Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos germans ballarins que durant uns quants anys se'ls va considerar la parella de ball del moment. Fins que ella va deixar el ball... Sabeu per què? Doncs per casar-se, esclar!
ESCOLTA-HO ARAAvui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a una estrena especial, un dels dos concerts per a piano de Franz Liszt. A part d'això, també descobrirem que el fet de ser hongarès li havia tancat algunes portes a París. Per què? Doncs perquè no era dels seus. Ja sabeu com va això, no? (reemissió)
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos músics molt coneguts a la seva època, però avui dia pràcticament oblidats. Un va ser, per situar-lo, l'avi de Giacomo Puccini; l'altre va ser el seu mestre i també el músic de la tsarina de Rússia, de Napoleó i altres coses: es deia Paisiello. Doncs bé, aquest últim li escriu una carta al seu alumne per encoratjar-lo. Com a souvenir Paisiello. Sí, a la pel·lícula "Barry Lyndon", de Kubrick. El gran cineasta sabia el que es feia amb les seves bandes sonores i va escollir, per a aquest films, els millors, entre els quals, és clar, Paisiello. Per què escollir músics d'avui dia, si en el passat i per parlar del passat, està tot dit, deia?
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens proposa anar a l'illa dels oblidats per conèixer un músic que, entre moltes altres coses, va tenir la seva pròpia orquestra: Enric Madriguera and his Orchestra. Això va ser als Estats Units, perquè ell va fer carrera allà, però havia nascut a Barcelona i havia estudiat violí, composició i arranjament al Conservatori del Liceu. Als 7 anys ja va fer la seva primera actuació i als 14 li va sortir un viatge de feina pels EUA amb actuacions com a solista amb les orquestres simfòniques de Boston i Chicago. I a partir d'aquí, moltes més coses que us sorprendran. I agradaran, esclar!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta al saló principal del Gremi dels Velers de Barcelona. Hi anem per assistir a l'estrena de l'oratori de Haydn "La creació". Només feia cinc anys que s'havia estrenat a Viena que ja arribava a Barcelona el 1804. Al darrere hi havia Joanet Clariana, el germà petit del marquès de Sentmenat. Era un gran afeccionat a l'òpera i col·leccionista de música i va fer venir l'Òpera de París. Ell va tenir un paper clau perquè es cantés a Barcelona. Com a souvenir hem fet un trajecte de la ruta de la seda. Per què? Doncs perquè el Gremi de Velers, que feia vels de seda, va tenir un paper important en tot això!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al món wagnerià català. La sortida l'hem anat a trobar l'any 1874, quan es va fundar a Barcelona la Sociedad Wagner: "Galleábamos de tal modo, llevando y trayendo por entonces el nombre de Wagner..." I qui ho deia, això? I com es va estendre i desenvolupar? Doncs mireu, el zenit va arribar el 1913, pel centenari del mestre alemany; però abans, i encara una mica després, fins a l'esclat de la Gran Guerra, va passar de tot. Era tan gran la febre que hi havia que la publicitat se les va inventar totes. Una és que Wagner prenia llet en pols Horlick, americana i molt saludable. Per això havia crescut sa i fort!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre que és el resultat d'una trobada anual entre gent d'humanitats i especialistes universitaris i que es presenta sota el títol "Col·loquis de Vic". Els organitzadors són diversos. Hi ha, per exemple, la Societat Catalana de Filosofia, que és qui té cura del volum-llibre que posteriorment s'edita i que recull totes les contribucions. Jo m'he fixat en l'edició que es va dedicar a la música. També us vull dir que no m'ha estat fàcil escollir un text, entre temes tan diversos, interessants i erudits, però finalment he escollit "És propi del savi cantar. Cinc conclusions sobre l'ofici de savi". És del vigatà Abel Miró i Comas i us puc assegurar que no us deixarà indiferents. I com a souvenir: "Qui prega cantant, prega dos cops". Per què? Doncs veniu amb mi que ho sabreu!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'univers de Hildegarda de Bingen, també coneguda com a Santa Hildegarda o la Sibil·la del Rin. Va ser abadessa benedictina, científica, escriptora, il·luminadora, mística i compositora. És la primera persona al món de qui es conserva música escrita. L'any 2012 va ser nomenada santa i, per la vigència del seu pensament, el papa Ratzinger també la va nomenar doctora de l'Església. Per cert, quan predicava en públic utilitzava música i text!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens farà conèixer qui va ser en realitat la noia que va inspirar Verdi per escriure una de les seves òperes més aplaudides. L'origen el trobem en la jove Rose Alphonsine Plessis, més endavant anomenada "La divine Marie". Ella seria qui, després d'una relació amb Alexandre Dumas (fill), inspiraria l'autor per escriure la novel·la "La dama de les camèlies". La protagonista es diria Margueritte Gautierer i Verdi li posaria el nom de Violetta. Ho heu entès? Bé, i més coses.
