El debat sobre el benestar animal i el model dels parcs zoològics al "Sense ficció", que estrena "Susi, una elefanta a l'habitació" i recupera "Rinodòlars"

"Susi, una elefanta a l'habitació"

La Susi és una elefanta africana que va arribar al Zoo de Barcelona el 2002. Actualment, hi viu amb dues elefantes més, la Yoyo i la Bully. Va néixer i viure en estat salvatge fins que la van capturar, als anys setanta, per exhibir-la en un circ, i posteriorment va ser traslladada al Bioparc de València. Un cop ubicada al zoo de Barcelona, l'elefanta Alicia va ser la seva companya i matriarca. La seva mort, una eutanàsia practicada el 2008 arran de problemes digestius, va causar un fort impacte en la Susi, i va cridar l'atenció d'una activista animalista, Alejandra García.

Des del 2008, Alejandra García, directora del Santuari Equidad a Córdoba, a l'Argentina, lluita perquè s'alliberi la Susi del seu captiveri i sigui traslladada a un santuari d'elefants a França. "Al santuari els animals no estan en exhibició. No són objecte de lucre.", argumenta l'Alejandra. "El santuari està pensat per a l'animal. El zoològic està pensat per a les persones que volen veure animals, és molt diferent. Per descomptat que el zoo cobreix les necessitats bàsiques: atenció veterinària, aigua, menjar i el que ells en diuen ‘benestar'. Al santuari, es mira realment pel benestar de l'animal, que recuperin els seus comportaments naturals, cosa que havien perdut. (...) En el cas dels elefants, el santuari neix per retornar-los, en part, el que la nostra espècie els ha robat, la possibilitat de viure en manada, amb una alimentació adequada, la quantitat d'aigua que necessiten i aprenent altra vegada a ser ells mateixos."

D'altra banda, Sito Alarcón, director del Zoo de Barcelona, afirma que "l'estrès que suposaria el trasllat d'aquestes elefantes, d'una certa edat i que han patit una sèrie de condicions, és més gran la complicació que tenir-les aquí; a més a més, aquí estan perfectament". En els últims anys, el zoo ha introduït millores en l'hàbitat de les elefantes i la seva atenció. "En la meva opinió, puc assegurar que nosaltres, sempre que hem pogut, hem anat a millor, cada vegada ho coneixem molt millor i és per això que totes les instal·lacions que anem fent noves són millors, senzillament perquè creiem que garantim el benestar animal en general."

L'Alejandra va engegar el 2009, juntament amb diverses organitzacions i l'associació Libera!, la campanya "Libera Susi", la qual va tenir un destacat impacte internacional i va comptar amb el suport de figures com la de l'escriptor José Saramago. No va aconseguir alliberar la Susi, però va ser la llavor de Zoo XXI, un projecte per reconvertir els parcs zoològics a escala mundial. "No podíem transformar tots els zoològics del món junts. No teníem aquesta capacitat. Però sí que podíem generar un exemple en el qual altres zoològics podrien mirar-se.", explica Leo Anselmi, portaveu de Zoo XXI.

Deu anys més tard, el 2019, Zoo XXI va impulsar una iniciativa ciutadana que conclouria amb l'aprovació d'un nou pla estratègic del Zoo de Barcelona. Entre altres coses, la llei regulava mantenir en captiveri només animals decomissats del tràfic o maltractats, animals autòctons ferits i, per últim, animals salvatges en perill d'extinció per reintroduir-los posteriorment al seu hàbitat natural.

"Susi, una elefanta a l'habitació", d'Ana Luz Sanz, posa en perspectiva l'origen històric dels parcs zoològics, una herència del colonialisme i l'imperialisme que va donar lloc a col·leccions de les elits de tot tipus de trofeus de guerra que, amb el temps, passarien a exhibir-se en públic. Així es van crear els "zoos humans", com una atracció de fira en un recinte tancat, en l'útlim terç del segle XIX. Van existir fins al 1958, a Bèlgica, i, en el cas de Barcelona, fins al 1925.

Els últims anys, el model dels parcs zoològics està al centre del debat internacional i Barcelona hi juga un paper fonamental, declarada recentment, per exemple, "ciutat sense dofins". El documental planteja interrogants com: quin sentit té tenir un animal privat de llibertat durant tota la vida, només per al nostre gaudi d'uns minuts quan anem al zoo? Quin tipus d'animals hi ha d'haver? Com projecta incidir en la millora de l'hàbitat natural dels animals? Quin paper juga en l'educació, la sensibilització, la conservació, la defensa de la biodiversitat, la lluita contra el canvi climàtic o l'extinció de les espècies?

El documental aborda l'actual debat del model de zoològic des de diferents punts de vista, amb els testimonis d'activistes animalistes, com Alejandra García, directora del Santuari Equidad a Córdoba, a l'Argentina, o Leo Anselmi; veterinaris, com David Perpiñán, veterinari diplomat europeu pel Col·legi de Medicina Zoològica; científics, com Adrià Voltes, doctor en Biomedicina per la UPF, o Joyce Poole, doctorada en comportament d'elefants i codirectora d'ElephantVoices; representants del Zoo de Barcelona, com Sito Alarcón, actual director, i de l'Associació Europea de Zoos i Aquaris, WAZA, com Doug Cress, exdirector executiu; filòsofs, com Marta Tafalla, professora de Filosofia a la UAB, i historiadors, com Enric H. March, entre d'altres.

Actualment, no hi ha cap perspectiva que la Susi sigui traslladada al santuari. L'Alejandra, però, continua ferma en la seva lluita.

