Xavier Aldekoa parla del seu estrès posttraumàtic: "Pensava que podia gestionar-ho sol"
Xavier Aldekoa té 44 anys i en fa més de 20 que és periodista i corresponsal cobrint tota mena de conflictes i guerres, especialment a l'Àfrica.
Es podria dir que Aldekoa ha vist de tot, i n'ha explicat bona part als seus articles i llibres, però el 15 de novembre del 2025, mentre feia la seva secció "Jo mai mai" a "El suplement" de Catalunya Ràdio, va tenir un atac d'ansietat en directe que el va obligar a deixar sobtadament l'antena.
Em vaig quedar col·lapsat. Sabia què volia dir però no hi havia connexió amb el que em sortia. Això em va espantar.
Amb forts tremolors, molta sudoració i incapacitat per parlar, va anar directe a l'hospital on, després de diverses proves, van descartar que es tractés de res neurològic: "Em van dir que segurament tenia a veure amb el meu ritme de vida i que anés a veure un psicòleg".
Aldekoa ha tornat a "El suplement", però aquesta vegada no com a col·laborador, sinó per parlar de com va viure aquell moment i com es va prendre el diagnòstic.
Jo pensava que al psicòleg hi anava qui tenia un problema greu o que no era capaç de gestionar-s'ho sol.
Ansietat i estrès posttraumàtic
Xavier Aldekoa reconeix que les ha passat de tots colors, i que tant ell com la seva parella sempre han estat conscients dels riscos de la seva feina.
"Abans del meu viatge pel riu Congo, la meva dona em va preguntar que, si alguna cosa anava malament, quina cançó voldria al meu funeral", recorda.
Malgrat tot, assegura que sempre havia pensat que era capaç de processar-ho, o arraconar-ho. Diu de si mateix: " No explico mai les meves coses, ni als meus amics".
Per això no ha estat fàcil per a ell acceptar ajuda psicològica: "Em costa dir a algú que no conec de res coses que no li he explicat absolutament a ningú, i quan dic ningú, potser m'afegeixo a mi mateix".
Sempre havia donat per descomptat que podia amb aquestes coses, i, de sobte, veure que no... continuo tenint aquesta sensació d'estar enfadat amb mi mateix.
Reconeix, però: "Hi ha coses que he de solucionar i no sé com". Una de les conseqüències de l'ansietat i l'estrès posttraumàtic que pateix són els malsons, "que jo no havia tingut abans amb aquesta intensitat".
Quan el cos t'obliga a parar
En agafar la baixa va ser quan el periodista i corresponsal a l'Àfrica va haver "d'agafar l'agenda i començar a trucar per cancel·lar coses". Xerrades, conferències, pòdcasts, entrevistes... "Allà vaig veure la magnitud de gestions que estava fent".
"Estava tramitant visats per a cinc països diferents", assegura, i va ser quan es va adonar que estava passant més del que era capaç d'analitzar.
"M'apassiona el que faig, però m'adono que té un cost", explica, i es refereix, sobretot, al "peatge que ha pagat la gent que m'estima".
Reconeix: "Aquesta professió no la pots fer sol, l'has de fer gràcies a aquella gent que t'acompanya", i assegura: "M'agradaria continuar fent el que faig perquè m'agrada moltíssim. Tinc moltes ganes d'escriure llibres, però sí que m'agradaria dormir".
