És notícia:
El cantant Neil Diamond (Reuters)
El cantant Neil Diamond ha construït un dels himnes més memorables de la música, "Sweet Caroline" (Reuters)

"Sweet Caroline": el naixement i la creació d'un himne

El programa "Això no és una cançó" de Ramon Gener analitza el clàssic de Neil Diamond, que ha transcendit el temps i continua corejant-se arreu del món
4 min

Hi ha cançons que passen, i d'altres que es queden. Que es filtren per cada cèl·lula del nostre cos, fan niu a l'ànima i traspassen gèneres i contextos. Són cançons que no entenen de temps, de caducitat ni de generacions. I "Sweet Caroline" és una d'aquestes.

És una cançó que, més de cinquanta anys després de publicar-se, continua sent l'himne a corejar per excel·lència i a ple pulmó a estadis, celebracions i festes. "Això no és una cançó", amb Ramon Gener al capdavant, dissecciona, emociona i exalta aquesta peça de Neil Diamond que ens endinsa en una experiència universal.

Un himne improvisat

Tot comença quan Neil Diamond va arribar a uns estudis de gravació de Memphis amb dues cançons sota el braç. La premissa era clara: gravar els dos temes, però el cantant, prolífic com demostren els seus més de cinquanta àlbums, va tenir temps de sobra. Només va bastar el suggeriment de l'estudi per llençar-se a crear una peça més. I així, en menys d'una hora, va néixer "Sweet Caroline".

El que havia de ser una cançó dedicada a la seva esposa, Marcia, va mutar per una qüestió de mètrica i sonoritat. El nom de "Marcia" no encaixava amb la melodia i necessitava un nom de tres síl·labes. Però, per què "Caroline"?

Diamond va recordar la portada de la revista Life que va veure uns dies abans, on apareixia Caroline Kennedy, la filla de l'expresident John F. Kennedy, muntant a cavall. D'aquesta imatge casual i innocent, i d'un record gairebé arbitrari, va néixer una de les lletres més corejades del segle XX. "Sweet Caroline" es va publicar l'any 1969 a l'àlbum "Brother Love's Travelling Salvation Show".

"Sweet Caroline": la feel good song per excel·lència

El resultat d'aquella creació intensiva va ser aquest tema que classifiquem com a "feel good song". En paraules de Ramon Gener, són aquelles cançons que "et fan sentir bé, et remenen i et fan venir ganes de viure". Aquesta tipologia de temes són aquells que, sense cap explicació aparent, et fan vibrar i cantar fins i tot abans que ho hagis decidit.

Ara, sense pretendre-ho, més de mig segle després de sortir a la llum, "Sweet Caroline" continua sent un himne popular cantat arreu del món com a símbol d'unió i comunió. Perquè quan comença a sonar "Hands, touching hands...", tots sabem que continua i inevitablement responem. Tota una oda a l'esperança, a la superació i al poder de l'amor com a força motriu per superar les adversitats.

Com es construeix aquesta eufòria?

Què fa que "Sweet Caroline" sigui tan contagiosa? Hi ha diverses respostes, però una de les claus està en la seva estructura. Gener ens hi fa parar atenció en l'arrencada, atmosfèrica, que crea expectativa. Els acords i les harmonies s'hi van superposant de manera subtil fins a introduir l'estrofa amb un ritme ferm que ens guia tota la cançó.

Però el moment clau, aquell que dispara les emocions i eleva les veus, arriba amb el pont. Aquesta secció, que Ramon Gener assenyala com a menyspreada en la música actual, és fonamental. A "Sweet Caroline", el pont (amb la mítica línia "hands, touching hands") conté una sisena afegida que dona lluminositat a l'acord. És una ascensió melòdica que ens prepara per al clímax inevitable: la tornada.

"Sweet Caroline, good times never seemed so good", i aquí, el miracle. El públic, de manera espontània, hi afegeix el mític "so good, so good", i aquesta tornada es converteix en una invocació col·lectiva, un moment d'alegria compartida.

Quan Neil Diamond canta la cançó en directe, hi afegeix una modulació que puja la tonalitat i la fa brillar encara més. Canvia la tonalitat en un sol compàs, fascinant si ho comparem amb la música clàssica, diu Gener, ja que en aquest registre és una tècnica que requereix temps. Aquest gest, que serveix de preparació per a l'enlairament final, fa que vivim "Sweet Caroline" com a nostra.

Quan la música és el que queda

El 2018, a Neil Diamond li van diagnosticar Parkinson. La seva carrera musical es va veure alterada perquè les seves capacitats van començar a minvar, però la seva música (i aquesta cançó) han continuat persistint. Quan el 2022 es va estrenar un musical sobre la seva vida, va assistir-hi i, emocionat, va regalar un moment únic al públic: va cantar "Sweet Caroline".

Ramon Gener resumeix aquesta capacitat màgica: "la música és el que queda quan tot comença a fallar". Potser perquè, com diu la neurociència, la música habita a un lloc profund del cervell. O perquè connecta amb alguna cosa interior molt primitiva i essencial a la nostra raó de ser.

La música té aquest superpoder.

"Sweet Caroline" n'és un exemple clar: ja no és només una cançó de Neil Diamond, sinó de tots. Perquè quan sona, sabem què hem de fer. Cantem, sentim i ho fem de tornada, amb encara més vehemència, més germanor, més emoció. I aquesta és, potser, la major potestat de la música: fer-nos sentir un.

El més llegit

Avui és notícia