SI ELS PADRÓS AIXEQUESSIN EL CAP...
Jo he parlat amb Kiko Casilla. Ho vaig fer fa unes quantes temporades, just abans que tornés al Madrid, d'on havia sortit per acabar a l'Espanyol. És un noi d'Alcover, a qui li agrada tornar a casa per veure els amics de tota la vida
4 min
Jo he parlat amb Kiko Casilla. Ho vaig fer fa unes quantes temporades, just abans que tornés al Madrid, d'on havia sortit per acabar a l'Espanyol. És un noi d'Alcover, a qui li agrada tornar a casa per veure els amics de tota la vida. A qui triomfar a Primera li ha costat suor i llàgrimes. Una persona normal, a qui li agrada la seva feina i la seva terra, al peu de la Mussara. A l'Alt Camp.
És probable que Kiko no sàpiga que el Reial Madrid, el club on juga ara, el van fundar uns catalans; els germans Padrós. Joan i Carles Padrós. Que també en van ser presidents i van crear l'Asociación Madrileña de Futbol. Fills de Barcelona -van néixer al carrer del Bot-, als Padrós potser ara els sorprendria que el seu club prohibís parlar català. I potser en Carles, que va ser diputat a les Corts per Mataró, posaria el crit al cel.
De moment, a Madrid, ningú no ha posat el crit al cel. Ni tan sols el seu president, el senyor Pérez, que té molts negocis a Catalunya i amb empreses catalanes a les quals es veu que no els fa res tractar amb un senyor que permet que a les seves empreses es menystingui i es prohibeixi el català.
Que no li fem cap gràcia no és un secret. En els anys que en Francesc Garriga feia de corresponsal a Madrid, fèiem moltes bromes sobre els torns de paraula que li eren concedits a la roda de premsa. N'eren poquíssims. I no em fèiem cap sobre la possibilitat de fer entrevistes amb els jugadors. Cap ni una.
És possible que tot plegat sigui un complex d'inferioritat, atès com han anat les coses els últims anys en el terreny esportiu. O, simplement, una falta d'educació democràtica. O un rampell xenòfob. O la barreja de totes aquestes coses.
A mi no em costa de creure que un senyor que és capaç de negociar per fer una plataforma davant del litoral català -encara que després l'arrossegui uns metres més enllà per problemes burocràtics- pugui tenir tírria al català. Potser això explicaria millor que res la seva falta d'empatia pels problemes que els geòlegs deien que comportaria el projecte Castor.
Hi ha coses que són com són, i ja està. I a hores d'ara, no ens podem posar "estupendus" i pretendre que aquesta gent entengui que aquí, el català, el tenim com una cosa molt nostra. Potser perquè és la llengua en què ens parlava o ens parla la nostra mare. No podem ni intentar que entenguin que una llengua és patrimoni de tothom, un bé de déu, un avantatge, cultura.
Hi ha gent que no ho entendrà mai. Gent a la qual cal deixar per impossible, però que és bo saber de quin peu calcen. Esportistes, empresaris, polítics...
Em sap més greu pel Kiko, que potser no en va ser conscient però que amb la seva concessió/submissió va fer un pas enrere en un terreny on no es poden fer passos enrere.
Ha tingut la virtut, això sí, de deixar-ne més d'un amb el cul enlaire. Entre altres, el president d'una entitat que representa cada vegada menys la cultura i el segle XXI.
És cert que plou sobre mullat a Madrid. El seu president més rellevant, Santiago Bernabéu, ja va deixar clar fa molts anys, el 1968, que "Me gusta mucho Cataluña y la quiero. A pesar de los catalanes". Cosa que tampoc no hauria de sorprendre d'un home que va formar part de la 150 divisió d'infanteria marroquina que va fer estralls a Catalunya durant la guerra civil.
El senyor Pérez no fa estralls a Catalunya. Fa negocis. I molts. O sigui que és probable que també "le guste mucho Cataluña y la quiera. A pesar de los catalanes". El problema és que han passat molts anys. Ha canviat el segle. I se suposa que també la cultura. Encara que a Madrid alguns no ho tinguin del tot clar.
