Toni Aira, el mitíquissim

"La política dels últims anys ha construït molt relat i poca realitat" 

Diu que, massa sovint, la comunicació en el món de la política és fum, pur sedant. El jove doctor en "compol" en sap un munt i ho comparteix. Toni Aira s'asseu a "El divan".

El professor que estima els seus alumnes, a qui ha dedicat el seu últim llibre "La política de les emocions", Edicions Arpa, és fent classes on se sent realment còmode (tot i que va fer una incursió breu l'any 2017 en la comunicació de JxCat).

A l'aula, ningú el mana; no ha de manar a ningú. Una americana un pèl informal i el gest tan modern com acadèmic, rere unes ulleres de pasta, ens dibuixen el docent que investiga, que escriu, que publica.

"Em costa donar i rebre ordres. Per això soc feliç a l'aula."

I a fora (a la política) només pensa a tornar-hi si el demanen per "ajudar". Les seves obres destil·len coneixement. I escriu enfilant en una frase tres, quatre o cinc autors que referencia per cosir una única idea, de l'inici al final. Brillant.

"Els lideratges polítics creen unes expectatives tan exagerades que ens frustren en la mateixa mesura. Per això, l'autenticitat genera credibilitat, i això és or."

Té els ulls alegres; canta a l'estudi de ràdio a sobre de la veu de Mishima, el grup que més l'explica, diu. Si no arriba a ser per una mig faringitis crònica, formaria part del Cor de la Catedral. Orgullós, farà com que toca la trompeta. És difícil fer música amb un instrument que només té tres pius, s'exclama. Cosa dels llavis i el diafragma.

Es fa estimar aquest home amb expressió de nen entremaliat. Me'l miro. En ell mateix rau la síntesi de l'afecte, la capacitat d'expressió i l'empatia.

"Jo no vull salvar res, la meva vocació, sobretot, és ajudar."

Comunicació verbal i no verbal. El to i el ritme, sempre excel·lents. He parlat amb diverses persones que el coneixen bé abans de la conversa. Totes, còmplices.

Sempre que en Toni Aira em troba, em saluda amb un "hola, mítica". Si està molt content, deixa anar un mitíquissima. Ho fa amb moltes altres persones.

És un bon dia excel·lent, que obre totes les portes. Cada cop com avui, mentre reflexiones sobre la hipèrbole simpàtica que t'acaba de deixar anar, ell camina i s'obre pas.

Ja ha arribat, però, de tan lluny que arribarà, no li albiro l'horitzó.