Un trasplantament de cara pioner: "M'han fet el millor regal de la meva vida"
El programa "Col·lapse" ha entrevistat la Carme i el doctor Joan-Pere Barret, cap del Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron, arran del primer trasplantament de cara amb teixit provinent d'una persona que havia rebut eutanàsia.
Més enllà de la fita mèdica, la conversa ha posat el focus en el recorregut vital de la pacient i en la importància de la donació.
D'una picada a un coma induït
Tot va començar amb la picada d'un insecte durant una estada a les Canàries. En un primer moment, a l'hospital li van dir que no tenia res i que podia tornar a casa. Però al cap de quatre hores el seu estat es va agreujar de manera crítica. "Quatre hores després m'estava morint", ha relatat la Carme.
Quan va tornar al centre mèdic, la van induir a un coma. Va passar dos mesos i mig a l'UCI —en tres unitats diferents— i la van traslladar a Barcelona en un avió medicalitzat. La infecció bacteriana li va provocar una necrosi severa: els teixits es van anar morint i s'havien de netejar. Li va afectar mig nas, no podia respirar bé i tampoc obrir correctament la boca.
En total, ha estat quatre mesos hospitalitzada.
A l'inici de la recuperació, el panorama era molt dur: no podia caminar després de tant de temps ingressada i tenia les mans completament tancades. Amb exercicis i determinació va anar millorant. Però hi havia una part sense resposta: la cara. "Em deien que no ho sabien", ha explicat al programa la Carme.
Al llarg de tot aquest procés —coma, necrosi, mesos d'ingrés i dues traqueotomies— la vida de la Carme ha quedat profundament marcada.
Una altra vida
La Carme va demanar visita amb el doctor Barret després de saber que, deu anys abans, havia liderat el primer trasplantament total de cara a l'Estat. Recorda aquella primera trobada com un punt d'inflexió:
Quan vaig parlar amb ell vaig pensar que aquell home em solucionaria el problema.
Va sortir de la consulta amb una idea clara: "Tindré una altra vida."
El cirurgià ha confirmat que va intentar ser empàtic, però també molt prudent. Li va explicar totes les opcions possibles, des de tècniques reconstructives convencionals fins al trasplantament facial, i també tots els riscos. Entre ells, la possibilitat de morir durant la cirurgia i la necessitat de medicació immunosupressora de per vida.
"Amb tota aquesta informació és quan un pot decidir què vol", ha defensat el doctor, que remarca la importància de compartir la decisió amb el pacient, amb claredat i honestedat.
La intervenció, finalment, va durar més de 24 hores i va comptar amb la participació d'un centenar de professionals.
La donant, la gran protagonista
Barret ha volgut subratllar un aspecte que considera essencial:
La gran protagonista és la donant, com en qualsevol procés de trasplantament.
Ha recordat que tots hauríem de pensar en la donació perquè, en algun moment, pot transformar la vida d'altres persones.
El metge ha explicat que ha pogut parlar amb la mare de la jove donant, que li ha transmès la felicitat i l'orgull de veure "tanta vida" en altres persones gràcies a la decisió de la seva filla. Un testimoni que ha aportat una dimensió especialment emotiva a l'entrevista.
El millor regal
Després del trasplantament, la Carme confessa que el primer impacte davant el mirall va ser estrany: inflor, sensacions noves, una imatge diferent. Però la recuperació va anar avançant. Ha recuperat la sensibilitat, ja nota el tacte als llavis i a la pell, i continua un procés de rehabilitació que pot durar entre dotze i divuit mesos per millorar la mobilitat, la parla i l'expressivitat.
Quan li diuen que és valenta, ho relativitza:
Quan toques fons, l'únic camí és cap amunt. Jo vull viure.
I resumeix el que ha significat tot plegat amb una idea clara:
Després d'un coma, la necrosi, mesos d'hospital i intervencions complexes, avui pot tornar a fer vida normal. La Carme ho resumeix així: "He tornat a ser jo."
