Virginia García Gil, de la República Dominicana a portar un ramat a la Fatarella

Abans d'arribar a Catalunya, Virginia García Gil només havia vist les ovelles per televisió. Ara en té tot un ramat. És originària de la República Dominicana i fa 17 anys es va casar amb un pagès de la Fatarella, a la Terra Alta. Mai no s'hauria imaginat, i al seu país encara se'n fan creus, que acabaria fent de pagesa i ramadera.  

"Molta gent del meu país creu que soc valenta perquè m'he establert en un lloc que no coneixia, molt diferent d'on vaig néixer i fent un ofici del qual no en sabia res. El més normal seria que hagués acabat treballant a la restauració o cuidant gent gran." 

Ara té un ramat de 100 ovelles i 30 cabres i cultiva una finca de 15 hectàrees d'oliveres i ametllers. Es va formar a l'Escola Agrària de Gandesa, es va acollir als ajuts per a la incorporació de joves agricultors del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i ara està fent els tràmits per certificar la seva producció com a ecològica.

Trencant estereotips 

La Virginia ha hagut de fer front a molts estereotips. Diu que al principi, al poble, gairebé tothom se la quedava mirant perquè és negra. El fet de venir d'un altre país i ser dona feia que la gent pensés que no ho faria bé i "has de demostrar que pots fer-ho igual que un home d'aquí".

"És una feina que es considera d'homes, però cada vegada són més les dones que s'animen a fer-la."

Sense esperar-s'ho, ha trobat el seu lloc. Quan va decidir marxar del seu país, va pensar que faria cap a una ciutat, i quan va arribar a la Fatarella, al camp, a un lloc tan diferent d'on era, va pensar: "On he fet cap?" L'adaptació va ser dura -diu-, però, "quan veus el costat bo de les coses, t'hi adaptes i t'hi acabes sentint bé".

"M'agrada molt el que faig i vull continuar fent de pagesa i ramadera. Ara soc una més de la Fatarella."

A la Virginia li agraden molt els animals i la satisfà treballar-hi, especialment ajudar a parir les ovelles. Diu que és una feina sacrificada, pel fet, per exemple, d'haver d'anar cada dia a cuidar el ramat, però valora ser mestressa d'ella mateixa i ho fa de gust. Venir al camp li dona una pau que no troba enlloc més.

També està orgullosa que els seus fills puguin estudiar gràcies a aquesta feina i fa una crida als responsables polítics:

"Estaria bé que els governs ens tinguessin més en compte i ens ajudessin, perquè sense nosaltres no hi hauria menjar."