Un parc juràssic de grues anomenat Barcelona

L'aigua de dos gots de plàstic tremola. S'altera en cercles concèntrics. Quan això passa, en què penseu? Jo, en un t-rex amb una boca grossa com el túnel del Cadí apropant-se per acabar amb la meva vida. No ho puc evitar des que vaig veure "Jurassic Park".

Doncs bé, si soc en una terrassa i (música incidental terrorífica) trontolla la línia escumosa de la cervesa de la meva copa, no penso en el mateix. I això que d'aquí poques setmanes s'estrena una nova entrega de la saga dels dinosaures. Si això passa (soroll inhumà i birra tremolosa) arribo a una altra conclusió: som a pocs mesos d'unes eleccions municipals.

Barcelona és, ara mateix, un enorme parc juràssic de grues, excavadores de cullera i martells hidràulics. És impossible passejar sense sentir-te a dintre d'un videoclip de tecno industrial alemany. De la Diagonal a la Via Laietana, passant per mil carrers del Eixample (podria seguir) són oberts en canal. El paradís de iaios aficionats a mirar obres.

Fa d'opinador rondinaire criticar el soroll o acabar les coses en l'últim moment. Sobretot quan les obres tenen a veure amb ampliacions de zones per vianants pertinents. Però, a més a més, en aquest cas moltes de les intervencions que ara es fan sobre la botzina van estar aturades durant la pandèmia. Com les nostres vides.

Així que, d'alguna manera, aquest fulgor i vigor urbanístic wagnerià no és mala banda sonora per una nova normalitat on la gent vol recuperar el temps perdut. Quan pensa que el t-rex víric ja ha marxat. Això penso amb l'últim glop de cervesa.