Concerts abans de l'era digital: un viatge a l'esperit de la música en viu a Catalunya

Els concerts i festivals que van marcar la història musical de Catalunya des de finals dels anys 60 fins als 90 tenien un caràcter molt diferent dels que veiem avui dia. Sense mòbils, sense selfies ni filtres digitals, el públic es concentrava en l'escenari, en la música i en la comunió amb la banda i la gent que els acompanyava.

Eren concerts de resistència cultural, reivindicació política i també festa col·lectiva. Amb la transició política i la recuperació de la llibertat d'expressió, la música en viu va esdevenir un pol d'atracció per a joves compromesos, que trobaven en el rock, la nova cançó i altres estils una manera d'expressar-se i connectar-se amb un moment de canvi.

Amb l'arribada dels anys 90 i l'inici dels macrofestivals massius, el públic es va tornar més internacional i la presència dels mòbils va començar a transformar la manera de viure els concerts. Aquest recull fotogràfic és un homenatge a aquella època en què la música es vivia de cara. Unes imatges captades amb sensibilitat i intuïció per fotògrafs que van saber ser al lloc just en el moment precís i que ens permeten reviure l'esperit d'unes generacions que vivien els concerts com una experiència col·lectiva i sense escenificacions.

Resistència i contracultura (1965-1975)

Sorgit simultàniament i al marge del moviment de la Nova Cançó, l'any 68 els joves estaven plenament compromesos amb la realitat política i social. En plena efervescència del maig francès, la música esdevenia eina de resistència davant del poder. Raimon, un dels referents de la cançó compromesa, aquells anys no parava de fer concerts que servien per alimentar l'esperit crític i la lluita cultural.

Joves en primer pla, un de descamisat i un altre amb un aire més clàssic, reflecteixen un públic divers que s'aplegava per gaudir d'un festival que havia agafat la tradició dels grans festivals internacionals com Woodstock o l'illa de Wight. El Canet Rock, encara en l'últim any de la dictadura, va ser una expressió clara de la contracultura i la música feta en català, reivindicant la llibertat a través del rock i la nova cançó. La presència de grups i cantants que trencaven esquemes i un públic entregat van marcar l'inici de tota una nova era musical a Catalunya. Una imatge capturada per Francesc Fàbregas, un dels fotògrafs més reconeguts per haver documentat la música i la cultura popular catalana al llarg de diverses dècades.

Un detall curiós és aquesta paradeta del festival, on fins i tot s'hi venien perfums i corbates, un tipus de marxandatge que avui ens resulta ben curiós, sobretot perquè si repassem les fotos d'aquell dia no hi havia rastre de corbates entre els assistents.

L'obertura i la transició (1976-1979)

Malgrat que el públic va ser menys nombrós que l'any anterior, l'edició del 1976 va tenir un gran èxit i va deixar instantànies mítiques com aquesta, de la Colita. Aquell any, el festival va perdre la "k" final i es va dir Canet Roc, un canvi que no va agradar als crítics, que es van mostrar escèptics davant la catalana "roc" que, per ells, tenia un significat molt diferent del "rock" musical.

Lluís Llach, pocs mesos després de la mort de Franco, va poder cantar per primer cop cançons fins aleshores prohibides, com "L'estaca", i presentar noves composicions en un moment clau de la transició. Aquells concerts, celebrats entre el 15 i el 17 de gener del 1976 al Palau d'Esports de Barcelona, van quedar enregistrats en el disc "Barcelona. Gener de 1976", un document sonor que recull l'emoció continguda d'un públic que encara vivia amb prudència una llibertat incipient. Entre els assistents hi reconeixem Jordi Solé Tura, destacat militant antifranquista.

Només dos anys després, el públic ja respirava una llibertat més plena, amb senyeres i un ambient més festiu. Llach hi presentava el seu nou treball, "El meu amic el mar", un disc marcat per l'intimisme i la inspiració mediterrània. Aquells recitals coincidien amb un moment clau de la seva trajectòria: feia deu anys que havia iniciat el seu camí com a cantautor i en celebrava trenta de vida.

Nous sons, nous públics (1980-1989)

El punk ja havia arribat oficialment a Catalunya amb els Ramones, que van oferir un concert que, tot i no omplir completament l'aforament, va deixar un record inesborrable. El públic, molt jove i amb una estètica punk --segons destacava la premsa de l'època--, va respondre amb passió a la "força primària" i el so dels Ramones, que van ser qualificats de "cavernícoles brandant la destral entre rugits guturals" a la crítica de l'endemà de "La Vanguardia". Els teloners, la banda madrilenya Los Secretos, van ser totalment ignorats pels assistents, que estaven completament entregats al quartet novaiorquès.

Radio Futura es va convertir en un fenomen musical que va connectar especialment amb el públic barceloní. L'any 1987, just quan havien publicat "La negra flor" --una cançó que és un homenatge als personatges marginals de la Rambla--, la banda va reforçar el seu lligam amb la realitat urbana i la cultura popular de la ciutat, una connexió que perdura encara avui entre la banda i Barcelona.

Van reunir 80.000 persones en un esdeveniment global sense precedents a Catalunya. "Human Rights Now!" va ser una gira musical de 20 concerts celebrats arreu dels cinc continents, organitzada per Amnistia Internacional per commemorar el 40è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. La gira va començar el 2 de setembre a Londres amb artistes com Bruce Springsteen & The E Street Band, Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman i el senegalès Youssou N'Dour, a més de músics locals a cada parada. A Barcelona, el grup convidat va ser El Último de la Fila, el 10 de setembre. El concert es va obrir, com en tota la gira, amb una interpretació coral de "Get Up, Stand Up" de Bob Marley, i es va tancar amb "Chimes of Freedom" de Bob Dylan.

Per a molts joves, les festes de la Mercè d'aquells anys van ser la porta d'entrada al món dels macroconcerts, unes nits de música gratuïta on s'acumulaven les primeres experiències multitudinàries. El 1988 va ser un any clau: per primer cop, els concerts es van organitzar al Sot del Migdia i hi va actuar Willie DeVille. Aquells concerts van marcar un abans i un després, i van esdevenir els grans cops de timó que, anys després, donarien lloc al BAM.

Amb una gran expectació, després de dos anys sense actuar a Barcelona, La Polla Records va haver de fer dos concerts consecutius. El punk de La Polla connectava amb una generació crítica i desperta. Les seves actuacions sovint acabaven amb aldarulls, que eren part d'aquell clima de tensió i inconformisme que marcava l'època. Però d'això anava el punk, d'aixecar polseguera! La Polla ho feia amb convicció i aquell públic ho celebrava.

Cap als macroconcerts (1990-1996)

Aquell abril del 1992, les antigues casernes de Girona van acollir un macroconcert que va aplegar més de 7.000 persones. Amb cinc bandes sobre tres escenaris organitzats per evitar els temps morts, rebien un públic molt jove, molts menors d'edat. Els organitzadors van haver d'atendre centenars de trucades dels pares que volien saber a quina hora acabava tot allò per anar a buscar els seus fills. El concert es va acabar a les 5 de la matinada.

Amb més de 25.000 assistents, el Doctor Music Festival es va convertir en el primer macrofestival de l'Estat, amb un cartell internacional de luxe: David Bowie, Iggy Pop, Patti Smith, Lou Reed, Blur, entre altres. Va suposar una experiència musical i vital molt trencadora per al públic català, i va obrir la porta a un nou format de festivals que ja s'ha consolidat al segle XXI. Aquest esperit irrepetible es pot tornar a viure al documental "Escalarre, tres dies per reviure".