Un altre ofici en perill d'extinció: els pastors de transhumància

Una figura que està desapareixent del Pirineu és la del pastor de transhumància.

Els pocs que queden demanen a les administracions que mantinguin els camins perquè puguin fer la seva feina, que reivindiquen com a "crucial" en la lluita contra el canvi climàtic.

A l'Alta Ribagorça ja només en queda un, a causa de la crisi al sector ramader i la falta de relleu generacional. Antoni Deu Durano, ramader de Cardet, és l'últim pastor transhumant que queda a la comarca.

Amb fred a la nit, molta calor durant el dia i algunes estones de diluvi, recorre finques, muntanyes, camins, carreteres i pobles. El seu ramat és dels pocs que encara fa transhumància a peu, tal com ja feien els seus avis i els seus oncles materns.

Avui dia, ens explica, la majoria transporta el bestiar amb camions.

"Som molt pocs els que fem aquesta travessia, ja que la majoria la fan en camions, perquè s'han de cuidar els animals i és molt dur això de viure a la intempèrie dia i nit."

Fa dues setmanes va sortir de Gimenells, on estava guardat el bestiar, camí de les muntanyes de Cardet, a la Vall de Boí, on un miler d'ovelles passaran l'estiu alimentant-se de les pastures del Pirineu.

En el transcurs del viatge, és inevitable que cridi l'atenció de la gent. Ton explica que en alguns pobles els esperen i els animen i en altres llocs noten que el bestiar molesta, malgrat que les cabaneres (els camins de pas per als ramats) solen estar protegides.

"La majoria s'ho agafen bé. A les ciutats fins i tot ens fan fotos i vídeos. Quan hem de tallar una carretera de vegades hi ha algú que té pressa, però la majoria s'ho agafa amb paciència... excepte uns pocs."

Com donant-li la raó, una senyora que s'ha hagut d'esperar 10 minuts a la sortida de Barruera ens crida "tercermundistes" abans de prémer a fons l'accelerador.

A punt de l'extinció

Només a Catalunya, les rutes de transhumància passen per 146 municipis, però cada cop hi ha menys ramats, circumstància que des del Departament d'Agricultura de Generalitat atribueixen a la concentració de ramats, però sobretot a la falta de relleu generacional.

En Ton ho corrobora: és una vida dura, i per tant un ofici que està desapareixent.

"És un ofici molt sacrificat. La gent jove ja no està disposada a un ofici d'aquesta mena: a la intempèrie, que demana tantes hores, sense dies de festa..."

Ell, però, explica que no ho deixaria mai.

"És el que m'agrada fer i no ho canviaria per res. A més, si ho deixés hauria de malvendre-ho tot."

Un altre motiu de la progressiva desaparició és la crisi al sector: l'augment de costos i la davallada de preus de la carn de xai fan que cada cop sigui menys rendible.

"Vivim de les subvencions, perquè el preu del corder és el mateix que fa 15 o 20 anys. I ha pujat el gasoil, els pinsos, l'electricitat... És un desastre."

A tot això, s'hi afegeix la crisi de la llana, que ja fa temps que dura.

"La llana ara mateix no té cap valor al mercat. Si algú te la recull, ho fa com a favor, però sense pagar res. I xollar cada ovella sí que té un cost, entre mil i dos mil euros per ramat. Ara la tenim acumulada i no sabem què fer-ne."

Per tot plegat, en Ton i els altres pastors fa temps que demanen ajuda a les administracions i reclamen sobretot que mantinguin en bon estat les cabaneres, és a dir, les vies de pas que fan servir per a la transhumància.

"Les cabaneres estan pitjor cada any, ningú les neteja ni fa manteniment. S'omplen la boca de defensar la ramaderia extensiva, però es queden amb el discurs, mai s'actua. Aquest any era per denunciar-ho: primer, llocs de pas molt bruts i quasi impracticables; sort que no ha plogut perquè o jo o els animals ens hi podríem matar. I segon, la manca de llocs per beure: ha estat un estiu molt sec, no hi ha abeuradors i hem passat fins a dos dies sense aigua."

En aquest sentit, reivindiquen el paper clau que tenen els ramats a l'hora de lluitar contra el canvi climàtic, netejant boscos i evitant incendis, i més en un estiu tan sec com el que tindrem...

"Les zones on hi ha ramat són zones netes. En canvi, quan desapareixen, el bosc es torna sec i impenetrable. És molt perillós. A més, els incendis també els haurem de pagar entre tots, perquè això és el que acaba passant si no es netegen les muntanyes."

Una altra de les preocupacions és la fauna salvatge. En Ton afirma també que es protegeixen els depredadors, però que ningú s'ocupa de les ovelles.

"No es protegeixen les ovelles, només es protegeixen les 'alimanyes', ens han imposat ossos i llops, això acabarà amb la nostra activitat i els depredadors no netegen les muntanyes."

Un altre obstacle, doncs, per a un ofici dur, en perill i no exempt de perills. Sort que també viatja acompanyat de gossos guardians.

La ramaderia ovina, a més, ha estat un dels sectors més perjudicats per la pandèmia de coronavirus pel tancament de la restauració. "Tot són obstacles", diu, però també assegura que, mentre pugui, seguirà endavant.