han estat condemnades a penes de presó per delictes relacionats, però la sensació d'injustícia es manté, com explica Jordi Rodri:

"Molts dels responsables han acabat en lloc públics, caps de policia, responsables polítics, sense cap mena de problema. Vas pel carrer i et trobes els mateixos autors materials de la mort d'algun familiar teu i parlar de justícia és una cosa que no és realista." 

A més, molts serbis glorifiquen els autors del genocidi. Eric Hauck, excorresponsal del diari Avui a Bòsnia, en parla a Catalunya Informació: 

"Vas pels carrers de moltes ciutats de la part sèrbia de Bòsnia i hi ha pòsters, pintades i grafitis que glorifiquen els herois d'aquella massacre, herois per a ells, evidentment. Per tant, no s'han tancat les ferides ni el conflicte."

 

La Unió Europea ha de decidir què vol

Bòsnia i Hercegovina està formada per la Federació de Bòsnia i Hercegovina, d'una banda, i, per l'altra, per la República Sèrbia de Bòsnia o República Srpska. 

Abans de 1995, a Srebrenica la majoria de la població era bosniomusulmana. Ara, la localitat pertany a la República Srpska i després del genocidi, la majoria de la població és sèrbia. 

Precisament molts líders polítics d'aquesta república, com el president Milorad Dodik, minimitza els crims de la guerra.

A començament de mes deia que "els serbis no van cometre genocidi a Srebrenica; no va passar".

Aquest divendres, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha instat tots els líders polítics, especialment de Bòsnia i Hercegovina i dels Balcans Occidentals en general, a reconèixer els crims. 

També demana honrar sincerament les víctimes perquè el país pugui adherir-se a la Unió Europea.

Per Hauck, que també va ser delegat de la Generalitat a Croàcia, Bòsnia i Hercegovina travessa un moment molt delicat:

"Bòsnia passeja per un cingle, en què a la dreta hi ha la guerra i a l'esquerra hi ha la Unió Europea. Som nosaltres els qui hem de decidir on els volem."   

De fet, els bosnians han passat més temps esperant entrar a la UE que vivint sota el règim comunista del mariscal Tito.