És notícia:
Les claus de la crisi de l'habitatge en clau jove amb Irene Sabaté
Les claus de la crisi de l'habitatge en clau jove amb Irene Sabaté

Joves i habitatge: no tenim casa, tenim un problema

Arriba la manifestació per l'habitatge arreu de l'estat espanyol i aprofitem per parlar amb Irene Sabaté de la crisi de l'habitatge des d'una perspectiva jove
3 min

Fa anys ens van fer creure que als 30 tindríem una casa, una feina estable i potser, fins i tot, una família. Avui, però, estem molt lluny d'aquest futur utòpic: moltes compartim pis en condicions precàries o, directament, continuem a casa dels pares sense esperances de canvi.

Però com hem arribat fins aquí? Què està passant amb l'habitatge? I, sobretot, què podem fer per revertir-ho? Parlem amb Irene Sabaté, antropòloga social, etnògrafa i membre de l'Observatori de Drets Socials i Justícia Ecològica (DESCA), per entendre la crisi i el problema de l'habitatge des d'una perspectiva jove.

Emancipar-se: missió impossible

Ja no parlem de somiar a comprar un pis; actualment, ni tan sols compartir un lloguer és assequible (ni assumible) per a la majoria de joves. L'any passat, un lloguer a Barcelona costava de mitjana 1.147,22 euros al mes, segons dades de l'Agència de l'Habitatge. 3Cat ha assenyalat aquest preu com gairebé un 10% més que fa dos anys i, segons explica Sabaté:

L'encariment de totes les formes de tinença, incloent-hi el lloguer d'habitacions, ha fet que l'habitatge sigui molt inassequible en relació amb els salaris.

Aquest fet, remarca l'antropòloga, obliga a posposar el moment d'emancipació o de viure en condicions dignes. "Fins i tot quan els ingressos ho permeten, viure de lloguer implica no poder estalviar, la qual cosa perpetua la precarietat residencial", afegeix. I les joves, si aconseguim fer-ho, no és on voldríem per culpa dels preus: "es veuen expulsades dels barris on han construït les seves xarxes", tal com també indica l'etnògrafa.

Pisos buits i, alhora, persones sense casa

Una altra qüestió que preocupa de l'habitatge són els milers de pisos buits que hi ha mentre desenes de milers de persones no poden permetre's un lloguer digne. Això passa perquè "l'habitatge s'ha convertit en una inversió i on la seva funció social, reconeguda al nostre ordenament jurídic, es veu transgredida", denuncia Sabaté, i puntualitza:

"L'Estat i les diferents administracions podrien recórrer a eines com l'expropiació o el tempteig i retracte per garantir que els habitatges satisfacin necessitats socials."

Alhora, Irene Sabaté assenyala que "això només es produeix en casos puntuals on s'aconsegueix exercir molta pressió social".

El futur que ens espera si res canvia

Les demandes de la manifestació són clares: abaixar el lloguer o lluitar contra el mercat de l'especulació amb l'habitatge, però si tot continua igual, la fractura social serà encara més gran. "Hi haurà una escletxa creixent entre les persones que puguin heretar habitatges i aquelles que no", adverteix la membre del DESCA.

L'antropòloga afegeix: "Un cop s'és propietària d'un o més habitatges, hi ha menys obstacles per adquirir-ne més, de manera que aniríem cap a una concentració de la propietat cada cop en menys mans."

5 d'abril: què es reivindica?

No hi ha una solució màgica ni una única mesura per acabar amb el problema de l'habitatge, explica Irene Sabaté, però sí que n'hi ha un conjunt que poden marcar la diferència. Totes aquestes són les mesures pel dret a l'habitatge que destaca Sabaté:

  • Límits als preus del lloguer perquè deixin de ser abusius.
  • Contractes llargs o indefinits per garantir estabilitat.
  • Prohibició de la compra especulativa d'habitatges.
  • Fi dels desnonaments.
  • Impuls de models cooperatius per oferir opcions accessibles.
  • Més habitatge públic.
  • Acabar amb els discursos d'odi, el racisme immobiliari i altres formes de discriminació.

"Tot el que puguem fer en aquestes direccions ens farà avançar cap al dret a l'habitatge que avui es veu sistemàticament transgredit", conclou l'antropòloga. Ens han fet creure que viure així és normal, que és culpa nostra per no estalviar prou o per no voler viure on hi ha habitatge "assequible" (amb sort, a dues hores en tren de la feina). Però el problema té a veure amb una qüestió estructural i no amb nosaltres: l'habitatge s'ha convertit en un negoci en comptes d'un dret.

El més llegit

Avui és notícia