"T'agrada el pebrot?": "Shin chan", l'anime més gamberro d'una generació, torna a 3Cat
Hi ha frases que, un cop les sents, ja no les oblides mai més. "T'agrada el pebrot?" n'és una. Absurda, fora de lloc i perfectament inconfusible, resumeix molt bé l'esperit d'una sèrie que va convertir l'entremaliadura en una forma d'art: "Shin chan".
En Shinnosuke Nohara no volia ser un exemple a seguir. Volia ensenyar el cul al món, dir el que no tocava i convertir qualsevol situació quotidiana en un petit desastre domèstic. I precisament per això funcionava.
Ara, 175 episodis de la sèrie protagonitzada pel nen més trapella de l'anime arriben a la plataforma 3Cat. Un retorn que permet recuperar una de les grans icones de l'animació japonesa en català i retrobar-se amb una família que, entre crits, presses, bromes escatològiques i moments de tendresa inesperada, va marcar tota una generació.
A més, aquest 2026 coincideix amb una data especialment simbòlica: fa 25 anys de la primera emissió de "Shin chan" a TV3, que va arribar a les pantalles catalanes l'abril del 2001.
Un barri anomenat Kasukabe
Els Nohara no eren una família perfecta. I això, segurament, era una de les grans claus de la sèrie. La Misae perdia la paciència cada dos per tres, en Hiroshi arribava esgotat de la feina, la petita Himawari creixia entre el caos i en Shin chan sempre trobava la manera de complicar-ho tot una mica més.
Kasukabe no era un escenari fantàstic ni un món ple d'aventures impossibles. Era un barri, una casa, una escola, un carrer. Un espai aparentment normal on qualsevol tarda podia acabar amb en Shin chan despullant-se, fent una pregunta incòmoda o deixant els adults completament descol·locats.
Per això la sèrie aconseguia connectar tant. Darrere de l'humor escatològic i les bromes fora de lloc, "Shin chan" tenia una mirada molt reconeixible sobre la vida familiar: pares cansats, fills que no fan cas, discussions absurdes i aquell desordre quotidià que, vist amb una mica de distància, també pot fer riure.
La gràcia de no fer mai el que toca
Bona part de l'animació infantil solia arribar carregada de missatges benintencionats: sigues valent, ajuda els altres, aprèn dels errors. En Shin chan trencava aquesta lògica sense manies. No n'aprenia gaire, no es penedia gaire i, sobretot, no semblava gaire preocupat pel que els altres esperaven d'ell.
La seva gràcia era justament aquesta: no fer mai el que tocava. Davant d'un món adult ple de normes, presses i aparences, ell responia amb una llibertat absoluta, absurda i desvergonyida. Era un nen de cinc anys mirant el món sense cap filtre, i això el convertia en un personatge tan imprevisible com difícil d'oblidar.
Dècades després, aquesta anarquia amable continua tenint alguna cosa de refrescant. En un panorama audiovisual cada cop més cuidat, mesurat i correcte, tornar a veure en Shin chan és recuperar una mena d'humor que no demana permís. Simplement passa, esclata i deixa els adults intentant entendre què acaba de passar.
Un doblatge que ho canvia tot
Sentir en Shin Chan, la Misae, en Hiroshi o el Nevat parlant en català no és cap detall menor. Per a molts espectadors, aquelles veus formen part del record de la sèrie tant com els seus gags, els balls o les frases més repetides.
El doblatge va fer que "Shin chan" no fos només una sèrie japonesa que es mirava a Catalunya, sinó una sèrie que també es va viure com a pròpia. Les expressions, el ritme i la manera de parlar dels personatges van quedar enganxats a la memòria de tota una generació que encara avui pot reconèixer una escena només de sentir-ne una frase.
Amb l'arribada a 3Cat, els qui van créixer amb la família Nohara es podran retrobar amb aquell nen irreverent que feia riure fins i tot quan sabíem que no ho havíem de fer. I els més joves descobriran per primer cop per què un nen de cinc anys, un gos blanc i una família sempre al límit continuen sent tan difícils d'oblidar.
Kasukabe torna a obrir les portes. I en Shin chan, com sempre, probablement entrarà fent tot allò que no toca.
