"Encara estem tocats", cinc anys del primer confinament per covid a la conca d'Òdena

Aquest dimecres es compleixen cinc anys del primer confinament per covid a Catalunya. L'origen d'aquell brot va ser un dinar en un restaurant, on s'havien reunit gairebé una vuitantena de persones. 

El que va començar amb sis contagiats ingressats a l'Hospital d'Igualada, de seguida es va fer gran, fins al punt que es va haver de prendre una decisió ràpida, dràstica i inèdita: el tancament perimetral de quatre municipis de la conca d'Òdena: Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. 

Totes les persones que d'una manera o una altra van estar relacionades amb aquella decisió recorden el 12 de març del 2020 com un dia dur, tens i difícil.

El govern de la Generalitat va acabar executant una decisió que ja feia dies que estudiava, com recorda l'alcalde d'Igualada, Marc Castells. Ho ha fet en un programa especial del "Catalunya al dia" de Catalunya Informació, emès des de la capital de l'Anoia.

L'alcalde admet que, un cop fet l'anunci del tancament, van donar poc marge de temps i de maniobra a la ciutadania perquè "el que no volíem és que la gent pogués marxar a la desbandada", cosa que hauria provocat una escampada encara més gran de la malaltia. 

25 rodes de premsa i 4 quilos menys 

L'alcalde d'Igualada reconeix que quan es va anunciar el confinament de la zona va tenir "por de l'estigmatització", de manera que quan va saber que en altres ciutats --com Nova York-- passava el mateix, va sentir un cert alliberament.

Tot i això, assegura que cinc anys després "encara estem tocats perquè gairebé tothom coneix algú que va perdre un amic o un familiar" al voltant d'aquelles dates: 

"Temporalment, cinc anys és molt lluny, però emocionalment és molt a prop."

Si l'anunci del tancament es pogués explicar amb xifres, Marc Castells en podria posar almenys dues: durant aquells dies va fer 25 rodes de premsa consecutives i va perdre quatre quilos.

I quan se li pregunta si en van sortir reforçats, respon que "allò va unir molt els set municipis que integren la conca d'Òdena, tot i estar governats per cinc partits polítics diferents".

"Ara ho faria d'una altra manera"

Una altra de les persones que s'emporta una bona lliçó de tot el que va passar és el director assistencial de l'Hospital d'Igualada, Jordi Monedero. Vist amb perspectiva, té clar que ara canviaria l'acompanyament que es va donar als malalts: 

"Allò de no deixar passar les famílies ho faria d'una altra manera. La gent no va morir sola, perquè van estar acompanyats, però no van morir amb els seus... i tot això va ser molt dur."

Dit això, s'ha mostrat molt orgullós de la feina feta per tot el personal sanitari. Un sentiment que també comparteix l'inspector Ramon Roig, cap de la comissaria dels Mossos d'Igualada. 

Visiblement emocionat, explica que el tancament perimetral no va implicar cap mena de dificultat tècnica, però psíquicament va ser tota una altra cosa. Recorda que "la gent es moria i nosaltres també som persones":

"Com li dius a algú que no entri si té els pares dins de la zona confinada?"

L'inspector Roig subratlla amb orgull que "humanament els Mossos ho van donar tot", i recorda que van haver de fer front a la situació amb 63 dels 108 agents que tenien en plantilla, ja que molts també s'havien contagiat de covid. 

"La consellera de la pandèmia"

Una altra de les protagonistes d'aquell primer confinament va ser Alba Vergés. I per partida doble, com a consellera de Salut i com a veïna d'Igualada.

Admet, un punt resignada, que sempre serà "la consellera de la pandèmia", i recorda que en el moment del tancament d'Igualada "visualitzava el que significava allò, perquè era casa meva, els meus veïns, els meus pares, les meves amigues". I com la resta, admet que tot plegat deixa petjada emocional:

"Et queda una experiència que has de mirar de reparar en positiu i intentar aprendre'n."

Darrere seu, el mural de l'artista Joan Fontcuberta. Es va inaugurar el juliol del 2021 i porta per títol "Mirades des del confinament", un homenatge a la solidaritat col·lectiva durant la pandèmia.