Tres primers ministres a França en poc més d'un any: cronologia de la inestabilitat política

Per entendre l'origen de la crisi política en què està sumida França després de la dimissió del primer ministre, Sébastien Lecornu, cal retrocedir poc més d'un any, concretament al 7 de juliol del 2024, quan es va celebrar la segona volta de les eleccions legislatives. 

El Nou Front Popular, l'agrupació dels partits d'esquerra, va obtenir 182 escons, molt lluny dels 289 escons necessaris per assolir la majoria absoluta, en una assemblea amb un total de 577 representants. 

La segona posició van disputar-se-la Ensemble, d'Emmanuel Macron, i l'extrema dreta de Reagrupament Nacional, però la balança es va decantar finalment a favor dels primers. 

L'Ensemble va aconseguir 168 seients a l'Assemblea Nacional de París, mentre que el partit de Marine Le Pen i Jordan Bardella, guanyador de la primera volta, va obtenir la tercera posició amb 143 escons. 

Els Republicans, en quarta posició, van obtenir 45 diputats. 

La fragmentació parlamentària i la falta de majories ja auguraven que Macron tindria dificultats per apuntar un primer ministre capaç de governar amb estabilitat i consensos. 

Representació de cadascun dels partits a l'Assemblea Nacional francesa:

 

Tres primers ministres en un any 

Precisament, buscant estabilitat, Macron va recórrer al veterà estadista Michel Barnier, l'exnegociador del Brexit de la UE, i el va nomenar primer ministre el 5 de setembre del 2024. 

El seu nomenament es va veure com una mesura per tranquil·litzar els mercats i els aliats a l'Assemblea Nacional. 

Però, el 4 de desembre de 2024, només tres mesos després del seu nomenament, l'executiu de Barnier es va ensorrar quan els parlamentaris van aprovar una moció de censura contra ell per 331 vots, molt per sobre dels 288 necessaris. 

La moció de censura que va forçar la seva dimissió es va produir després que Barnier invoqués poders constitucionals per forçar l'aprovació d'un controvertit pressupost de reducció del dèficit de 60.000 milions d'euros que incloïa profundes reformes de la seguretat social, entre altres aspectes. 

El 13 de desembre de 2024 Macron va escollir François Bayrou com a nou primer ministre. 

El polític de centre va assumir el càrrec prometent responsabilitat fiscal amb l'objectiu de frenar el deute creixent de França, que havia arribat al 113,9% del PIB, el tercer més alt d'Europa després de Grècia i Itàlia. 

Les seves propostes d'austeritat implicaven retallades de la despesa i reformes que ràpidament van trobar oposició en el si de l'Assemblea Nacional. 

En aquest context, Bayrou va optar per sotmetre a votació la supervivència del seu govern. El 8 de setembre del 2025 va convocar una votació de confiança que va acabar perdent per 364 vots en contra del seu govern i només 194 a favor. 

L'endemà, el 9 de setembre, per apaivagar les veus que exigien la dissolució de l'Assemblea Nacional i la convocatòria d'eleccions legislatives, Emanuelle Macron va nomenar Sébastien Lecornu amb el complicat repte de formar govern. 

Un mes després, Lecornu s'ha convertit en el tercer exprimer ministre en poc més d'un any.