Una qüestió de gènere
He fet centenars d'entrevistes i en totes circumstàncies; concertades amb molta antelació i ben preparades, improvisades per telèfon, protocol·làries amb personatges poderosos que exigien conèixer prèviament les preguntes, amb polítics arrogants que a cada pregunta incòmoda et recordaven la teva condició de indesitjable, en un hotel fent cua per obtenir deu minuts d'una estrella que en un matí despatxava a mig centenar de periodistes... També he fet moltes entrevistes delicioses i suggerents i he tingut grans converses amb tipus genials que explicaven coses meravelloses, però que després havia de resumir en un full en menys d'una hora.
Podria fer una casuística completa sobre el gènere i donaria per completar una tesi doctoral. Darrerament, però, per això de la crisi (de la doble o triple crisi que deconstrueix l'ofici de periodista) les condicions havien empitjorat fins a nivells que mai hagués pogut imaginar. Aquests últims anys, per exemple, era impossible acabar de llegir (ni tan sols a mitges) cap dels llibres que presentaven els escriptors que vaig entrevistar.
Indagar en les vides alienes té una part d'equilibrisme; exigeix un tipus de percepció especial, cal estar al mateix temps fora i dins de l'intercanvi, atent a l'entrevistat però conscient de com funcionarà el que diu un cop el material recollit es converteixi en entrevista. Perquè l'entrevista no és exactament la conversa que mantenen les dues parts, sinó un gènere amb les seves pròpies regles que es construeix utilitzant el material i també el sentit d'aquest material.
Pensava que ja mai més podria fer el tipus d'entrevistes llargues, a fons, ben treballades i editades amb cura. Quan Fèlix Riera, el director de Catalunya Ràdio, em va proposar fer aquesta sèrie em va semblar que em feia un gran regal. Es tractava de recollir la història d'aquest país a través d'entrevistes amb personalitats del món de la cultura, les arts i les ciències, per mitjà d'entrevistes a fons de prop de dues hores. S'havia d'entrar tant en lo personal i lo biogràfic, com en lo professional i lo públic.
Vaig tenir els meus dubtes. Havia treballat en ràdio quan era molt jove, als inicis de Ràdio 4 a la fi de la dècada de 1970, però després em vaig passar al periodisme escrit. Com deia, en aquest ofici cada gènere té les seves regles i jo no estava segur de si podria conduir un en què cada substantiu i el seu adjectiu queden fixats i no es poden canviar. En part ha estat un aprenentatge i penso, modestament, que m'he acostat bastant a l'objectiu que ens havíem marcat.
Però, sobretot, ha estat un plaer i també un privilegi.
J. M. Martí Font
____________________
Josep Maria Martí Font (Mataró, 1950) és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Membre fundador de Ràdio 4, ha estat col.laborador de La Vanguardia, Cambio 16, Fotogramas i altres publicacions. Gran part de la seva trajectòria professional ha estat al diari El País, on ha estat corresponsal a Alemanya, redactor en cap de Cultura, cap de la delegació de París i cap d'Opinió i Cultura a la delegació de Barcelona. Des del 2010 és professor del Master de Periodisme Internacional de l'IDEC.
