Una dona rossa
Abans de seguir llegint, pregunta't per un moment si haguessis clicat igualment per veure aquest article si el títol hagués estat "Un home ros". Pausa de reflexió. Qüestionar-se allò que fins ara era inqüestionable ja és un primer pas; ara ja podem continuar. La mateixa setmana en què una cantant rossa i madrilenya encenia les xarxes socials gràcies a un vídeo on ensenyava la seva versió de l'himne espanyol amb lletra, una altra cantant (també rossa i madrilenya) publicava el seu millor disc en una dècada, un àlbum que Mariano Rajoy i Albert Rivera possiblement mai sentiran.
Una de les dues cantants rosses i madrilenyes que cito es diu Christina Rosenvinge, i el seu nou àlbum es titula "Un hombre rubio". Més enllà del seu valor musical i sentimental, el disc proposa un exercici estilístic molt interessant: ens parla des del "jo masculí". Sentim una dona cantar versos com "No tengo proezas de conquistador / No tengo certezas como pensador / No entiendo nada de un motor / No soy de esa cofradía" o "Ahora que estoy sólo / Pienso más en ti".
Rosenvinge sap que, desgraciadament, les dones poques vegades representen allò universal, i que el llenguatge reflecteix una realitat. Creu que aquesta és l'única manera que els homes es puguin identificar amb les seves cançons i, fins i tot, va una mica més enllà i apunta també als homes com a víctimes del seu propi masclisme. No li falta raó.
Els homes ens hem cregut que no se'ns permet plorar, emocionar-nos o mostrar qualsevol signe de debilitat o sensibilitat. Quantes coses ens hem perdut per creure'ns aquesta mentida? Potser si fos un home com cal dedicaria aquest article a lloar l'altra dona rossa i el seu himne. I que em perdoni per la lletra, però de vegades sí que cal demanar perdó.