Festivals

Primer premi, Mediamorfosis Argentina
Primer premi, V Concurs de Guió Transmèdia GAC-MAC

Fitxa tècnica

Direcció: Ana Luz Sanz
Guió: Ana Luz Sanz i Anna Soldevila
Realització: Aïda Torrent Ciudad i Albert Baquero
Producció executiva: Albert Baquero
Direcció de producció: Arlet Rodríguez
Producció: Ana Luz Sanz, Cristina Rodríguez, Rosana Echari i Clàudia Roca
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs Hortensi
Producció TVC: Daniel Barea Delgado
Direcció de continguts TVC: Montse Armengou Martín
Realització TVC: Jacob Peña Gómez
Directora de fotografia: Aïda Torrent Ciudad
Imatge: Aïda Torrent Ciudad, Óscar Sanz, Maxime Boniface, Eulàlia Maluquer, Vanessa Alami i Fede Sordo
So directe: Gianni Quarta i Daniel Lacasa
Muntatge: Albert Baquero
Muntatge 2019: Maxime Boniface
Motion Graphics: Adrià Pastor
Stopmotion artists: Pau Torrano (Still Animation)
Documentalista: Alret Rodríguez i Francina Verdés
2021

"Susi, una elefanta a l'habitació" és una producció de Camille Zonca (Camille Produccions SL) en coproducció amb TV3 i el suport de l'ICEC.

Podeu descarregar-vos les fotos en aquest enllaç.

"Rinodòlars"

A Sud-àfrica queden uns 20.000 rinoceronts -això és un 80% dels exemplars que hi ha a tot el món- i es calcula que cada any aquesta comunitat es redueix en un miler. La característica més coneguda d'aquesta espècie és la banya que té situada sobre del musell -o banyes, en cas que n'hi hagi dues. Una banya que es ven en diferents formes -medicaments, joies o objectes de decoració- i que es paga a preu d'or: 25.000 euros el quilo.

Es tracta, per tant, d'un comerç molt pròsper i amb clients que pertanyen a les elits. Però parlar-ne és tabú. És un comerç il·legal. Concretament, en alguns països d'Àsia es viu una avidesa desmesurada de banya de rinoceront. Els mercats principals són la Xina i el Vietnam. En aquest últim país, se n'ha disparat el consum en els últims deu anys. A Hanoi, tothom sap on se'n pot comprar.

Darrere d'aquest preu desorbitat s'ha creat una màfia internacional que paga caçadors furtius perquè cacin rinoceronts il·legalment i que suborna policies, jutges i personal de duanes. La guerra contra els traficants de banyes té el camp de batalla al Parc Nacional Kruger, a Sud-àfrica, on viuen aquest 80% dels rinoceronts del planeta. És una de les reserves de caça més grans d'Àfrica, l'orgull del país i també on més rinoceronts es maten.

El coronel Johan Jooste, de la Unitat de Delictes contra el Medi Ambient, assenyala que el tràfic de banyes és semblant al tràfic de droga o al tràfic d'armes: "És el mateix concepte de crim organitzat internacional. La gent només pensa en l'assassinat del rinoceront, però hi ha tota una cadena de producció: qui el mata, com aconsegueixen les armes de foc, on entreguen la banya, qui la transporta… Tot és part d'una cadena de subministrament que hem de trencar; totes les baules de la cadena són tan importants com el lloc on maten el rinoceront."

Dins de la reserva Kruger, cada guardabosc ha de vigilar uns 40 quilòmetres de sabana. Kally Ubisi, cap dels guardaboscos, és un dels pocs que s'atreveixen a denunciar públicament l'acció dels caçadors furtius: "La majoria de guardaboscos tenen por que les màfies els ataquin la família, els fills… Perquè n'hi ha que viuen a prop de les màfies que maten els rinoceronts i no volen que els hi disparin. Però jo he decidit plantar cara sempre que pugui. I si algú em fa res, l'hi faré pagar.

Amb tot, la trista paradoxa d'aquesta tragèdia és que la tan cobejada banya no és altra cosa que queratina; talment com les ungles d'una persona. No hi ha cap estudi seriós que hagi demostrat que aporti cap benefici de cap tipus.

El jove sociòleg vietnamita Hoai Nam ha estudiat el fenomen i afirma que la consideració de la banya com a "producte miraculós" és una gran campanya de màrqueting dels traficants: "Fa un parell d'anys, van dir que un ministre important del Vietnam s'havia curat de càncer després de beure pols de banya de rinoceront, però només era un rumor. I, últimament, també diuen que la banya de rinoceront és afrodisíaca i fa millorar el rendiment sexual dels homes; a més a més de curar el càncer. Però això ho diuen els traficants, i no la medicina tradicional vietnamita."

El documental "Rinodòlars" és el treball d'un equip d'investigació que s'ha infiltrat durant dos anys dins de la màfia del tràfic de banyes de rinoceront. Es tracta d'un extraordinari relat de la guerra implacable i sagnant que duu a terme el crim organitzat i de la més que probable ràpida extinció de l'espècie com a conseqüència directa d'aquest lucratiu mercat internacional.

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Olivia Mokiejwski
Operadors de càmera: Stéphane Jobert, Yann L'Hénoret, David Geoffrion, Garth MCConnell, Corentin Coeplet i Boris Heger
Imatges adicionals: Julien Naar i Etienne Chopin
So: Thomas Van Pottelberge
Muntatge: Serge Turquier, Raphaël Bourdelon, Michèle Hollander, Amandine Stelletta i Laure Callot
2018

"Rinodòlars" és una coproducció D'ARTE France, TV Presse Productions i Yellow Fox Prod amb la participació d'Ushuaïa TV i RTBF.

Podeu descarregar-vos les fotos en aquest enllaç.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio