Supervivents de l'Holocaust que venjaven nazis: "Hi havia una guerra en marxa, després de la guerra"

És possible girar full després d'haver viscut l'horror de l'Holocaust? Per què hi havia criminals de guerra nazis vivint tranquil·lament en diversos països occidentals? Què passava quan els supervivents que havien fugit d'Europa s'assabentaven que, ben a prop, hi tenien un antic membre de les SS?

El documental "El nostre pare, el venjador dels nazis" revela l'existència d'una organització que durant els anys posteriors a la fi de la Segona Guerra Mundial hauria estat implicada en la mort i desaparició de nazis a Austràlia. Algunes de les víctimes havien estat identificades com a responsables de nombrosos crims i l'extrema crueltat de les seves accions havia estat documentada.

"Durant l'Holocaust, el papa va ser un dels iniciadors d'una unitat jueva que es deia Nekoma, que vol dir venjança. De petit, m'explicava històries de la lluita contra els nazis pels boscos de Bielorússia. S'emocionava molt quan jo li demanava pels familiars assassinats. (...) L'indignava que hi hagués nazis a Austràlia, i deia que calia fer-hi alguna cosa."

Boris Green era un supervivent de l'Holocaust. Ell i el seu germà Fima eren els únics d'una nombrosa família que havien salvat la vida. Junts van fugir a Austràlia, el país amb la segona comunitat més gran de supervivents jueus, després d'Israel. A Melbourne, Boris es va casar, va obrir una rellotgeria i va tenir tres fills. Aparentment, hi duia una vida plàcida i estable. Aparentment.

La guerra després de la guerra

Després que Boris Green morís, els tres fills, Sam, Jon i Jack, posen en comú les sospites que el pare amagava un secret: un record difús sobre converses que havien sentit entre el pare i altres jueus de Melbourne, algunes de les troballes que van fer en buidar les coses del pare difunt, el sobtat sentit que van prendre alguns viatges que en Boris havia fet.

Durant la guerra, el pare havia format part dels partisans soviètics, amb qui havia lluitat contra els nazis. Després, a Austràlia, havia fundat una associació perquè els supervivents de la guerra fessin vida social i passessin bones estones. Era una persona coneguda a la comunitat.

En Jon, que treballava amb el pare a la rellotgeria, recorda un fet que ara entén en tota la seva dimensió.

"Un dia va entrar un paio a la botiga i li va dir al pare: he vist l'home que va matar el meu germà. I el papa li va dir: ja ho mirarem... Hi havia una guerra en marxa, després de la guerra."

Tot plegat els sobrepassa de tal manera que decideixen contactar amb un detectiu privat, en John Garvey, inspector de la policia de Nova Gal·les del Sud ja retirat.

I és la investigació de John Garvey la que condueix el documental fins al final, la que va revelant els detalls de la "doble vida" que duien en Boris Green i el seu germà Fima. Sam, Jack i Jon Green descobreixen que el seu pare liderava una estructura que localitzava nazis establerts a Austràlia. Alguns d'aquests nazis van morir en circumstàncies estranyes, d'altres van desaparèixer o van abandonar les localitats on vivien en saber-se descoberts.

El film també aborda el paper de Boris Green durant la guerra. Havia comandat el grup Nekoma, una unitat especial de combat jueva. "Nekoma" vol dir venjança. La formaven partisans soviètics que tenien instruccions de continuar la lluita darrere la línia del front, destruint ponts, atacant guarnicions i matant. Els jueus que entraven a la resistència jueva tenien dues motivacions principals: supervivència i venjança.

Davant la injustícia, venjança

Confrontats amb el fet que tant el pare com el tiet havien participat en la mort de diversos nazis establerts a Austràlia, els tres fills d'en Boris Green es veuen obligats a fer un exercici de comprensió cap al pare. En Jon diu:

"El papa, parlant d'ell i del Fima, diu: 'ens sentíem com morts, no teníem res més per perdre. Érem uns morts vivents, amb tota la nostra gent exterminada. No ens quedava res. Només volíem venjança'"

Com tots els Museus de l'Holocaust del món, el de Melbourne guarda entrevistes enregistrades a supervivents del genocidi. Una part de la investigació, doncs, s'hi trasllada per analitzar les declaracions que en el seu dia van fer a Boris i Fima Green. Es tracta d'un material d'arxiu molt valuós, que permet lligar caps sobre les accions que els Green havien dut a terme.

"El meu pare, el venjador dels nazis" inclou aquestes entrevistes i també fotografies i vídeos de l'arxiu familiar, així com moltes declaracions dels fills d'en Boris i també dels descendents d'en Fima.

El documental ens confronta amb algunes veritats incòmodes. Alguns governs occidentals van decidir incloure antics membres de les SS en els serveis d'intel·ligència per la seva experiència com a militars del führer. Això i la negligència de les autoritats a l'hora de detenir criminals de guerra nazis quan eren identificats i localitzats, van provocar un profund sentiment d'injustícia en aquells que havien sobreviscut.

Són alguns dels arguments que esgrimeixen els supervivents de l'Holocaust que apareixen en el llargmetratge i que van conèixer Boris i Fima Green, i que justifiquen els assassinats de nazis no tant com a actes de venjança, sinó de justícia.

Fitxa tècnica

Un documental de Danny Ben-Moshe

Producció: Danny Ben-Moshe i Lizzette Atkins

Edició: Hugh Williams

Direcció de Fotografia: Calum Stewart, Stuart Wilson i Johnatan Zlobin

Producció executiva: Lucie Kon i Stephen Olive