Vint anys després del Katrina, Nova Orleans encara és vulnerable
Aquest agost es compleixen 20 anys de l'impacte de l'huracà Katrina a les costes del sud dels Estats Units.
Es tracta d'una de les tempestes més greus de la història, que va envestir els estats de Mississipi, Alabama i Florida, però sobretot va arrasar parts importants de Louisiana, especialment Nova Orleans.
A banda de ser el cicló més destructiu que s'ha registrat mai al país pel que fa a danys materials, també va endur-se la vida d'unes 1.400 persones.
El fenomen, que va sorgir en forma de tempesta tropical en aigües caribenyes, va convertir-se en huracà al cap de dos dies quan vorejava Miami, on va arrabassar la vida a dues persones. Després es va debilitar fins a arribar al golf de Mèxic, on va recuperar forces. Temorosos per la proximitat de la tempesta, molts ciutadans de Nova Orleans van fugir de la ciutat sota ordres d'evacuació, però 100.000 persones s'hi van quedar atrapades.
La raó d'una tempesta tan violenta va ser la combinació entre una temperatura de l'oceà Atlàntic més alta de l'habitual i una gran quantitat d'humitat. Això va permetre no només molta intensitat, sinó també més electricitat, que és essencial perquè un huracà se sostingui.
Les morts provocades, la majoria per ofegament, van ser el resultat de les inundacions que van assolar Nova Orleans la matinada del 29 d'agost del 2005.
Nova Orleans, la ciutat arrasada
El 80% de la ciutat va quedar submergida. Durant els dies següents, el col·lapse era total.
A Nova Orleans hi havia moltes zones construïdes per sota del nivell del mar, a pesar del perill que aquesta situació ja suposava per la població abans del desastre.
Amb l'arribada del Katrina, el perill que ja havien advertit els experts es va fer realitat, i això va permetre un accés de l'aigua més immediat. A més, al sud del municipi, el Mississipi desemboca al golf de Mèxic. Això va facilitar les anomenades marors ciclòniques, que són inundacions costaneres degudes a pressions baixes que permeten que els vents alts empenyin el mar.
La confiança que això no passés estava dipositada en els dics. Aquests murs de contenció de l'aigua, que a Nova Orleans van ser renovats als anys 60, havien d'evitar els desbordaments. No obstant això, un informe del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit dels Estats Units posterior al Katrina va determinar molts errors de construcció a causa de la falta de finançament i d'estudi.
L'efecte més directe se'l va endur la població més pobra i la més envellida de la ciutat, la majoria afroamericans. En una població on la taxa de pobresa és una de les més altes dels Estats Units, la gent no tenia els seus propis mitjans de transport.
Segons Data Research Center, més de la meitat de les famílies desvalgudes no tenien cotxe, camió o furgoneta el 2000. Encara eren més els d'edat avançada que no disposven de vehicle. Va ser això, entre altres coses, el que els va dificultar tant la fugida de la tempesta.
El Katrina va reduir a la meitat la població de Nova Orleans. Altres ciutadans, però, sí que van refugiar-se al Superdome, el pavelló de la ciutat, que va acabar en condicions pèssimes.
Una gestió catastròfica
La gestió durant i després del cicló, considerada un "fracàs nacional" pel mateix Congrés, va ser una vergonya per als Estats Units.
Ni el govern ni l'Agència Federal per a la Gestió d'Emergències van respondre a temps. Els aparells van fallar en la predicció, però també va fracassar l'administració, després de l'impacte.
Els transports per evacuar van ser insuficients, igual com la resposta dels hospitals, immediatament col·lapsats i sense recursos per auxiliar els afectats. El mateix va passar amb els refugis habilitats per als evacuats, que van ser l'escenari d'estampes deplorables pel que fa a higiene i seguretat, i on la gent patia d'una falta inacceptable de menjar i aigua.
Amb la manca de presència governamental i de control, una ciutat inundada es va veure també presa per la violència als carrers.
Si una planificació i execució d'enginyeria negligents i una disfunció governamental van dur a la superfície tots els riscos que implicava viure a Nova Orleans, caldria suposar una millora notable des d'aleshores. Però no tot està resolt, ni de bon tros.
Es van invertir més de 14.000 milions de dòlars en un nou sistema de dics i comportes i es va tancar el canal Mississipi-golf de Mèxic, però encara queden molts reptes. El terreny es continua enfonsant, la recuperació va acompanyada de la desigualtat en molts barris i el canvi climàtic amenaça de superar les defenses actuals.
