Pilar Aymerich rememora set fotografies emblemàtiques de la seva carrera
Una vida dedicada a la fotografia, a escriure amb la llum, durant cinquanta anys de carrera professional i amb una passió infinita per l'ofici, perquè, com ella diu, "si tu ets fotògrafa, ets fotògrafa les 24 hores del dia". Pilar Aymerich és l'autora de fotografies icòniques que documenten la transició democràtica a Espanya i la lluita feminista durant les dècades del 1970 i 1980, i també de retrats de personatges del món de la cultura i la societat que el franquisme havia silenciat durant anys.
Incansable fotògrafa encara en actiu i eterna feminista, va rebre el Premi Solidaritat 2003 de l'Institut de Drets Humans per la seva destacada actuació en defensa dels drets fonamentals, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 2005 per haver contribuït "a la difusió de la cultura i a la recuperació de la memòria històrica" i el Premi de Comunicació no Sexista de l'Associació Dones Periodistes el 2019 a la seva trajectòria professional.
De la seva ingent obra, proposem a la Pilar Aymerich que triï algunes de les fotografies més representatives o especials i rememori la història què hi ha al darrere.
LA REPRESENTACIÓ DE LA REALITAT
1 - Exdeportats catalans als camps nazis, 1972
La primera fotografia que ens proposa la Pilar Aymerich és una de les que s'estima més: el retrat de tres persones que havien estat deportades al camp d'extermini de Mauthausen.
L'escriptora i periodista Montserrat Roig, amb qui feia tàndem professional, estava treballant en un llibre sobre catalans deportats a camps d'extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial quan va rebre l'encàrrec de la revista Triunfo d'elaborar-ne un reportatge. Un dia, va trucar a la Pilar perquè fotografiés tres testimonis que entrevistava a casa seva. Allà, la fotoperiodista es va trobar tres persones grans amb la Montserrat assegudes al voltant d'una taula amb un magnetòfon al mig explicant coses horroroses dels camps. "I llavors vaig pensar: Quina foto puc fer? No puc fer aquesta foto de quatre persones al voltant d'una taula.", recorda la Pilar.
A vegades tens davant una cosa que no creus que ensenyant allò l'espectador pugui veure el que està passant realment. Llavors tens la intuïció o la professió d'intentar construir una nova realitat perquè aquesta nova realitat expliqui realment el que està passant. No és mentir, sinó l'autoria pròpia que et fa que quan estàs intentant aprofundir en una realitat, moltes vegades has de modificar aquesta realitat perquè s'entengui el que està passant., Pilar Aymerich
De manera que va marxar per buscar una alternativa. Al carrer General Sanjurjo (avui Pi i Maragall) va trobar una paret escantellada que seria l'escenari on emmarcaria el retrat. Quan va portar-hi els tres testimonis, els va demanar:
Si us plau, es podrien posar en filera com feien en el camp de concentració? Automàticament, els va canviar la cara. Només tinc, em sembla, un o dos negatius perquè no vaig voler fer més fotos perquè veia que els sortia el dolor pels ulls. Després de quaranta anys, just al posar-se en filera, els va venir a la ment tot el que havien patit. Pilar Aymerich
Aquelles mirades durarien només un instant fugaç, però de seguida que es van ancorar en el passat, el record va sobrevenir amb dolor i es va fer sentir a la pell. La Pilar va ser breu i delicada quan va fer emergir davant l'objectiu de la càmera aquella veritat oculta i silenciada durant dècades, com el paleontòleg que desenterra suaument un fòssil amb el pinzell.
L'article de la revista Triunfo "Espanyols en en els camps nazis" es va publicar el desembre del 1972. Va ser tot un èxit perquè tractava un tema completament desconegut en aquell moment. I el llibre de la Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis" (1977, Edicions 62) va esdevenir una obra de referència en la matèria. Constituïa un monumental treball d'investigació periodística pionera a la qual l'escriptora va dedicar tres anys de la seva vida. Alguns dels testimonis que hi van participar no n'havien parlat mai de l'horror dels camps i els seus fills se'n van assabentar mitjançant el llibre.
La fotografia és una de les més destacades de la carrera de la Pilar Aymerich. Forma part de la nostra memòria col·lectiva, recollida en espais com el MUME, Museu Memorial de l'Exili. Per a ella, és una de les que s'estima més, sobretot per les tres persones que hi apareixen.
Hi ha gent que et marca i veus que a través del temps et fa ser millor persona.
