Trencant la versió edulcorada de la dictadura: "Amb Franco es vivia millor? És simplement mentida"

Ja fa més de vint anys que han acabat les grans conflagracions mundials i la societat occidental i les noves generacions miren cap al futur amb optimisme. Una onada de llibertat que avança a ritme de Beatles i Stones i que esclata amb les reivindicacions del maig del 68 francès, que s'escampen per Europa i tenen les seves rèpliques en la societat nord-americana reclamant la fi de la guerra del Vietnam o la fi de la segregació.

Un context al qual, tot i l'hermètic tancament de la dictadura de Franco a l'exterior, no és aliena una bona part de la societat espanyola. Una dictadura que fins a finals dels anys 50 ha condemnat a mort a milers de dissidents i que té les presons plenes de presos polítics.

De la repressió a l'aperturisme

A la repressió s'hi afegeix una greu crisi econòmica que posa en perill al mateix estat franquista i l'obliga a un viratge que es materialitza en el pla d'estabilització del 1959. Un programa que alliberava i obria a l'exterior l'economia i la societat espanyola. 

L'arribada de turisme, les divises que envien els més de dos milions de treballadors espanyols que han emigrat, les inversions de l'economia europea que s'havia vist beneficiada pel Pla Marshall acabada la Segona Guerra Mundial i la progressiva industrialització generen una imatge de la dictadura que és la que ha perviscut en l'imaginari col·lectiu de tota una generació. Una imatge que tracta de justificar el sociòleg Juan Linz, que blanqueja el règim titllant-lo d'"autoritari" i no de dictadura.

El catedràtic d'Història Contemporània Borja de Riquer ens recorda que als anys 50 es produeix "una autèntica fallida de l'estat, es venia d'un punt tan baix que calia superar-ho".

El també historiador Fernando Hernández Sánchez, de la Universitat Autònoma de Madrid recorda que "s'al·ludeix al desenvolupisme, que és la part àuria que ha quedat el franquisme, que quan ho analitzes realment no va abastar més d'una dècada". Pel professor madrileny, va ser el pla d'estabilització el que va afavorir l'emigració massiva a ciutats com Barcelona o Madrid, omplint les perifèries de misèria i de nuclis de barraques.

La crisi trenca la imatge idealitzada de la "dictablanda" 

Efectivament, aquesta imatge mítica del Seat 600, les vacances a la costa mediterrània o dels èxits al festival d'Eurovisió de Julio Iglesias i Salomé, i la victòria del boxejador basc "Urtain" al campionat del món dura una dècada.

La greu crisi econòmica provocada per l'encariment del petroli, el 1973, tornarà a deixar milers d'aturats, feines precàries, i pluriocupació per arribar a finals de mes. Hernández es pregunta "si la bonança dura 10 anys i la dictadura gairebé 40, de què serveixen els altres 30?"

En l'aspecte polític, els últims 5 anys de la dictadura recupera la imatge més repressiva que el va veure néixer. El règim, ja molt desgastat, s'enfronta al que -eufemísticament- anomenen "fet biològic inevitable", per no referir-se directament a la mort del dictador.

Conscients de la debilitat, el moviment obrer, els joves universitaris, la tènue oposició política interior al Principat vehiculada per l'Assemblea de Catalunya, el terrorisme d'ETA, però també la mateixa divisió interna del règim, fustiguen els tecnòcrates que s'estan fent amos de la política.

El 1969 Franco nomena successor Joan Carles amb el títol de príncep d'Espanya, per apaivagar la divisió interna. El nucli més pròxim a la família de Franco volen un hereu d'aparença menys liberal com és el seu cosí Alfonso de Borbó Dampierre. Però amb l'oposició manté la mà dura. 

El 1973 també anomena un president de govern, Luis Carrero Blanco, perquè mantingui les essències del règim i assumeixi les funcions executives del dictador. Un gest interpretat com un senyal inequívoc de voler perpetuar el règim. En resposta, la banda terrorista ETA el mata al cap de pocs mesos en un planificat atemptat. Aquest i altres atacs de la banda, i també d'altres bandes terroristes com el FRAP o els GRAPO comporten un nou enduriment del règim.

Incipient resposta política al carrer

A la crisi econòmica s'hi afegeixen les protestes per les sentències de mort del judici de Burgos del 1970 i del mateix estiu del 1975. Més evidents a les capitals europees com París, Roma i Lisboa que a l'interior. El govern declara l'estat d'excepció. El franquisme torna a mostrar la imatge d'una dictadura sanguinària, amb milers de detinguts i més execucions.

En aquest sentit, l'historiador Borja de Riquer recorda: 

El franquisme fou sempre, des del 1939 al 1975, una dictadura antidemocràtica, repressiva, on la gent no tenia llibertats, en què hi havia una paròdia de justícia, un règim corrupte, començant per la mateixa família de Franco, i on les cultures com la catalana van ser perseguides. Això no és opinable, això és veritat.

Les sentències de mort han provocat protestes però també l'adhesió dels fidels franquistes, que omplen la plaça d'Oriente de Madrid l'1 d'octubre del 1975. És una de les últimes aparicions d'un Franco ja molt decrèpit que encara apel·la al "contuberni maçònic i esquerranós" com els principals mals d'Espanya.

A tot plegat s'hi afegeix l'anomenada "Marxa Verda" que comportarà la pèrdua del Sàhara, una de les últimes colònies de l'extint imperi.

L'agonia

El 17 d'octubre de 1975, després de patir un infart, el dictador insisteix a presidir el que serà el seu últim Consell de Ministres. A la seva residència del palau d'El Pardo s'instal·la un quiròfan improvisat, on se'l sotmet a una intervenció.

El dia 25 rep l'extrema unció en patir un nou atac. La societat espanyola segueix amb atenció el dia a dia l'evolució de la salut del dictador. El 30 cedeix els poders al príncep Joan Carles.

El 7 de novembre l'ingressen a l'Hospital de La Paz, on li faran una intervenció estomacal. El 14, una altra, que li provoca una peritonitis i diverses disfuncions renals i de tota mena. El dia 19 la família consent que se'l desconnecti dels aparells que el mantenen amb vida.

El règim havia allargat una agonia que anava lligada a la seva pròpia existència, conscients que el franquisme sense Franco --en aquell moment històric-- no tenia sentit. 

La matinada del 20 de novembre Franco mor.

Amb Franco es va morir

En el record de molts nostàlgics i de molts que no l'han estudiat, aquells deu anys de bonança i aperturisme idealitzat fa que hi hagi qui mantingui que "amb Franco es vivia millor".

Pels que van patir la seva repressió en camps de concentració o en els treballs forçats, o judicis sumaríssims on se'ls condemnava a mort, o pels que van patir presó o exili d'anys i anys per motivacions polítiques o, simplement, pels que no podien escriure o parlar amb llibertat per la censura, amb Franco no es va viure. Més aviat es va morir.

Per l'historiador Hernández Sánchez rebatre aquella afirmació és, a més, tan senzill com anar als indicadors històrics oficials de l'Institut d'Estadística: "Ni en renda per habitant, ni en disponibilitat d'habitatge social, ni cobertura del sistema sanitari, ni en la universalització de l'educació o de la seguretat social, ni de l'estat del benestar, ni en els subsidis d'atur o pensions...", i sentencia:

En cap d'aquests aspectes es pot dir que amb Franco es vivia millor. És simplement mentida.