"Sense ficció" estrena "Surfwise, una família a contracorrent", o la vida nòmada entre onades, i "Un cafè al desert", sobre l'última població lliure dels Estats Units
"Surfwise, una família a contracorrent"
Just quan en Dorian "Doc" Paskowitz feia realitat el somni americà, arribava al cim de la seva carrera professional i del seu estatus social, era més lluny que mai de ser feliç; segons ell mateix: "Va ser el pitjor moment de la meva vida." Aquest metge jueu nord-americà s'havia llicenciat en Medicina a la prestigiosa Universitat de Stanford amb matrícula cum laude. Exercia a Hawaii, on va presidir l'Associació Mèdica Americana; formava part del Brain Trust, un grup selecte de ments brillants que treballaven per al govern dels Estats Units, i li van proposar que es presentés a governador de Hawaii.
Era el 1956. Després de dos divorcis, lluny dels seus fills i amb insomni, ansietat i atacs de pànic crònics. Segons el mateix Dorian: "Em vaig embarcar en una odissea per trobar la resposta a aquesta pregunta: qui era i què volia fer a la vida." I afegeix: "Vaig pensar: Tant me fa ser un gran metge o una persona rica o una celebritat o el que sigui. L'únic que vull és ser un bon marit i un bon pare i, per tant, una bona persona.'" Ho va deixar tot, la casa, la feina, la criada, el que li rentava el cotxe... i va marxar a Israel, en un viatge per cercar respostes.
L'atzar va fer que conegués en un bar Juliette Páez, una jove californiana. Va ser un amor a primera vista. Una connexió vital, emocional i sexual que va fer de la seva vida una vida apassionada i al marge de totes les convencions socials. I van posar rumb a Mèxic.
Junts van traçar l'aventura de construir una vida nòmada en família. La seva llar era una autocaravana de set metres on van criar els seus nou fills: David, Jonathan, Abraham, Israel (Izzy), Moses, Adam, Salvador, Navah --l'única noia-- i Joshua.
La vida nòmada no estava exempta d'unes estrictes normes pautades pel Dorian amb relació, en especial, a la salut i l'exercici. El sucre, les drogues i el tabac estaven prohibits. Els fills recorden que no menjaven pa blanc, la mel era un luxe. Si hi havia sort, queien uns ous remenats, i, si es podia pescar, ho feien. De petits gairebé sempre esmorzaven farinetes de cereals amb una barreja de baies diferents.
Els seu horitzó era l'oceà per fer surf, i els regals d'aniversari, quan no hi havia diners, el mar. "La majoria de pares haurien dit: Pots anar a l'escola, perquè és segur, però no pots nedar amb els taurons perquè és perillós.' Doncs els nostres ens deien: Pots anar a nedar amb els taurons perquè és segur, però no pots anar a l'escola, perquè és perillós'", afirma el Salvador. L'eslògan de la família Paskowitz era: "Vivim de manera neta, mengem de manera neta i surfegem de manera neta." Amb el temps, va esdevenir una família de renom en el món del surf amb multitud de premis internacionals, coneguda arreu com "la primera família del surf", i el Dorian es va convertir en un surfista llegendari.
Una aposta tan decidida i radical desafiava els cànons socials. Els germans recorden, però, que allà on anaven els nens els envejaven, com si estiguessin sempre de vacances. "Era una cosa que s'encomanava", rememora el David, que explica: "Hi havia molts nanos que s'escapaven de casa per venir a rodolar per la sorra amb nosaltres. Gent que vivia en cases de rics enormes, precioses, venien amb els seus Subarus nous de trinca a la platja a demanar-nos: Rodola amb mi! Necessito amor!'"
El Dorian no suportava els diners. No acceptava ni que els hi regalessin, perquè no volia renunciar a la seva manera de viure. Triava els llocs que no havien tingut metge des de feia anys, els que ningú volia. I una vegada en què només els quedava una moneda, es va emocionar pel repte que afrontaria la família per tirar endavant.
