Origen dels diables a Catalunya: un llegat de foc i festa
Cada estiu, a la caiguda del sol, mentre els carrers s'omplen de fum, pólvora i espurnes, una silueta ancestral s'obre pas entre la festa i el foc: el diable, amo i senyor dels correfocs.
La lluita entre el bé i el mal ha estat l'argument protagonista de moltes representacions populars del nostre país des de fa segles. I en aquests balls i costums, els dimonis són una de les manifestacions més primitives i simbòliques.
Al programa "Bèsties i flames", el divulgador històric Enric Calpena explica l'origen dels diables a Catalunya, un dimoni diferent del que ens parla el relat anglosaxó o hollywoodià i que no té res a veure amb un maligne que arrasa amb tot al seu pas.
El dimoni català: més humà que malvat
El costumari català no ens presenta el dimoni com un esperit sobrenatural, sinó com una manifestació humana. Malgrat que "acabem veient-li les banyes i la cua", explica Calpena, aquesta humanitat és el que el fa ser un ésser tan pròxim com per parlar amb ell, discutir-hi, convèncer-lo o, fins i tot, "si som prou murris", enganyar-lo.
Aquest atribut mundà del dimoni no devia molestar pas l'Església, perquè, en definitiva, si el dimoni era fal·lible, Déu no ho era pas i, per tant, sempre l'acabava guanyant.
Tal com recorda l'historiador, el dimoni és un personatge ambigu que no fa por pel que fa, sinó per la proximitat amb què se'ns presenta. Ja al segle XII, i amb més força a partir del XIV, els diables apareixen a les processons del Corpus, barrejant teatre i espectacle popular.
La batalla entre el bé i el mal es presentava amb àngels i dimonis, però sovint la gent se sentia més atreta pels que encarnaven el caos.
De mica en mica, el que havia de ser una lliçó molt clara del triomf del bé sobre el mal es va anar convertint en un entremès, una representació civil, ciutadana.
I així va ser com els diables, abans símbols de càstig i malesa i instruments moralitzadors de l'Església, es van convertir en figures festives.
Dels palaus als carrers
Aquestes representacions, que van néixer en contextos cortesans --com les que van tenir lloc al casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó l'any 1150--, van anar cobrant popularitat, especialment a partir del Corpus, i van començar a traslladar-se als carrers i a les places dels pobles.
Al segle XVIII ja trobem documentats els primers balls de diables: gent disfressada de la bèstia, coreografies amb pirotècnia i interpretacions teatrals on solia aparèixer un personatge celestial com l'arcàngel Sant Miquel.
La revolta del foc després del franquisme
Després del règim dictatorial de Franco, els diables van guanyar popularitat. La ciutadania volia recuperar l'essència festiva i subversiva que es va diluir durant dècades de repressió, i els dimonis van tornar a cremar places.
"La gent estava tan farta de tota aquella caspositat que havien provocat els 40 anys de franquisme, que tenia moltes ganes de festa i de xerinola."
Així, l'any 1977, per tal de recuperar l'esperit popular, Barcelona va fer una mostra amb sis dracs d'arreu de Catalunya i dues colles de balls de diables --l'Arboç i Vilanova i la Geltrú.
Quan aquestes agrupacions van treure les carretes i van mostrar com encenien la pirotècnica, alguns joves espontanis van començar a ballar i moure-s'hi al voltant. Al cap d'un any, a la festa de la Mercè, aquest fet ja tenia nom: el correfoc.
Poc després, la flama va córrer per tot el país i van començar a proliferar aquestes bèsties envoltades de festa, dansa, petards i espurnes. I ara, més de mig segle després, gairebé tots els pobles de Catalunya tenen els seus diables, diablets i bèsties de foc.
La festa i el dimoni com a metàfora
El diable de l'imaginari popular català no és tant un enemic com un aliat simbòlic. No és la foscor absoluta, sinó l'ombra amb què convivim. Els correfocs no celebren la destrucció, sinó la resiliència, l'alegria rebel i la memòria viva.
Els diables i els correfocs ens arrelen a una raó de ser profunda, primitiva i col·lectiva que poques representacions aconsegueixen. Ens recorden d'on venim: de la terra, del foc, de la festa i de la rebel·lió.
Per conèixer més sobre l'origen d'aquestes criatures i la força del folklore català, pots mirar el capítol complet de "Bèsties i flames" a la plataforma 3Cat.
