Jo vull jugar amb aquesta gent

Jo vull jugar amb aquesta gent. Sí, ja sé que no en tinc ni idea, que només la toco amb l'ungla i que la meva velocitat de creuer no dóna ni per fer vint metres sense ofegar-me. Però jo vull jugar amb aquesta gent. Perquè, independentment de la seva capacitat, de la seva visió damunt del camp, de la seva tècnica, agressivitat, motivació i intel·ligència, aquesta gent s'ho passa molt bé fent la seva feina.
He tingut caps de tots els colors i responsabilitats en diversos programes i mitjans, i sempre he estat convençut que treballar amb un somriure franc als llavis, amb un optimisme moderat, en un bon ambient, millora el resultat, el producte.
Segur que estic equivocat. Perquè a alguns dels més grans els agrada treballar amb la tensió. Tiben la corda fins que està a punt de trencar-se. Convençuts que així treuen el millor dels seus companys, dels seus treballadors. És possible que sigui veritat que amb un somriure no es vagi tant lluny. Potser sí. Però, posats a triar, jo em quedo amb els que riuen. Perquè es un luxe poder fer la teva feina passant-t'ho bé. Perquè aleshores ja no és feina, aleshores és esbarjo, es diversió. I s'encomana.
Són molt bons, molt. I estan en un moment espectacular. Intractables. Juguen a futbol com ho feia aquell equip que ens va meravellar i va guanyar sis títols en un any. Però el que més em sorprèn no és la seva capacitat, que la sé, és el seu esperit, les seves ganes de riure, el seu bon rotllo.
Això és el que els fa imbatibles, això és el que els fa diferents i això serà el que els farà passar a la història.
I que ningú no s'equivoqui, per fer el que fan amb un somriure als llavis s'ha de ser molt bo. I haver treballat moltíssim. T'ha d'agradar la teva feina. I fer-la com si no estiguessin treballant.
Ja sé que és impossible, però a mi m'agradaria molt treballar amb aquesta gent. De moment, m'acontento amb el fet de morir-me d'enveja.