"Estudiar, estudiar"
És tan útil com diuen, la formació? Un títol d'ensenyament superior és realment la porta de sortida de la pobresa?
Aquest dimecres, 19 de març, a les 00.30, el canal 33 recupera "Estudiar, estudiar", un documental de la iniciativa "Why poverty? El perquè de la pobresa".
"Estudiar, estudiar" (Per què serveix estudiar?)
Antigament, a la Xina, estudiar era l'única manera de sortir de la pobresa. Fa uns anys, era la millor manera. El "boom" econòmic i el tradicional discurs que lloa els beneficis de l'esforç han convençut la població d'aquest país que formar-se equival a fugir de la pobresa. Però el sistema d'ensenyament superior de la Xina actual no ajuda gaires alumnes a trobar feina. El destí de la majoria dels seus llicenciats són l'atur i la frustració.
Malgrat la crisi econòmica que actualment afecta el món sencer, els pares continuen dient als seus fills que si estudien aconseguiran fugir de la pobresa. Les criatures dels cinc continents són pressionades perquè ascendeixin en l'escala social, perquè obtinguin el símbol de la pertinença a la classe mitjana: un títol universitari. Però és tan útil com diuen, la formació? Un títol d'ensenyament superior és realment la porta de sortida de la pobresa?
El reportatge de Weijun Chen, rodat a la província de Wuhan, a la Xina central, ens mostra la realitat del sistema educatiu d'aquest país a través de l'experiència de Wang Zehziang, professor de l'Acadèmia Hongbo -una universitat privada-, de Wang Pan, una noia que ha acabat el batxillerat i voldria continuar estudiant, i de Wan Chao, un jove llicenciat que busca feina, però que ha perdut l'esperança de superar cap procés de selecció.
La Xina és un país obsessionat pels exàmens. Nou milions de joves xinesos es presenten cada any a les difícils proves d'accés a la universitat. El "boom" econòmic i el tradicional discurs que lloa els beneficis de l'esforç han convençut la població d'aquest país que estudiar equival a fugir de la pobresa. Segons una dita ancestral, "Aprendre és la més noble de les activitats humanes". Però el sistema d'ensenyament superior de la Xina actual no ajuda gaires alumnes a trobar feina. Cada any hi ha dos milions de nous llicenciats xinesos que, com Wan Chao, s'afegeixen a l'anomenada "tribu de les formigues": la legió de joves que exploren inútilment tots els racons del mercat laboral.
La frustració els devora, i un d'ells ens diu: "Sembla que el país ha deixat de banda tots els principis i les idees comunistes". La realitat els ensenya que les bones notes, la confiança en si mateixos i l'ambició no són suficients per garantir-los un sou que els permeti arribar a final de mes, per no parlar de pagar els terminis dels crèdits a l'estudi. Però el govern xinès continua repetint a la població que el país és una meritocràcia en què l'esforç individual contribueix a l'enfortiment del conjunt de la societat i del Partit.
Wang Pan no va treure gaire bona nota en les proves d'accés a la universitat, però la seva mare s'aferra als eslògans oficials i insisteix que una mala posició a la línia de sortida no vol dir que no s'hagi d'intentar guanyar la cursa. Amb la seva mala nota, Wang Pan no pot aspirar a una plaça a cap de les prestigioses universitats públiques, i la seva única opció són uns centres privats que treballen amb mètodes molt poc regulats i sovint pocs escrupolosos. Wang Zehziang, professor d'informàtica de l'Acadèmia Hongbo, diu: "Més que un centre d'ensenyament, som una empresa. Mirem d'atraure estudiants, els cobrem la matrícula i els donem els títols, però no els ensenyem res. Aquesta universitat, en realitat, no pensa en la formació dels joves".
A la Xina, vendre títols sense cap valor s'ha convertit en un negoci molt lucratiu, i l'Acadèmia Hongbo fins i tot envia Wang Zehziang i els altres professors a fer publicitat a les zones rurals. L'eslògan és: "Estudiar és escapar-se de la pobresa". I s'acompanya amb una presentació molt convincent que inclou fotografies d'un nombrós, però fals, equip d'ensenyants i d'unes instal·lacions de luxe també fictícies. Les famílies dels poblets més apartats, que mai han pogut portar els fills a bones escoles, són les més vulnerables. I Wang Zehziang afegeix: "Els més ximples són els més fàcils d'enganyar. Els llestos costen més de convèncer".
