TV3 estrena "L'últim fotograma" al "Sense ficció"
Ben aviat paraules com "cel·luloide", "fotograma", "bobina" o "llauna", entre d'altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d'un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies es faran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos, cosa que alguns cinemes no han pogut assumir i, per tant, s'han vist obligats a tancar.
Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant. L'aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a fer disminuir el nombre d'espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han abaixat la persiana més de cent sales de cinema. Però, malgrat tot, que tanqui un cinema encara continua sent notícia. I és que les sales de cine formen part de l'imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.
Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? En el recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i en homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic, "L'últim fotograma" dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la vida a un cinema.
"Qui m'havia de dir a mi que el meu fill parlaria de tu a tu amb Spielberg", assegura Juan Antonio Bayona, pare del director català del mateix nom, que explica d'on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.
Tan mítica com ho era la sala de cinema de Mollerussa (Pla d'Urgell). En aquest cas, l'espectador viurà els seus últims minuts de vida en companyia de Pere Aumedes, el propietari, i dels treballadors. L'última sessió dóna pas al desmantellament, d'una banda, i a la segona oportunitat que tindrà el seu mobiliari, de l'altra.
Però no tot són tancaments. "L'últim fotograma" també és testimoni de l'alegria que suposa recuperar un cinema. Després d'una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l'Alhambra de la Garriga (Vallès Oriental) torna a obrir adaptada als nous temps, un repte aconseguit sobretot gràcies a l'estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.
Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d'aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l'any, gràcies a la família Flotats, que el manté intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, Ramon Flotats, als 90 anys encara entra a la taquilla per vendre entrades, mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.
I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l'espectacle és precisament l'objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics més exitosos dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics dels anys vuitanta i noranta i l'estil de veure el cinema d'aquelles dècades. Abans de cada sessió es projecta Movirecord, la sintonia que més s'identifica amb el fet d'anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrat mai drets d'autor, descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.
Un altre protagonista de "L'últim fotograma" és Javier Escarceller, que té 97 anys i ha dedicat tota la vida a l'exhibició: des de l'any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l'ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.
