Gaza: les imatges de fam refermen les proves del genocidi israelià
La comunitat humanitària internacional ha determinat que Israel viola la Convenció per a la Prevenció i el Càstig del Crim de Genocidi, adoptada per l'ONU el 1948 després dels judicis de Nuremberg
Primer va ser Amnistia Internacional, amb una investigació detallada basada en mesos de treball de camp, presentada el 5 de desembre del 2024.
El títol ho resumia prou clar: "'Et sents com si fossis infrahumà': el genocidi d'Israel contra els palestins a Gaza". La frase que citava era d'un dels centenars de testimonis que havien obtingut.
Per Agnès Callamard, secretària general d'Amnistia, "l'informe demostra que Israel ha dut a terme actes prohibits per la Convenció contra el Genocidi", amb la intenció de destruir els palestins a Gaza".
La intenció, la prova del crim
La paraula "intenció" --que no la xifra de morts, com erròniament alguns diuen-- és la clau per demostrar el crim més greu de la legislació humanitària internacional.
És el que ha de determinar el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU en el cas de Sud-àfrica vs. Israel per genocidi, si la matança de Gaza té la intenció de destruir una comunitat.
La sentència, però, pot trigar anys. I amb més de 61.000 morts sobre el terreny i ara amb gent morint de gana a Gaza pel bloqueig israelià, no és estrany que les organitzacions humanitàries avancin feina.
Sobretot quan el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, es disposa a reocupar tota la Franja, amb la previsible escalada de violència i víctimes.
Netanyahu, contra tot i tothom
Dilluns, 550 exresponsables i excaps de tot l'enorme entramat de serveis de seguretat civils i militars i d'intel·ligència tant exterior (Mossad) com interna (Shin Bet) van compartir una carta sense precedents demanant al president dels EUA que aturi Netanyahu.
El mateix cap de l'Estat Major israelià, Eyal Zamir, nomenat per Netanyahu el 5 de març, s'ha ocupat de filtrar que està en contra de la reocupació de tot Gaza per la falta d'objectius militars determinats a aconseguir i el perill que constituirà per a la vida dels soldats.
Són molts a Israel els que recorden que Netanyahu no ha aconseguit cap dels objectius de la seva campanya després de 22 mesos: ni acabar amb Hamas, ni alliberar els ostatges. De fet, l'últim intercanvi el va impedir ell mateix en trencar unilateralment l'alto el foc el 18 de març, després de dos mesos i un primer intercanvi exitós.
La derrota israeliana
Israel ha guanyat gairebé totes les batalles des de la fundacional, el 1948. I, malgrat tot, a Gaza pot estar començant a perdre la guerra, per excés de sang i de cobdícia territorial.
La mateixa existència d'Israel com a estat jueu i democràtic, segons es vol definir ell mateix, ja ha quedat prou clar en 77 anys que no depèn dels camps de batalla, sinó de l'acceptació internacional i, sobretot, regional.
Depèn, en definitiva, d'una entesa amb la majoria de població autòctona de Palestina del 1947 i els seus descendents, àrabs palestins que continuen tenint majoria demogràfica, incloent-hi la diàspora.
Depenia fins ara del relat del conflicte, que els sionistes han deixat de controlar.
22 mesos de pedagogia
La desproporció absoluta de la resposta israeliana a l'atac de Hamas del 7 d'octubre del 2023 i, sobretot, la durada extraordinària han fet de Gaza la crisi més llarga i sagnant d'aquest conflicte ja de per si llarg i sagnant.
Temps i matances més que suficients en prop de dos anys perquè el món occidental aprengui l'altre costat de la història des de la partició de Palestina del 1947 contra la voluntat de la població àrab, majoritària.
Aquesta simple afirmació ja era prou desconeguda fora del món àrab. Com desconegut per al públic en general era que més del 60% de la població de Gaza són refugiats i descendents de la neteja ètnica de palestins que ja hi va haver en territori israelià entre el 1947 fins ben entrats els anys 50.
Molt poca gent ja es creu el que Israel volia fer creure en arrencar les represàlies el mateix 7 d'octubre del 2023. Pretenia que la guerra començava aquell dia i que l'havia iniciat Hamas.
