Dionís Eroles Batlle havia nascut a Barcelona el novembre de 1900. Va començar a militar a la CNT i es va afegir als grups d'acció de Sants, un barri amb molta tradició llibertària. Va ser detingut per un atemptat als anys del pistolerisme i condemnat a 20 anys de presó: en va sortir al 1931, amb la proclamació de la República. Als anys següents va participar en diverses temptatives d'insurrecció, d'acord amb les tesis de "gimnàstica revolucionària" del grup Nosotros, amb Garcia Oliver, Durruti, Ascaso, etc. En esclatar la guerra civil, va ser nomenat delegat especial del comitè regional de la CNT en el comitè central de consells obrers i de soldats, que tenia l'objectiu de combatre la insurrecció militar i les seves ramificacions. L'octubre del 36 va passar a ser cap de serveis de la comissaria d'ordre públic de la Generalitat de Catalunya, i com a tal era el màxim responsable de la repressió a la rereguarda. "Els nanos d'Eroles" es van guanyar una fama sinistra, i les seves actuacions arbitràries van rebre crítiques fins i tot de sectors anarquistes. Al maig del 37 va ser destitüit del seu càrrec a la Generalitat i va tornar a llocs de comandament a la CNT. Se'n va anar a l'exili a França, en concret a Mantauban, on va desaparèixer el 1940. La seva desparició no s'ha aclarit fins ara. Entre les hipòtesis suscitades hi ha que la possibilitat que el matés un grup d'antics companys anarquistes, el de Francisco Ponzán, perquè els havia volgut enganyar sobre on amagava un possible botí.