Avui el nostre tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a La Fenice de Venècia, el 6 de març del 1853. Hem anat a la fallida estrena de "La traviata" de Verdi. La causa principal va ser la tria dels cantants protagonistes, que havien de ser fràgils i joves i van resultar ser obesos i de mitjana edat. La soprano Fanny Salvini-Donatelli pesava més de 100 quilos, i el tenor era calb i tenia excés de pes. El seu aspecte va provocar burles i esbroncades, i la reacció es va prollongar durant tota la representació, amb rialles en els moments més dramàtics de la història. El mateix Giuseppe Verdi va quedar desmoralitzat després de l'estrena. Per sort, va insistir a tornar a muntar l'òpera mesos després en un altre teatre amb cantants més joves i prims. Aquesta nova producció va ser un èxit absolut, i "La traviata" va passar a considerar-se una autèntica joia de la lírica romàntica.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Hawaii. Ho hem fet per conéèxer la compositora, poeta i última reina de Hawaii: "Jo, Lili'uokalani, reina per la gràcia de Déu i sota la constitució del regne de Hawaii, protesto solemnement contra tot acte que es faci a la meva persona i al govern del Regne Unit de Hawaii. Per evitar qualsevol col·lisió de forces armades i potser pèrdues de vides, cedeixo el poder superior als EUA. Ho faig sota la protesta i empesa per aquestes forces. Entrego la meva autoritat al govern dels Estats Units d'Amèrica fins que s'examinin els fets, es desfacin les accions dels seus representants i em reinstal·lin l'autoritat que exigeixo com a sobirana constitucional de les illes de Hawaii." 27 de gener del 1893. Quinze dies més tard, el govern dels EUA hi hissava la bandera americana i proclamava Hawaii com a protectorat dels EUA. Era el principi de la fi del regne de Hawaii i de la seva última reina, Lili'uokalani.
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a fer una ruta fascinant. Ho hem fet amb un llibre del professor italià Franco Cardini: "Les rutes del coneixement. Un recorregut intel·lectual per l'Europa medieval". L'autor ens descobreix una època viscuda i plena d'intercanvis i creativitat que continua donant forma al nostre món. Des dels monestirs fins a les corts, les universitats o les rutes de peregrinació, tot un itinerari que explora com el coneixement, la ciència, la filosofia, la literatura i l'art es van fondre i evolucionar en un període de descobriments, intercanvis i creativitat, i lluny d'una època fosca. Veniu amb mi?
Avui, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a recórrer món amb una filòsofa, escriptora i pensadora de referència per a moltes de nosaltres, María Zambrano: "La dona és, respecte a l'activitat de l'home, com aquella xarxa que s'estén sota els salts de l'acròbata, com una cosa que fa possible l'activitat masculina i que perennement li serveix de base." I això només és un tastet.
"No estimis a qui no admiris. L'amor sense admiració només és amistat." George Sand. I aquesta màxima se la van aplicar dos dels personatges del viatge d'avui i que ens portaran a Lituània, a finals del segle XIX. Allà els coneixerem. Són pràcticament desconeguts, dos artistes interessantíssims: ell, músic i pintor; ella, filòsofa, escriptora i activista política. Val la pena que els conegueu!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins al 1935, a l'"Espanya tràgica" de Benito Pérez Galdós. Ho hem fet amb un dels personatges de la novel·la, a qui els Reis d'Orient van portar un regal molt especial, una nòvia: "6, dia dels Sants Reis. -Oh, quina visió divina em van portar els Mags d'Orient! Va passar el temps en què la meva bona mare deixava al balcó la meva sabata perquè Gaspar, Melcior i el negre Baltasar m'hi posessin soldats o canonets, que satisfeien les meves innocents ambicions. Però aquests Reis van ser per a mi, més que mai, propicis i generosos, perquè, amb prou feines vaig obrir la finestra per on acostumo a contemplar l'horta d'aquesta casa i la de la casa mitgera, vaig veure una figura, imatge, persona, que aviat em va semblar àngel, després dona i vaig veure que havia trobat la meva xicota definitiva..." I, com a banda sonora, un bolero cubà: "Novia mía"! Tot molt màgic, com el dia de Reis.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb tres personatges que, en un principi ni eren tres, ni eren reis. A l'origen, devien ser sacerdots perses amb coneixements d'astronomia i la seva imatge actual s'ha anat forjant al llarg de la història No vull dir que els Reis d'Orient no van existir realment. Per descomptat que van existir, la qüestió és qui eren realment aquests personatges que, segons la tradició, van anar a Betlem a adorar el Messies nounat i que no sabem si van tres, quatre o quaranta. Tot i que quan ja es va determinar el nombre, tres, al principi presentaven trets similars i resulta difícil determinar el moment exacte en què un es va convertir en un ancià amb barba blanca, un altre en un home de cabells clars i un altre en un home negre; és a dir, Europa, Àsia, Àfrica. La música que he escollit per a aquest trajecte del viatge és una cantata que Bach va escriure per al dia de l'Epifania de 1724 i que va titular "Cantata d'or". Per què?