L'editor Jorge Herralde va néixer a Barcelona el 1935 en una família mixta, com tantes: d'una banda, un cognom de robusta arrel castellana, i de l'altra, una branca catalanista i culta. Tot i estudiar enginyeria, va acabar sent editor, que és el que sempre havia volgut ser des que, encara adolescent a casa del pare de Pere Duran -que era l'enquadernador de Manuel Lara i Josep Janés-, va descobrir l'emoció d'editar, de buidar un llibre. Cal dir que entre els seus companys de classe també hi havia els Goytisolo, a més de gent tan improbable com els futurs directors de La Caixa Isidre Fainé i Ricard Fornesa.
Va fundar l'editorial Anagrama el 1969 després de passar pel que s'anomenava la "gauche divine", i amb un propòsit molt militant: la difusió de les idees d'esquerres, de totes les esquerres d'aquell moment -que eren moltes-, i no tant de la narrativa. Va crear el Premi Anagrama d'assaig i el Premi Herralde de novel·la. I, amb el temps, l'editorial s'ha convertit en un dels elements de referència universal de la literatura en espanyol. Té el Premi a la Millor Labor Editorial Cultural, el Premi Targa d'Argento La Stampa Tuttolibri, el premi Clarín (concedit per llibreters d'Oviedo) i també la Creu de Sant Jordi. El 2002, la Fira del Llibre de Guadalajara va reconèixer el seu mèrit editorial. El 2003 a Itàlia li van donar el Premi Nacional per a la Traducció del Ministeri del Patrimoni Cultural. El 2005 va rebre la Distinció Oficial d'Honor de l'Excel·lentíssim Orde de l'Imperi Britànic i el premi Grinzane. I el 2006 va ser anomenat comanador de l'Orde de les Arts i de les Lletres pel govern de França.
Enumerar els autors que ha editat i descobert és pràcticament impossible, però alguns són Martin Amis, Ian McEwan, Patricia Highsmith, Guy Debord, John Kennedy Toole o Bret Easton Ellis; espanyols com Álvaro Pondo, Enrique Vila Matas, Javier Marías, Vicente Molina Foix, i hispanoamericans com Sergio Pitol o Roberto Bolaño, entre molts altres. Fa poc va decidir posar data de caducitat a la seva carrera d'editor: va vendre Anagrama als seus amics italians de Feltrinelli i es va donar un termini de cinc anys abans de jubilar-se. Vista l'empenta que encara té, es fa difícil creure-s'ho. L'entrevista té lloc al despatx de la seva editorial, ara més buit que abans, quan s'hi acumulaven muntanyes i muntanyes de manuscrits pertot arreu.
Així en parla "El Periódico de Catalunya".
Aquí teniu el vídeo de l'entrevista. També podeu escoltar-la o bé podeu llegir la transcripció íntegra de l'entrevista:
