Teodora Vásquez: Quan et despertes d'un avortament emmanillada i t'empresonen entre crits d'assassina

Des que una amiga em va explicar el cas de la Teodora que no me la vaig poder treure del cap. Com podia ser que avui dia ella i moltes altres dones visquessin una situació semblant? I pitjor encara, com podia ser que fos per culpa d'una normativa actual? Hi havia un país on pots tenir un avortament espontani enmig del carrer, desplomar-te inconscient a causa d'un dolor extrem i despertar-te, no a l'hospital, sinó en unes dependències policials a punt de caure't fins a 50 anys de presó.

El Salvador és aquest lloc. I Teodora Vásquez és una de les víctimes -n'hi ha més d'un centenar- d'una de les lleis antiavortistes més dures del món. Des del 1998 es penalitza la interrupció de l'embaràs en tots els casos. És igual si l'avortament és voluntari o accidental, o si es tracta d'una emergència obstètrica, com li va passar a ella. Tampoc compta per res si l'embaràs és conseqüència d'una violació o posa en risc la vida de la mare o del fill. De vegades, ni tan sols te n'exonera perdre el nadó al mateix hospital. Et poden arribar a donar les culpes de no haver-te cuidat prou durant el període gestacional.

En aquest context, el 25 de gener del 2008 a la Teodora li canviava la vida. L'estat l'acusava d'homicidi agreujat després de donar a llum a la feina. L'empresonaven dels 24 als 34 anys per no haver complert la funció principal que se li pressuposa a una dona embarassada: convertir-se en una perfecta incubadora humana. En la història de la nostra protagonista, de res va servir al·legar davant la justícia que ja estava de nou mesos. Ni tampoc la van escoltar quan insistia que havia telefonat repetidament al servei d'emergències reclamant una ambulància després de trencar aigües. Qui trucaria per demanar ajuda si vol matar la seva filla? Però encara més: li van confiscar el mòbil i també va desaparèixer la llista de trucades d'auxili que, desesperada, havia marcat abans del malaurat part. No es podia ni imaginar que al cap de poques hores, a ulls de tothom, la farien culpable d'haver matat a qui ja estimava.

Però el seu infern tot just començava. Des de despertar-se a la comissaria de policia penjada d'una barra al sostre mentre es dessagnava a ser rebuda a la presó amb pallisses salvatges. Des de no poder plorar la seva filla, perquè això a ulls de les altres preses la feia culpable, a suportar, durant un judici etern, el visionat de l'autòpsia de la petita. Un crim que no es va poder provar mai, però que a la Teodora li costaria 10 anys de presó. La sentència en dictava 30, però la van deixar sortir abans. No pas perquè creguessin que era innocent, sinó perquè ara, passada una dècada, reconeixien dubtes sobre si era culpable. En tot cas, ella ja havia complert un terç de la condemna i la justícia li va commutar, tenallada per la pressió popular nacional i internacional.

Un cop fora, les dificultats van continuar. La Teodora tenia por a la llibertat, i amb raó. Havia tingut temps d'adonar-se que quan sortís del centre penitenciari entraria en una altra presó, la d'un país repressor. Els barrots són transparents, però hi són igualment. Tant és així que moltes dones acaben rebutjades per les seves pròpies famílies i els és pràcticament impossible trobar feina. Sobretot perquè tenen uns antecedents penals que encara les consideren "assassines". Tampoc hi ajuda un denominador comú que no és casual: totes són dones pobres i amb un nivell educatiu mínim o nul. En el seu moment, aquestes noies van ser incapaces de revertir judicis plens d'irregularitats. Això vol dir processos amb fiscals sense proves, advocats que no les creien i jutges que les condemnaven sense que els tremolés el pols. Joves que ara els costa molt reintegrar-se en unes comunitats profundament conservadores i on la religió té un pes determinant.

La Teodora no ha deixat de lluitar mai. La batalla que va emprendre amb les seves companyes ja em va atrapar. Dins la mateixa presó, i amb ella com a portaveu de "les 17" -així es van donar a conèixer les primeres condemnades per avortament-, van fer un pacte: la primera que sortís explicaria al món que hi havia més dones com ella entre reixes. Mentrestant, fora del centre penitenciari, associacions feministes del país -com l'Agrupació Ciutadana per a la Despenalització de l'Avortament- es convertien en el gran altaveu per fer pressió a l'estat davant d'aquesta injustícia.

La de la nostra protagonista és una cursa de fons que encara continua. Se'm feia difícil pensar que algú pogués sobreposar-se a tant de dolor. I que, un cop en llibertat, encara tingués la força per buscar justícia per a ella i les seves companyes. Però a ella, de convicció i d'energia n'hi sobra. Poc en queda, m'explica el seu entorn, de la Teodora del Carmen Vásquez de Saldaña que va sortir de la presó aclamada per centenars de seguidores entre crits de "Teodora, no estàs sola". Llavors -admet- se sentia més sola i desorientada que mai. Ara, set anys després, la Teo -com li diuen els seus- és una altra persona. És menuda físicament, però la seva presència es fa enorme. Se sap plenament conscient del poder transformador del seu testimoni. Per això no dubta a acceptar la meva visita. Té un discurs elaborat i valora els riscos que pren davant d'un govern que la podria tornar a empresonar. I és que el seu activisme es basa a dotar el col·lectiu femení de l'arma més perillosa contra els líders autoritaris com Nayib Bukele: l'educació. Formació a través de classes, tallers, teatre, pòdcasts… També sobre drets sexuals i reproductius, àmbit prohibit a les escoles per un executiu que està desterrant la perspectiva de gènere. Accions aparentment inofensives que impulsa a través de la seva organització Mujeres Libres.

Però a banda d'avançar en els drets de les dones, per la Teodora és igual d'important cuidar les que han patit la crueltat del sistema. A ella, l'estat li va robar la maternitat dues vegades. La primera, quan no li van fer arribar l'ambulància a temps i va perdre la filla que esperava. La segona, quan, empresonant-la, la separaven durant una dècada del nen que ja tenia. Per això, entre els tallers que promou, emociona presenciar el que busca reconnectar mares i fills allunyats per la presó. És en aquest espai on es dona una de les imatges que més tendresa em genera durant el rodatge: un nen que s'aixeca per consolar la seva mare amb una abraçada tímida, sense saber gaire com acostar-s'hi. I és així, proporcionant refugi, formació, suport psicològic i família, que la Teodora acompanya les víctimes en el seu camí cap a la supervivència. Dones que evidencien, un cop més, que no les defineix el mal que els han fet.