La mare de Wang Pan només té un braç, però treballa d'obrera en una fàbrica de materials per a la construcció. Malgrat l'oposició del seu marit, vol que la seva filla continuï estudiant. "Nosaltres, que no tenim cap titulació ni cap formació especialitzada, no tindrem mai una bona feina", diu. És una opinió habitual a la Xina rural, on la gent sap que els joves que no es guanyen bé la vida no es poden ocupar dels seus pares ancians. Els estudis són cars, però els familiars i amics se senten obligats a fer una contribució quan els Wang organitzen una festa per reunir fons per pagar la matrícula de la seva filla. "És el nostre deure", diu un dels assistents.
Wan Chao va estudiar en una de les millors universitats privades i, després de molts esforços, aconsegueix que l'admetin en una prova de selecció de personal, però aviat queda eliminat per no processar els fulls de càlcul prou de pressa. Es troba sense diners i sense motivació, s'ensorra i se'n torna a casa els seus pares. "No és que no vulgui fer sacrificis, sinó que sento que no tinc cap valor per a la societat", diu.
"Des de la dinastia Sui, és a dir des del s. VI, l'única manera que els estrats inferiors de la societat xinesa havien tingut de canviar el seu destí era destacar en l'examen imperial (avui nacional). I tothom creu en la màxima confuciana que els que aprenen seran funcionaris", assegura el realitzador de la província de Wuhan Weijun Chen. "Però la comercialització de l'ensenyament que va començar el 1995 ha eliminat aquest recurs i la mobilitat social, i ha deixat la immensa majoria dels xinesos sense cap possibilitat de canviar de vida. En una societat paralitzada, les persones perden l'esperança."
Dades:
-La Xina té el sistema de formació universitària amb més alumnes i professors del món. L'any 2008 tenia més de 29 milions d'estudiants.
-Estudiar en una universitat xinesa pot arribar a costar 10.000 o 12.000 iuans (aproximadament 1.500 euros) cada any.
-Una carrera de quatre anys costa l'equivalent a seixanta anys de renda per capita d'un xinès de classe baixa.
"Estudiar, estudiar" (Per què serveix estudiar?)
Antigament, a la Xina, estudiar era l'única manera de sortir de la pobresa. Fa uns anys, era la millor manera. El "boom" econòmic i el tradicional discurs que lloa els beneficis de l'esforç han convençut la població d'aquest país que formar-se equival a fugir de la pobresa. Però el sistema d'ensenyament superior de la Xina actual no ajuda gaires alumnes a trobar feina. El destí de la majoria dels seus llicenciats són l'atur i la frustració.
Malgrat la crisi econòmica que actualment afecta el món sencer, els pares continuen dient als seus fills que si estudien aconseguiran fugir de la pobresa. Les criatures dels cinc continents són pressionades perquè ascendeixin en l'escala social, perquè obtinguin el símbol de la pertinença a la classe mitjana: un títol universitari. Però és tan útil com diuen, la formació? Un títol d'ensenyament superior és realment la porta de sortida de la pobresa?
El reportatge de Weijun Chen, rodat a la província de Wuhan, a la Xina central, ens mostra la realitat del sistema educatiu d'aquest país a través de l'experiència de Wang Zehziang, professor de l'Acadèmia Hongbo -una universitat privada-, de Wang Pan, una noia que ha acabat el batxillerat i voldria continuar estudiant, i de Wan Chao, un jove llicenciat que busca feina, però que ha perdut l'esperança de superar cap procés de selecció.
La Xina és un país obsessionat pels exàmens. Nou milions de joves xinesos es presenten cada any a les difícils proves d'accés a la universitat. El "boom" econòmic i el tradicional discurs que lloa els beneficis de l'esforç han convençut la població d'aquest país que estudiar equival a fugir de la pobresa. Segons una dita ancestral, "Aprendre és la més noble de les activitats humanes". Però el sistema d'ensenyament superior de la Xina actual no ajuda gaires alumnes a trobar feina. Cada any hi ha dos milions de nous llicenciats xinesos que, com Wan Chao, s'afegeixen a l'anomenada "tribu de les formigues": la legió de joves que exploren inútilment tots els racons del mercat laboral.