I sí, aquest és un altre dels detalls que va deixar Guardiola. Agradi o no. La seva autoritat per contestar en la seva llengua a preguntes fetes en la seva llengua. Sentir-lo parlar en català a la sala de premsa del Bernabéu els devia suposar un mal de ventre. Una vegada més, GRÀCIES, PEP!
És probable que Kiko no sàpiga que el Reial Madrid, el club on juga ara, el van fundar uns catalans; els germans Padrós. Joan i Carles Padrós. Que també en van ser presidents i van crear l'Asociación Madrileña de Futbol. Fills de Barcelona -van néixer al carrer del Bot-, als Padrós potser ara els sorprendria que el seu club prohibís parlar català. I potser en Carles, que va ser diputat a les Corts per Mataró, posaria el crit al cel.
De moment, a Madrid, ningú no ha posat el crit al cel. Ni tan sols el seu president, el senyor Pérez, que té molts negocis a Catalunya i amb empreses catalanes a les quals es veu que no els fa res tractar amb un senyor que permet que a les seves empreses es menystingui i es prohibeixi el català.
Que no li fem cap gràcia no és un secret. En els anys que en Francesc Garriga feia de corresponsal a Madrid, fèiem moltes bromes sobre els torns de paraula que li eren concedits a la roda de premsa. N'eren poquíssims. I no em fèiem cap sobre la possibilitat de fer entrevistes amb els jugadors. Cap ni una.
És possible que tot plegat sigui un complex d'inferioritat, atès com han anat les coses els últims anys en el terreny esportiu. O, simplement, una falta d'educació democràtica. O un rampell xenòfob. O la barreja de totes aquestes coses.
A mi no em costa de creure que un senyor que és capaç de negociar per fer una plataforma davant del litoral català -encara que després l'arrossegui uns metres més enllà per problemes burocràtics- pugui tenir tírria al català. Potser això explicaria millor que res la seva falta d'empatia pels problemes que els geòlegs deien que comportaria el projecte Castor.
Hi ha coses que són com són, i ja està. I a hores d'ara, no ens podem posar "estupendus" i pretendre que aquesta gent entengui que aquí, el català, el tenim com una cosa molt nostra. Potser perquè és la llengua en què ens parlava o ens parla la nostra mare. No podem ni intentar que entenguin que una llengua és patrimoni de tothom, un bé de déu, un avantatge, cultura.
Hi ha gent que no ho entendrà mai. Gent a la qual cal deixar per impossible, però que és bo saber de quin peu calcen. Esportistes, empresaris, polítics...
Em sap més greu pel Kiko, que potser no en va ser conscient però que amb la seva concessió/submissió va fer un pas enrere en un terreny on no es poden fer passos enrere.
Ha tingut la virtut, això sí, de deixar-ne més d'un amb el cul enlaire. Entre altres, el president d'una entitat que representa cada vegada menys la cultura i el segle XXI.
És cert que plou sobre mullat a Madrid. El seu president més rellevant, Santiago Bernabéu, ja va deixar clar fa molts anys, el 1968, que "Me gusta mucho Cataluña y la quiero. A pesar de los catalanes". Cosa que tampoc no hauria de sorprendre d'un home que va formar part de la 150 divisió d'infanteria marroquina que va fer estralls a Catalunya durant la guerra civil.
El senyor Pérez no fa estralls a Catalunya. Fa negocis. I molts. O sigui que és probable que també "le guste mucho Cataluña y la quiera. A pesar de los catalanes". El problema és que han passat molts anys. Ha canviat el segle. I se suposa que també la cultura. Encara que a Madrid alguns no ho tinguin del tot clar.
I sí, aquest és un altre dels detalls que va deixar Guardiola. Agradi o no. La seva autoritat per contestar en la seva llengua a preguntes fetes en la seva llengua. Sentir-lo parlar en català a la sala de premsa del Bernabéu els devia suposar un mal de ventre. Una vegada més, GRÀCIES, PEP!