Un gir de 180 graus
"Desplaçaments forçosos" i múltiples de dos milions de persones, "marxes de la mort" sota les bombes i contra els franctiradors, construcció de "camps de concentració", "gana". Les paraules entre cometes més la de "genocidi" eren d'associació impensable a Occident amb Israel.
L'estat sionista, autoproclamat "jueu i democràtic", havia nascut precisament empès per les atrocitats del nazisme i per la mala consciència de la part d'Europa que va guanyar la Segona Guerra Mundial però que havia fet els ulls grossos davant l'Holocaust, amb el fals pretext que "no se sabia".
No és en va que precisament sigui Alemanya el país més reticent encara a qualsevol crítica contra Israel.
Gaza ha trencat aquest tabú, el xec en blanc. Els estats i la Unió Europea es resisteixen, tot i que són diversos els responsables continentals que també han acusat de genocidi Israel.
El suport al país està en els nivells històricament més baixos entre les opinions públiques, que tard o d'hora obligaran a prendre decisions polítiques menys divergents.
La fam, motor del canvi
El mateix Netanyahu havia advertit al maig als seus ministres més extremistes que no es podrien permetre fotos d'infants famolencs si no volien perdre "suports imprescindibles per guanyar la guerra".
Però al mateix temps segellava la Franja a l'entrada de qualsevol ajuda humanitària que no fos tramitada per l'organització mercenària nord-americana Fundació Humanitària de Gaza.
Metges sense Fronteres adverteix que els quatre únics punts de repartiment --abocament, més ben dit-- de menjar d'aquesta organització s'han transformat en "llocs d'assassinats orquestrats i deshumanització".
Les fotos que temia Netanyahu han fet la volta al món: almenys 193 morts de fam, 96 dels quals infants. I, si per negar la gana, confiava en la Fundació Humanitària de Gaza, els mercenaris que l'acompanyen i els mateixos soldats israelians han fet uns 1.500 morts disparant contra gent famolenca i desesperada en el que ja es coneixen com les "cues de la fam".
"El nostre genocidi"
Des del desembre, amb el primer informe d'Amnistia, fins a les imatges i la realitat de la fam induïda, han mort a Gaza més 10.000 persones, malgrat l'alto el foc de dos mesos entremig.
Com vaticinava --i no ha evitat-- Netanyahu, la situació ha arribat al paroxisme, especialment quan ha fet evident que es proposa reocupar tot Gaza i tancar de facto els supervivents en camps de concentració.
El cercle de les acusacions de genocidi l'han tancat dues organitzacions humanitàries del mateix Estat d'Israel que no han pogut callar més i al juliol van publicar dues investigacions molt similars.
B'Tselem (Centre d'Informació Israelià pels Drets Humans als Territoris Ocupats) titulava la seva: "El nostre genocidi", probablement la frase més dura que es pot escoltar a Israel parlant de si mateix.
El mateix dia es feia pública una altra investigació complementària amb conclusions molt semblants. La de Physicians for Human Rights-Israel, la filial israeliana de l'ONG Metges pels Drets Humans. El títol: "Destrucció de les condicions de vida. Una anàlisi sanitària del genocidi de Gaza".
"Guerra", fins al final?
Gershon Baskin, columnista i analista israelià, és una de les persones que més en saben de com negociar amb Hamas, ja que va ser instrumental en l'alliberament del soldat Gilat Shalit, capturat pel moviment islamista i retingut durant més de cinc anys, fins al 2011.
Repetidament durant aquesta crisi de Gaza, ha intentat mediar per alliberar els ostatges israelians a través d'altos el foc. Tan repetidament com ha expressat la seva frustració per la falta de voluntat política de Netanyahu.
Considerava imprescindible un compromís d'acabar els atacs perquè Hamas alliberés els ostatges, però a cada alto el foc aconseguit, Netanyahu hi ha respost amb un trencament, deixant clares quines eren les seves prioritats: guerra fins al final, en paraules seves.
El problema per a Israel, més enllà del seu primer ministre, que lluita alhora (o prioritàriament) per la seva supervivència política, és que el desgast internacional és tan enorme que probablement esdevindrà irreversible per a tot el país.
Ja ho és prou ara. No és difícil preveure que creixerà amb l'escalada de bombes i morts a la vista.
Israel, cal tenir-ho en compte, depèn tant o més del suport de les opinions públiques occidentals, de la credibilitat que donin al seu relat, que de les subvencions econòmiques i militars dels governs amics.