Són persones que no les han vençut, i això et fa sentir que l'ésser humà de vegades té, i sobretot aquesta gent lluitadora, tenen moltes reserves d'humanitat., Pilar Aymerich
FOTOPERIODISME EN TEMPS DE CLANDESTINITAT
2 - Manifestació dels obrers de la construcció, 17 de febrer del 1976
El desembre de 1975, un mes després de la mort de Franco, van començar les primeres vagues importants a Espanya. El Baix Llobregat en va ser un focus destacat a Catalunya, amb una vaga general fins i tot el 1974, abans de la mort del dictador. El moviment obrer irrompia amb força per reclamar els seus drets en un context polític en què no existien el dret de vaga, manifestació ni sindicació.
Del 17 al 20 de febrer del 1976, els obrers de la construcció del Baix Llobregat van fer vaga amb un seguiment del 90%. Van convocar una manifestació a la plaça Sant Jaume de Barcelona el 17 de febrer. "En arribar em vaig trobar gent per la plaça, però és clar, en aquell moment era bastant perillós, no hi havia pancartes, no hi havia res matisa Pilar Aymerich -. Vaig veure que no hi havia una imatge de fotografia de com eren de perilloses i cruels les vagues." De manera que els va preguntar per on passaria la manifestació i els va esperar al carrer Ferran.
M'interessava veure el contrast entre les botigues modernistes del Carrer Ferran i la força dels obrers que baixaven. Pilar Aymerich
Al vespre va ampliar les fotografies al seu laboratori i a les dues de la matinada les va enviar des de Correus a Triunfo, revista amb seu a Madrid. L'endemà va rebre una trucada de Manuel Vázquez Montalbán: "'Has retratat tots els enllaços sindicals en la clandestinitat. No sé si la podrem publicar' li va fer saber Montalbán-. Al final, com que sempre en feia més d'una, en van publicar una de pla general on no es veien les cares dels obrers." (podeu veure la foto publicada a Triunfo aquí).
La fotografia no va veure la llum fins al 1977, en la primera exposició de la Pilar Aymerich, "Rauxa", dedicada a les manifestacions que s'havien fet després de la mort de Franco. La presentació que va escriure Maria Aurèlia Capmany per aquesta exposició no podia retratar amb més audàcia la figura de la fotoperiodista, com si es tractés d'una guerrera a la caça d'imatges que desafien l'abús dels poderosos.
AMB MIRADA FEMINISTA
3 - Primeres Jornades Catalanes de la Dona, 1976
Per a Pilar Aymerich, que se sentia feminista des que anava a l'escola de monges, les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l'any 1976, van resultar l'eclosió del feminisme a Catalunya després d'una nit molt fosca. Era el primer acte públic feminista que se celebrava després del règim franquista, ja que fins llavors havia estat un moviment completament clandestí. Les jornades van superar totes les expectatives de les organitzadores, entre les quals hi col·laborava ella. Hi van participar grups de dones de totes les tendències polítiques, des d'associacions catòliques fins a anarquistes.
Ens pensàvem que seríem 200 o 300 dones, i resulta que en quatre dies vam passar a 4.000 dones. Allà hi havia ponències sobre tot. Tu ara llegeixes les ponències de l'època, sobre educació, sobre avortament, sobre maltractaments, sobre la dona obrera... i és clar, et quedes una mica parada! Veus que hi ha coses que encara no s'han solucionat. Pilar Aymerich.
Pilar recorda que va captar aquesta imatge mentre es portava a terme la ponència de dona i treball: "va ser un segon que va sortir la dona fregant, i va ser just el moment decisiu de poder fer aquella foto que, a més a més, exemplifica perquè érem allà." Aquell instant decisiu reflectia "la precarietat de la feina de les dones, la submissió de les dones, o sigui, tot el món que influïa en què significava ser una dona treballadora. En aquella època era bastant complicat, no hi havia cap dret."
4 - Manifestació contra la violació i el maltractament, 1977
La tardor del 1977, Antonia España, una treballadora de Sabadell, era assassinada a ganivetades quan s'intentava defensar d'un intent de violació per part d'una exparella. Aquest crim masclista se sumava a dos casos més de violència sexual a Catalunya en quinze dies, un d'ells també a Sabadell. La Coordinadora Feminista, el Col·lectiu Feminista, LAMAR i feministes independents van convocar una manifestació a Barcelona en contra de les violacions i els maltractaments.
