Turquia i Síria: històries del desastre més absolut
El terratrèmol de dilluns a Turquia i Síria ja és el més greu des de fa més de 20 anys.
Les informacions que arriben minut a minut des de fa una setmana són pròpies d'una pel·lícula de terror. Començant pel balanç de morts i ferits. 21.000 morts i 70.000 ferits. Xifres impossibles d'assimilar, perquè posar 21.000 persones seguides una al costat de l'altra i imaginar-les mortes de cop, pel terra que tremola i que s'esquerda, és impossible d'assumir. I les xifres arriben acompanyades de sons, imatges, històries que fan glaçar la sang.
El pare que agafa la mà de la filla morta, amb la mirada perduda. El nadó acabat de néixer, encara amb el cordó umbilical, rescatat de sota la runa al costat de tota la família morta. Els cinc nens que han rescatat amb les pròpies mans un grup de voluntaris en les últimes hores. Els milers de persones que ho han perdut tot i passen les nits al ras.
Històries del desastre més absolut, davant la frustració dels qui ens ho mirem des d'aquí. El consol (si es vol mirar així) és constatar una vegada més que sempre hi ha gent disposada a ajudar, a plantar-se cara a cara davant del desastre i posar-hi les mans i el cos. Els voluntaris de la unitat canina K9 de Creixell, els de Metges sense Fronteres, bombers, Oxfam Intermón o Open Arms. Ja són allà, ajudant.
Disposats a deixar-hi la pell durant les hores i els dies que faci falta: en condicions duríssimes de fred, pocs recursos i sobretot poc temps. El rellotge juga en contra. Ara ja cada minut que passa és menys esperança de trobar gent amb vida. Ja gairebé només es pot esperar un miracle.
Els equips de voluntaris faran tot el que podran i arribarà un dia que tornaran. Tornaran cap a casa, on els edificis es mantenen drets, tenim aigua i llum, i seguretat, i feina i una vida en condicions. I els periodistes que ens estan fent arribar aquestes històries tan doloroses i tan punyents també tancaran els micròfons i les càmeres per tornar cap aquí.
I deixarem de rebre cròniques que posen cara i ulls i donen veu a les xifres de la desgràcia i dibuixen el paisatge de la desolació a què han quedat reduïdes desenes de ciutats.
Tant de bo la incapacitat per entendre què ha passat no ens impedeixi recordar que per davant de tot estem parlant de persones, de mares, fills, pares i avis que necessiten ajuda. Recordar-ho també quan toqui demanar responsabilitats o exigir compromís i solidaritat als responsables polítics. Tant de bo aquesta incapacitat no fos tan implacable com la indiferència que tard o d'hora, malauradament, s'acaba imposant cada vegada que tenim notícies d'aquesta envergadura.
