"Encuentros en el fin del mundo" (* * * * -)

Us faré una petita confessió. La primera vegada que vaig haver de fer un reportatge per la ràdio era una biografia de l'interessantíssim director alemany Werner Herzog. Quan em van demanar que preparés la peça, internament vaig pensar: "qui coi és aquest paio?". Però lògicament no vaig dir res i vaig començar a investigar. Mai més he oblidat el seu nom i sempre he seguit amb simpatia la seva trajectòria.

Onze anys després d'aquell dia, avui puc recomanar obertament la seva última pel·lícula, "Encuentros en el fin del mundo", on Herzog torna a demostrar que al llenguatge cinematogràfic encara se li pot treure molt de suc. La llàstima del film és que només s'hagi estrenat en una sala de Barcelona. Ara que... tenia tots els números d'aguantar només una setmana a la cartellera i de moment es manté al Maldà Arts Forum.

"Encuentros en el fin del mundo" és irònica, crítica i hipnòtica. Té, a més, unes imatges evocadores de l'Antàrtida (especialment les submarines). Es tracta d'una poètica i creativa reflexió existencialista sobre la naturalesa humana. I és que l'autor de "Fitzcarraldo" (1982) ja ens ho adverteix al principi de la pel·lícula: "no he viatjat fins a una de les zones més despoblades de la Terra per a fer el clàssic documental de pingüins".



Un apunt més. També és veritat que Herzog no és un entès en la matèria. Potser biòlegs i químics s'estiraran els cabells però aquest fet no és suficient per a la seva personal exploració. El realitzador alemany, després d'uns anys en decadència, segueix reivindicant-se amb títols imprescindibles com "Mi enemigo íntimo" (1999), "Grizzly Man" (2005) i ara "Encuentros en el fin del mundo" (2007).