El confinament pel núvol tòxic, des de dins: la vida en pausa, un altre cop

A dos quarts de sis del matí ens ha despertat un so estrident i fort. Amb la desorientació pròpia del salt del son profund a l'estat d'alarma, ha costat uns instants entendre què estava sonant i si venia de dins o de fora de casa. Immediatament, una segona alarma i els nens espantats preguntant què passava ens han desvetllat del tot.

El so no resultava del tot desconegut, sobretot amb el record fresc de les manifestacions de València per la dana --on aquest so es feia servir per denunciar la gestió del desastre--, però el primer instint és aturar aquell so infernal sense ni tan sols llegir el missatge. Sona el tercer mòbil que tenim a casa.

En tocar el botó per abaixar el volum, el mateix telèfon ha començat la locució: "Alerta de Protecció Civil-CECAT: Incendi en empresa amb productes químics a Vilanova i la Geltrú. Es demana el confinament..."

És clar, això va per a nosaltres. El primer és calmar la canalla perquè tornin a dormir i, mentrestant, al WhatsApp comencen a arribar els primers missatges amb informació als grups familiars, amics i veïns, però de seguida torna el silenci i la son, amb el convenciment que quan ens llevem ja estarà resolt.

Però no ha estat així, i amb el despertador arriben també notícies més detallades de la magnitud de l'incendi. La columna de fum és clarament visible des de la finestra del menjador de casa.

No estem gaire lluny del polígon on s'ha incendiat la nau i l'efecte tafaner et fa fer allò que t'han dit per activa i per passiva que no facis: obrir la finestra per veure-ho millor. L'olor de clor a l'aire és dissipada, però evident; recorda clarament aquella sensació d'entrar en una piscina pública i, tot i que fa un dia radiant, hi ha un gran núvol blanc i compacte que sobrevola la Geltrú.

Sabem que en alguns punts de Vilanova el núvol ha baixat a terra en forma de boira, molt més perillosa per al sistema respiratori i que deixa una imatge fantasmagòrica de la ciutat.

Els xats ja fa estona que s'han reactivat, i qui més qui menys comparteix informació i vídeos que li van arribant. Tota la vida quotidiana queda congelada en el temps, i evoquem així els moments més durs de la pandèmia: el carrer està desert, s'han cancel·lat les trobades familiars i els partits, els mercats i gimnasos estan tancats, tornada al teletreball i l'orella posada a la ràdio esperant novetats. Només esperant.

I set hores després, a dos quarts d'una del migdia, arriba l'esperada notícia i la vida es posa en "play" de nou per reprendre-la allà on l'havíem deixat. Just a temps per no perdre's el dinar familiar.