La Pilar no arribava mai a una manifestació i es posava a fer fotos. El seu objectiu era captar el moment culminant, aquell que representava el que estava passant. Per això, arribava abans que comencés la manifestació i es preparava com si fos una obra de teatre, a la recerca d'un inici, un punt culminant i un final. Va repassar el trajecte que seguiria la manifestació i va trobar el lloc ideal per esperar-la: davant del cinema Comèdia, situat a la Gran Via de les Corts Catalanes. S'hi projectava una pel·lícula de "destape" típica de l'època amb uns cartells que de seguida li van cridar l'atenció: "Los pecados de un ardiente varón" i "Los fascistas prohibían, però las mujeres dejaban hacer".
I llavors m'interessava el contrast de tota aquesta imatge que estaven donant les pel·lícules en aquell moment de les dones, i després, la realitat, era que les dones estaven sent violades. Pilar Aymerich
RETRATAR L'ÀNIMA
Al llarg de la seva vida, la Pilar Aymerich ha fet milers de retrats. Hi ha algunes persones, però, que van anar desfilant davant la seva càmera durant dècades deixant testimoni de la petjada del pas del temps en els seus cossos i rostres fins que van morir. És el cas de les amistats que va fer a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on es va matricular per estudiar direcció teatral amb disset anys: Maria Aurèlia Capmany, Ovidi Montllor i Montserrat Roig. La manera de retratar-les va experimentar una evolució al llarg dels anys:
Al començament busques un decorat perquè el defineixi, però, a mesura que es va fent gran, prescindeixes més del decorat perquè la seva pròpia cara ja és el decorat, o sigui, la seva pròpia cara ja t'explica la vida i potser no necessites transformar-la en el moment de fer la foto. I això és curiós perquè hi ha molts plans mitjans, plans generals de joves i després de grans hi ha la potència de la cara viscuda. Pilar Aymerich
5 - Maria Aurèlia Capmany, una dona lliure
Pilar Aymerich encara recorda la forta impressió que li va fer la primera vegada que va veure la Maria Aurèlia Campany. Era professora i cofundadora de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Vestia de negre, portava medallons, s'alçava amb talons i fumava puros. El xoc va ser brutal, sobretot tenint en compte que era l'any 1962, en ple franquisme, i la Pilar venia d'una escola de monges. Amb la Montserrat Roig en feia broma, somiaven a tenir una tieta o una mare com ella. "De seguida vaig intuir que era la primera vegada que estava davant d'una dona lliure i que sabia qui era. Això es notava molt.", sentencia la Pilar.
6 - Ovidi Montllor, "La fera ferotge"
La Pilar Aymerich relata entre rialles que quan prohibien els concerts de l'Ovidi Montllor i tancaven el teatre, moltes vegades l'Ovidi acabava improvisant un concert en un restaurant del carrer Còrsega de Barcelona, entre amics i botifarra amb mongetes.
El 1968, l'Ovidi estava component "La fera ferotge" i necessitava fotos per al disc.
Li vaig dir: m'agradaria fer-te com una fera ferotge, perquè tu pel franquisme, pel règim, ets com una fera. I és que quan pujava a l'escenari es convertia en una fera potent i revolucionària Ovidi, treu fum pel nas! Pilar Aymerich
7 - Un regal per a la Montserrat Roig
L'any 1990 van diagnosticar un càncer de pit a la Montserrat Roig que acabaria un any més tard amb la seva vida. Era la seva amiga i còmplice professional des de feia gairebé trenta anys. Quan estava malalta i li van començar a caure els cabells, abans de continuar amb el tractament de quimioteràpia, la Montserrat li va comentar que volia una sessió de fotos per veure's guapa.
Li vaig fer una sessió amb fotos a l'estudi, la vaig il·luminar molt bé, que quedés guapa, perquè estava una mica demacrada. Li vaig fer tota una sessió amb barrets, amb vestuari diferent, que se sentís guapa i que a més a més s'ho va passar molt bé en la sessió. Era com un regal que li vaig fer, o una prova d'amor, de dir: Encara ets guapa i continuaràs sent guapa.' És una foto que s'ha publicat bastant perquè està molt guapa i, és clar, per a ella, veure's d'aquesta manera va ser una mica diguéssim de sentir-se millor com a dona.
En realitat va ser una sessió alegre, perquè pensaves que ella se sentiria bé, que era un regal perquè ella se sentís bé, i això també et feia sentir bé a tu. Pilar Aymerich
Ens hem aturat en el rerefons de set imatges de la Pilar Aymerich, però la seva obra és inabastable. Va dipositar el seu fons fotogràfic a l'Arxiu Nacional de Catalunya: més de 70.000 imatges que configuren un testimoni visual imprescindible per conèixer la història política, social i cultural de Catalunya de la segona meitat del segle XX. Un autèntic regal per a la memòria històrica.