Per ell, l'escola dels fills era la vida que els oferia: "Jo tinc la teoria que a Stanford no t'eduquen. A Stanford reps coneixements. Però educació vol dir saviesa, i la saviesa te la donen l'experiència, la vida, la gent que coneixes cada dia. I d'això, els meus fills en van tenir de sobres."
I quan els fills van créixer, com seria surfejar l'onada d'irrompre en la vida adulta i perseguir els seus propis somnis? Aquesta part de la història continua al documental "Surfwise, una família contra corrent" (2007).
El 1972, el Dorian va fundar amb la família un campament de surf a Califòrnia, el Paskowitz Surf Camp, el més antic dels Estats Units. Des de llavors, la família ha continuat amb el seu llegat ensenyant a milers d'alumnes aquest esport i contagiant la passió pel surf. Actualment, també ofereix campaments per a famílies amb nens amb autisme que esgoten les places, com és el cas d'aquest estiu.
El Dorian "Doc" Paskowitz, va morir el 2014, i la Juliette Páez, el 2021. Una parella que va viure fidel a la seva essència, que fa per possible l'impossible, que va fer del surf una manera de viure i que va crear uns records d'infància inoblidables per als seus fills.
Fitxa tècnica
Direcció: Doug Pray
Direcció de fotografia: Dave Homcy
Cap de producció: Stef Smith
Coproducció: Tony Lord i Jonathan Pine
Producció executiva: Todd Wagner, Mark Cuban, Joana Vicente i Jason Kliot
Producció: Tommy Means, Matthew Weaver, Jonathan Paskowitz i Graydon Carter
Música: John Dragonetti
Muntatge: Lasse Järvi
2007
"Surfwise, una família contra corrent" és una producció d'HDNet Films i Magnolia Pictures en associació amb Prospect Pictures, Mekanism i Consolidated Documentaries, Inc.
"Un cafè al desert"
Slab City és una comunitat d'okupes al desert de Sonora, al sud de Califòrnia. Els seus habitants, els "slabbers", viuen en remolcs trencats o antics autobusos escolars. Els seus veïns més pròxims són la Marina dels Estats Units i el cos de "marines", que fan pràctiques de bombardeig aeri en aquella zona.
Malgrat que viuen aïllats de tot, en condicions meteorològiques extremes, sense aigua corrent, electricitat, clavegueram o recollida d'escombraries, els seus residents abracen amb entusiasme la seva llibertat a la magnífica terra erma del desert. Els carrers tenen nom i tenen barris, com una "ciutat normal", segons el George, un "slabber" natural de Kalispell, a Montana: "No paguem lloguer pel terreny. No podríem pagar mai un lloguer, aquí. Per a què necessito una ciutat? Puc viure aquí, gratis".
Rob Lane, procedent de Seattle, a Washington, va arribar a Slab City fa dos anys i mig a visitar el seu milor amic. I s'hi va quedar. Detesta el cafè ("No en suporto ni l'olor. Em regira l'estómac"), però tan bon punt es fa de dia prepara amb meticulositat "el millor cafè del comtat" per als clients del seu improvisat cibercafè. En serveix de les set a les deu o les onze, segons la gent que hi hagi.
El documental "Un cafè al desert" fa un esbós íntim i càlid d'en Rob i els seus amics, una comunitat inoblidable de personatges tossuts i amb vides turbulentes.
Fitxa tècnica
Direcció i producció: Mikael Lypinski
Muntatge: Kuba Pietrzak
Música: Mikołaj Hołówko
Direcció de fotografia: Mikael Lypinski
Producció executiva: Małgorzata Kozioł
"Un café al desert" és una coproducció de Salton Sea Films i Efektura Production.
#FamíliaContracorrentTV3
#CafèalDesertTV3
#SenseFiccióTV3