La frustració els devora, i un d'ells ens diu: "Sembla que el país ha deixat de banda tots els principis i les idees comunistes". La realitat els ensenya que les bones notes, la confiança en si mateixos i l'ambició no són suficients per garantir-los un sou que els permeti arribar a final de mes, per no parlar de pagar els terminis dels crèdits a l'estudi. Però el govern xinès continua repetint a la població que el país és una meritocràcia en què l'esforç individual contribueix a l'enfortiment del conjunt de la societat i del Partit.
Wang Pan no va treure gaire bona nota en les proves d'accés a la universitat, però la seva mare s'aferra als eslògans oficials i insisteix que una mala posició a la línia de sortida no vol dir que no s'hagi d'intentar guanyar la cursa. Amb la seva mala nota, Wang Pan no pot aspirar a una plaça a cap de les prestigioses universitats públiques, i la seva única opció són uns centres privats que treballen amb mètodes molt poc regulats i sovint pocs escrupolosos. Wang Zehziang, professor d'informàtica de l'Acadèmia Hongbo, diu: "Més que un centre d'ensenyament, som una empresa. Mirem d'atraure estudiants, els cobrem la matrícula i els donem els títols, però no els ensenyem res. Aquesta universitat, en realitat, no pensa en la formació dels joves".
A la Xina, vendre títols sense cap valor s'ha convertit en un negoci molt lucratiu, i l'Acadèmia Hongbo fins i tot envia Wang Zehziang i els altres professors a fer publicitat a les zones rurals. L'eslògan és: "Estudiar és escapar-se de la pobresa". I s'acompanya amb una presentació molt convincent que inclou fotografies d'un nombrós, però fals, equip d'ensenyants i d'unes instal·lacions de luxe també fictícies. Les famílies dels poblets més apartats, que mai han pogut portar els fills a bones escoles, són les més vulnerables. I Wang Zehziang afegeix: "Els més ximples són els més fàcils d'enganyar. Els llestos costen més de convèncer".
La mare de Wang Pan només té un braç, però treballa d'obrera en una fàbrica de materials per a la construcció. Malgrat l'oposició del seu marit, vol que la seva filla continuï estudiant. "Nosaltres, que no tenim cap titulació ni cap formació especialitzada, no tindrem mai una bona feina", diu. És una opinió habitual a la Xina rural, on la gent sap que els joves que no es guanyen bé la vida no es poden ocupar dels seus pares ancians. Els estudis són cars, però els familiars i amics se senten obligats a fer una contribució quan els Wang organitzen una festa per reunir fons per pagar la matrícula de la seva filla. "És el nostre deure", diu un dels assistents.
Wan Chao va estudiar en una de les millors universitats privades i, després de molts esforços, aconsegueix que l'admetin en una prova de selecció de personal, però aviat queda eliminat per no processar els fulls de càlcul prou de pressa. Es troba sense diners i sense motivació, s'ensorra i se'n torna a casa els seus pares. "No és que no vulgui fer sacrificis, sinó que sento que no tinc cap valor per a la societat", diu.
"Des de la dinastia Sui, és a dir des del s. VI, l'única manera que els estrats inferiors de la societat xinesa havien tingut de canviar el seu destí era destacar en l'examen imperial (avui nacional). I tothom creu en la màxima confuciana que els que aprenen seran funcionaris", assegura el realitzador de la província de Wuhan Weijun Chen. "Però la comercialització de l'ensenyament que va començar el 1995 ha eliminat aquest recurs i la mobilitat social, i ha deixat la immensa majoria dels xinesos sense cap possibilitat de canviar de vida. En una societat paralitzada, les persones perden l'esperança."
Dades:
-La Xina té el sistema de formació universitària amb més alumnes i professors del món. L'any 2008 tenia més de 29 milions d'estudiants.
-Estudiar en una universitat xinesa pot arribar a costar 10.000 o 12.000 iuans (aproximadament 1.500 euros) cada any.
-Una carrera de quatre anys costa l'equivalent a seixanta anys de renda per capita d'un xinès de classe baixa.
