"Com a mare és aterridor protestar a l'Iran, però el règim s'ha d'acabar"
El 16 de setembre, la jove kurdoiraniana Jina Mahsa Amini va morir sota custòdia policial acusada de no portar ben posat el hijab. És una obligació per a les iranianes des de la instauració de la república islàmica, el 1979.
Des de la seva mort, milers de persones surten al carrer per protestar contra el règim dels aiatol·làs amb el lema "Dona, vida, llibertat". Les dones encapçalen la revolta malgrat la violència policial.
Una d'elles és la Shima. És mare d'una nena de 3 anys a Teheran i està aterrida que la seva filla es quedi sola si a ella l'empresonen o li passa alguna cosa.
Ara bé, reconeix a Catalunya Ràdio que quedar-se a casa no és una opció:
Per mi, perquè soc mare d'una nena, és més aterridor protestar perquè si vaig a la presó ningú podrà cuidar la meva filla.
Però l'única manera de salvar la gent iraniana és acabar amb el règim perquè hem intentat durant 43 anys canviar alguna cosa però ens han demostrat que només volen poder i diners.
Les protestes, que s'han escampat per escoles, universitats, el món de l'esport o de la música, van més enllà de la manera de vestir:
Això no és només pel hijab. La majoria dels nostres problemes estan relacionats amb els drets humans. Sí, els problemes econòmics són durs avui dia, però no són la raó principal d'aquestes protestes.
A l'Iran s'han vist imatges fins ara impensables
Moltes dones es tallen els cabells en públic, en una antiga tradició persa de fúria i de reivindicació de drets i llibertats. D'altres, sense vel islàmic, criden "mort al dictador":
També hi ha altres escenes inèdites als carrers de la república islàmica, amb adolescents que arrenquen el turbant als clergues:
O joves que acaben per la força amb les separacions per sexe a les aules universitàries:
La resposta del règim
El líder suprem, Ali Khamenei, va dir que tenia el cor trencat per la mort de Jina Mahsa Amini però va culpar els enemics de l'Iran, és a dir, als Estats Units i Israel, de dirigir la revolta.
Els milers de manifestants que han sortit arreu del país demanen la caiguda del règim teocràtic, que titllen de corrupte i brutal. Aquest, però, els qualifica de terroristes enemics del país i es defensa amb la força.
La policia dispara a matar: hi han mort més de 300 persones, inclosos 40 infants:
Malgrat la censura, hi ha nombroses imatges de la brutalitat del règim.
Aquest vídeo és de Shirin Alizadeh, una mare de 35 anys. Se senten els trets de les forces iranianes contra els manifestants en una ciutat al nord de Teheran. L'enregistra des del cotxe, al costat del seu fill i del seu marit que condueix, però la gravació s'acaba sobtadament:
A més, les autoritats iranianes no permeten l'entrada de periodistes estrangers i restringeixen les comunicacions amb l'exterior.
El Kurdistan iranià, epicentre de la revolta
No és la primera revolta contra la teocràcia iraniana. El 2009 o el 2019 ja n'hi va haver, i van ser reprimides amb trets, tortures i censura.
Aso Saleh, membre del Partit Democràtic del Kurdistan iranià exiliat a Suècia, explica que les protestes d'ara són diferents:
Hem tingut quatre protestes després de la revolució de 1979, potser gairebé una cada dècada, però aquesta d'ara és molt radical. Els eslògans de la gent i la seva manera de fer ens diuen que aquestes són molt diferents a les anteriors.
Des de la mort de la Jina Amina, les autoritats han desplegat tancs, vehicles armats, helicòpters i avions militars que sobrevolen algunes ciutats del Kurdistan iranià. Malgrat això, les protestes continuen:
"Hi ha espies per tot arreu"
Molts dels ferits en els aldarulls prefereixen no anar als hospitals, com explica a Catalunya Ràdio l'Alan. El nom és inventat per protegir la identitat real d'aquest activista kurd:
Molts manifestants no van als hospitals o a centres mèdics perquè estan militaritzats, hi ha agents del règim iranià. Ells arresten gent ferida, els torturen i en alguns casos, com a la ciutat de Sanandaj, impedeixen als doctors tractar els ferits.
Molts metges curen de manera clandestina molts ferits, alguns amb ferides de bala, que tampoc poden anar ni a les farmàcies perquè també estan militaritzades. A la ciutat natal de l'Alan, Urmia, la gent té por de protestar:
S'han aturat les protestes en el meu poble perquè la ciutat està militaritzada. La gent està extremadament controlada, hi ha espies per tot arreu: als restaurants, escoles, busos, a tot arreu. No ens sentim segurs enlloc de la ciutat.
El règim demana la pena de mort per a molts dels detinguts a les protestes de l'Iran. Al Kurdistan iranià també hi hagut una onada de segrestos d'activistes i periodistes:
Per l'Alan, les dones no estan soles:
D'alguna manera puc dir que aquesta revolució és de les dones, que aquesta vegada demanen llibertat, i els homes també s'hi han unit. No crec que hi hagi cap home de la societat, excepte la gent del règim, que no els doni suport.
Les protestes van arrencar a mitjans de setembre, però la situació al Kurdistan iranià sempre ha estat difícil. Així els membres del partit democràtic del Kurdistan estan a la clandestinitat o a l'exili des de fa força anys com el mateix Aso Saleh, membre del Partit Democràtic del Kurdistan:
La gent intenta reivindicar els seus drets per tenir escola kurda, aprendre kurd i normes bàsiques que no tenim. Les darreres protestes són per Jina Amini, però n'hem tingut en el passat, també. Crec que són part de la nostra lluita.
Aquest partit defensa un Iran federal, on convisquin les diverses nacionalitats, però des del triomf de la revolució islàmica només han trobat l'hostilitat del règim, segons denuncien.
