"Una batalla tras otra", retrat distòpic o realitat?
A més d'un li ha passat. Et poses a veure "Una batalla tras otra" pensant que ets davant d'una distopia de ficció i de seguida penses que allò que veus podria començar a passar als Estats Units en qualsevol moment.
La situació d'assetjament a la immigració i de control del poder per part d'elits blanques i heteropatriarcals, de pensament ultraconservador, podríem dir que ja és una realitat.
El més distòpic de la pel·lícula de Paul Thomas Anderson és que hi ha un grup, French 75, que es revela amb violència davant d'aquesta situació.
Paul T. Anderson, molt valorat i poc premiat
L'èxit d'"Una batalla tras otra" és incontestable. Ja es pot afirmar que és la pel·lícula internacional de l'any. Pel que explica i per com ho explica.
I per les ganes de reconèixer el seu director, Paul Thomas Anderson, creador de títols com "Magnolia", "The Master" o "Licorizze Pizza", molt valorats per públic i crítica, però poc reconeguts amb premis.
Amb "Una batalla tras otra" ja té quatre Globus d'Or: millor pel·lícula, direcció, guió i actriu de repartiment. I és una clara favorita als Oscars, amb 13 nominacions de cara a la gala de la 98 edició a Los Angeles el 15 de març.
Ens hem preguntat per què aquesta vegada sembla que sí, que l'ha encertada, i que ha aconseguit quadrar el cercle i arribar al públic i, també, a la indústria del cine que reconeix la feina feta.
Hem parlat amb dues veus que analitzen "Una batalla tras otra" des del punt de vista cinematogràfic i, també, polític.
Pertinent i inapel·lable
Periodista i especialista en cinema, Mariona Borrull té clar que és la cinta de l'any i la descriu amb dos qualificatius rotunds.
És políticament pertinent i cinematogràficament inapel·lable.
Per a res li sembla una pel·lícula dogmàtica. Creu que pot arribar perfectament a públics d'ideologia més progressista però també als més conservadors.
I considera que té un missatge esperançador a través de relacions molt trencades. Com la de Leonardo DiCaprio que encarna un pare que ha intentat cuidar la seva filla tota la vida i fer-ho el millor possible, però és negligent i, en realitat, ho ha fet tot molt malament. El seu dia a dia és, de fet, una batalla rere una altra.
Mariona Borrull també destaca com la pel·lícula s'ha situat clarament enmig de la conversa cinematogràfica saltant-se els suposats conductes reglamentaris.
Perquè "Una batalla tras otra" va arribar als cinemes (i des de fa unes setmanes també a la plataforma HBO) sense haver passat per cap dels grans festivals internacionals com Canes, Venècia o Toronto, que solen ser la gran pedrera de les pel·lícules nominades als Oscars.
El retrat d'un país polaritzat
La investigadora del CIDOB, Carme Colomina, ha vist dos cops la pel·lícula i la seva lectura va més enllà de la cinematografia i connecta clarament amb l'actualitat política dels Estats Units.
Parla d'un país polaritzat que persegueix els migrants.
"Una batalla tras otra" retrata una societat americana completament polaritzada que culpabilitza i persegueix els immigrants.
Res que no estiguem veient, per exemple, amb tot el que està passant a Minneapolis després de l'assassinat d'una dona de 37 anys per part de l'ICE, la policia migratòria dels Estats Units.
Han aparegut grups de ciutadans que es mobilitzen per perseguir les patrulles policials de l'ICE i impedir les detencions de migrants.
Per Carme Colomina, sense arribar al debat profund si l'activisme ha de ser violent, com es planteja a la pel·lícula, s'està evidenciant un augment de la violència als Estats Units.
D'una banda, per l'assetjament als migrants i la resposta ciutadana. De l'altra, pel desplegament en capes diverses dels poders polític, social i econòmic d'homes blancs totpoderosos amb una visió supremacista sobre com ha de ser el seu país.
Anàlisis i visions d'una pel·lícula que es poden compartir o no. La millor manera de saber-ho és dedicant dues hores i quaranta-tres minuts a veure-la. Val la pena.
