Ser narcicista: és bo o dolent?

El narcisisme pot ser una característica de la personalitat. El tema és que, si tu t'atrapes amb el personatge victoriós que crees, per exemple, a les xarxes socials, i no et reconeixes i dius: 'Ep! Qui soc, realment?', aquí és on estaríem parlant del narcisisme patològic.

Les persones narcisistes sanes, les necessitem, perquè són persones que tenen una gran capacitat de comunicació i de captivar les persones. Són persones molt segures d'elles mateixes.

Tothom té característiques de personalitat narcisistes. De fet, hi ha gent que, en l'àmbit del coaching, el que està demanant són característiques d'un narcisisme sa.

Els narcisistes patològics ho són perquè, si els critiquen s'enfaden, són arrogants i acaben sent uns egocèntrics que volen que tot giri entorn del seu món propi.

Els narcisistes tenen molt de malestar a l'interior, aguanten molt patiment i per això fugen d'ells mateixos i anhelen que algú els sàpiga estimar de veritat.

Moltes influencers només estan ensenyant 15 segons de la seva vida meravellosa, però no estem veient com és aquella persona a les altres esferes.

Júlia Pascual, psicòloga

Ningú que ha dissenyat les xarxes socials ho ha fet per voler-nos fer un regal.

L'ésser humà del segle XX, i això és una cosa que han dit molts psiquiatres, se sent molt més buit que les persones d'altres èpoques.

Apareix la societat de consum, en què la idea és que has de comprar i comprar i comprar, i això ja té un deix de narcisisme: comprar coses per a tu, per posseir-ne més. Amb l'arribada de les xarxes socials, això encara es magnifica més. Perquè aleshores no es tracta només que hi hagi un imperatiu que has d'anar a comprar, sinó que també hi ha un imperatiu d'exhibir i d'exhibir-te.

Hi ha llengües indígenes encara avui que no tenen paraula per dir ‘jo', i sí que tenen paraula per dir ‘nosaltres', però no pas ‘jo' en el sentit individual nostre.

El que diuen molts psicòlegs és que el narcisisme és una resposta a la buidor interior. És una manera de dir-se: 'Jo em sento amb poca autoestima, em sento buit interiorment; doncs presentaré una gran façana perquè la gent m'admiri i així em sentiré important.'

Si ens passem a un individualisme de sentir-nos completament aïllats els uns dels altres, desconnectats de la natura, sense sentit a les nostres vides, aleshores acabem amb patologies psicològiques de tota mena.

Hem passat cada vegada més a viure entre quatre paret,s i ara no només entre quatre parets, sinó entre pantalles i pantalles i pantalles. I ens pot passar el que li passa a Narcís al mite grec clàssic. Narcís comença a mirar-se la seva imatge a l'aigua i se sent tan atret per la seva imatge que acaba, 'pum', caient a l'aigua i ofegant-se. I nosaltres, si seguim per la via del narcisisme, sembla que també ens ofegarem, no a l'aigua, sinó en la brutícia, amb la toxicitat i amb la confusió que estem generant.

L'any 1000 no hi ha autoretrats, el 1500 ja n'hi ha, alguns, poquets. L'any 2000 es popularitzen, i a partir de l'any 2000, amb les selfies, i ara el que tenim, fins i tot, és això que se'n diu dismòrfia de Snapchat. Noies, sobretot són noies, que van als cirurgians perquè les operin per tal que es puguin assemblar a les seves fotos retocades amb filtres.

Jordi Pigem, filòsof

L'autoestima és quan m'estimo des de mi mateix, acceptant-me com soc; això costa, però es pot treballar. Si això només em ve de fora, pot desaparèixer. La idea és: Si desapareix tot això que et configura, tu continues valent?

Per reforçar l'autoestima és bàsic treballar les respiracions, respiracions conscients. Què vol dir? Que quan jo em poso així i tanco els ulls, res, un moment, i omplo la panxa comptant a quatre, sostinc l'aire comptant a set i el deixo anar comptant a vuit per la boca. Si jo faig tres rondes d'aquesta respiració, el sistema nerviós queda molt relaxat i és una eina molt ràpida.

Si aprenc a respirar conscientment, si aprenc a meditar ni que siguin dos minuts cada dia, si faig exercici físic cada dia, aprenc una cosa que és bàsica per a la meva autoestima; quina és? Tenir distància de les meves emocions, que les meves emocions no se m'emportin.

Oi que hi ha coses que no les fem davant de la finestra, que hi ha coses que les fem al darrere? Doncs per a mi les xarxes socials haurien de ser una mica un símil molt similar. No tot cal que sigui de cara cap enfora, per mi és com un excés.

Per mi Instagram no és la meva finestra amb què m'aboco al món i dic coses, perquè això sí que seria molt narcisista, sinó que és una cosa de dir: 'Mira, jo sé això i jo penso que tinc l'obligació de donar-ho als altres, així, perquè sí, el que jo sé, per si puc ajudar.'

A l'escola s'hauria de parlar de xarxes socials: del temps, de la cara que mostrem als altres, de no creure't aquesta imatge que jo rebo de l'altre…

Hi ha estudis universitaris molt interessants que expliquen la infelicitat que provoca aquesta comparança entre les persones que veiem a les xarxes socials.

Elena Puig, psicòloga