Un any després de la dana, o com sobreviure a un trauma col·lectiu

"Ja no és tot ple de fang. Els cotxes ja no són pel mig. També s'han retirat els murs que van caure, però molts locals continuen bruts, les clavegueres estan embossades i moltes ajudes continuen sense arribar. Hem normalitzat estar malament", es lamenta Antonio José Giráldez, veí d'Alfafar, que va estar a punt de perdre la vida quan intentava salvar el seu cotxe, el dia de la dana.

Gleice Baltazar, propietària d'una botiga de roba al carrer Convent, a Paiporta, també va estar a punt d'ofegar-se dins el comerç, ella i el seu nadó de 14 dies. Va tornar a apujar la persiana a l'abril, però a mig gas. Un any després, la indemnització que li pertoca del Consorci de Compensació d'Assegurances continua encallada per motius que no entén.

Del mateix es queixa la família Sanchis, propietaris d'una fàbrica de mobles de fusta corbada a Catarroja, que va estar a punt de tancar.

"És com si m'haguessin dit que no cal que m'esforci, perquè el meu esforç no val per a res. Nosaltres treballem, paguem i contribuïm. Nosaltres sempre hem complert, però un cop que hem necessitat ajuda, ningú ens l'ha ofert", es queixa amargament Rubén Sanchis, un dels propietaris.

Cap administració, afirma, els va consultar si necessitaven ajuda. Tot el suport va arribar d'amics i familiars, a banda dels voluntaris que els van ajudar les primeres setmanes.

Preocupats per la pròxima gran inundació per una dana, que estan convençuts que es repetirà, s'han esforçat a netejar els desaigües de l'empresa. És una feina que han fet, però no tenen clar que, en cas d'un aiguat similar, els serveixi de res:

L'impacte psicològic

Actualment, si es passeja pel centre de poblacions com Paiporta, Alfafar o Massanassa, cal afinar la mirada per reconèixer el rastre de la riuada. Els carrers són nets i a primer cop de vista, ha tornat la normalitat. Però quan es mira darrere les façanes, hi continua havent molts baixos per reformar. Amb la vista entrenada, no costa gaire trobar molts llocs on es continua veient la marca que va deixar l'aigua.

Passa exactament el mateix amb el xoc emocional que va patir la població.

A primer cop de vista, sembla que tot ha tornat a la quotidianitat, però només cal rascar una mica per descobrir que la dana continua ben present. No només a les converses entre els veïns, on l'aiguat continua sent el tema principal quan es troben pel carrer. També en els seus traumes i els seus neguits.

Segons Nacions Unides, en desgràcies com una dana, entre un 10 i un 20% de la població acabarà patint símptomes d'estrès posttraumàtic. Si a les comarques afectades per la inundació viuen aproximadament 650.000 persones, això són com a mínim 65.000 valencianes i valencians que han patit o patiran ansietat, crisis d'angoixa o depressió.

Lorenzo Medina, psicòleg voluntari de l'associació Ayudana, que ha atès per via telemàtica prop d'un miler d'afectats per la dana, ho té clar.

Afegeix que encara hi ha molta gent que intenta aguantar, però que més tard o més d'hora, punxaran i hauran d'aturar-se. "Molta gent que als 3 o 4 mesos s'ha vist obligada a prendre pastilles o demanar la baixa laboral, s'haurien pogut estalviar el patiment, si se'ls hagués ofert una ajuda psicològica com cal", assegura.

Patricia Gil, la dona d'Antonio José Giráldez, va demanar ajuda al centre d'atenció primària d'Alfafar quan va començar a notar que la dana els estava afectant a ella i al seu marit:

Li van donar hora amb un psicòleg al centre d'atenció primària, però explica que a la setmana següent, a la segona visita, el psicòleg era un altre. "Cada metge em deia coses diferents. Què havia de fer jo?", es queixa.

El psicòleg Lorenzo Medina, que va atendre el seu marit, és molt crític amb aquest tipus d'atenció:

"El primer dia et deixes anar. El segon dia ve un altre psicòleg i, has de tornar a començar? Això no serveix.

Per Medina, si no es preocupen per la salut mental, la gent patirà molt i creu que s'haurien pogut evitar molts suïcidis amb més psicòlegs treballant. Afegeix que l'ajuda s'ha centrat en les coses materials, però "l'ajuda psicològica ha estat la gran oblidada d'aquesta crisi, com en tantes altres".

Antonio José està enormement agraït a la teràpia que va rebre de franc. Explica la seva experiència: "Associem anar al psicòleg amb la bogeria i aquest és el problema. Jo, sincerament, si no fos per la teràpia, no estaria bé. Per les crisis d'angoixa, vaig haver de sortir corrents d'espais amb molta gent, com el supermercat. La meva dona no es veia capaç d'agafar el cotxe. Els nens quan senten que plou, es posen nerviosos i pregunten si hi haurà una altra dana. Tot això, a poc a poc, estem aprenent a superar-ho."

Desafecció i desconfiança en l'administració

A conseqüència de totes les promeses incomplertes, dels problemes burocràtics, dels ajuts aturats o d'ajudes als cotxes perduts, que temen haver de tornar, els valencians fa un any que se senten desemparats i descuidats.

Ana Sirvent, propietària d'una gelateria i orxateria a Paiporta, va haver de tancar perquè tot i la indemnització per les neveres i la maquinària, la inversió per tornar a obrir era tan alta, que no s'ho podia permetre. Com que es va donar de baixa com a treballadora autònoma, no ha tingut dret a cap ajut:

Antonio José Giráldez també és crític:

Giráldez pensa que a vegades sembla que no hi hagi ningú al timó i que tot consisteix a donar-se les culpes els uns als altres, però que després cap d'ells aporta una solució.