La contracrònica d'un funeral solemne: dels petons al taüt del papa al ball de xifres

L'emoció continguda de quan saps que estàs vivint l'últim acte, una òpera que està a punt d'acabar. Milions de persones pendents de la cerimònia de comiat, centenars de càmeres preparades per convertir-se en els ulls del món, més de 4.000 periodistes acreditats sabedors que tot plegat va més enllà del catolicisme, més enllà de la religió.

Com tots els grans esdeveniments, el funeral del papa Francesc ha deixat anècdotes i imatges per a la història.

Espai de trobada

La plaça de Sant Pere ha tornat a ser l'escenari principal. Als peus de la basílica, milers de persones restaven encarades a un sol punt. Però atendre el que està passant just davant no exclou poder mirar als costats.

Si ens hi fixem bé, entre el públic sempre es poden entreveure cares familiars. És un espai on retrobar-te amb aquell vell conegut a qui no fa especial il·lusió veure, però amb qui saps que encara tens una conversa pendent.

Potser, fins i tot, et toca seure al costat d'aquell company de feina amb qui no us acabeu d'entendre, però amb qui et comportes amb una diplomàcia obligada.

O et retrobes amb aquell vell amic estranger a qui només veus de tant en tant, però amb qui guardes una afinitat especial. I decideixes immortalitzar el moment.

L'últim acte

Abans d'obrir les portes de la basílica, últim moment d'intimitat. Les persones més pròximes al papa s'han acomiadat fent un petó al taüt: els seus tres secretaris, els assistents personals i el seu infermer.

Amb la contenció d'aire que precedeix els aplaudiments just abans de començar, els sediaris pontificis han tret el fèretre de la basílica i hi han col·locat un evangeli gegant, un gest reservat només per als funerals papals. La solemnitat de la imatge no ha estat fortuïta: darrere hi havia una organització mil·limètrica.

Els codis de vestimenta --vermell per als cardenals, blanc per als clergues i negre per a les autoritats-- han creat una harmonia cromàtica reforçada per una estricta disposició dels assistents. Tot plegat, una lliçó de culte estètic.

La música ha afegit majestuositat a les pregàries. Per primera vegada en un funeral papal, s'han pogut sentir en xinès, i això que la Santa Seu no manté relacions diplomàtiques amb Pequín des del 1951.

Però el pontífex, si una cosa buscava era el consens i l'entesa. Per això, també va convidar col·lectius que no acostumen a presenciar aquest tipus d'actes: hem vist transsexuals, persones pobres, presos, sensesostre i migrants plorar el papa Francesc.

Com en tots els grans esdeveniments, no ha faltat el clàssic ball de xifres al qual els catalans, després de repetides manifestacions, ja estem acostumats: 400.000 assistents segons el Vaticà, 140.000 segons les autoritats italianes.

Siguin 400.000 o 140.000, entre la multitud ha aparegut un convidat especial: Carmela Mancuso, la veïna de Calàbria de 72 anys que cada dia anava a portar flors grogues a l'Hospital Gemelli, on el papa va passar 38 dies ingressat. Quan va rebre l'alta, va sortir al balcó a donar les gràcies als fidels que s'hi havien apropat, i s'hi va dirigir directament: "Veig aquesta senyora amb les flors grogues, que bé!".

Avui, les flors han tornat a ser protagonistes, aquest cop, de color blanc. Quatre nens han acompanyat el seguici fúnebre i han deixat flors a l'altar de la basílica de Santa Maria la Major, just abans que el papa fos enterrat, un moment que no s'ha pogut veure en directe.

A l'exterior, centenars de feligresos esperaven un senyal que revelés que tot plegat ja havia acabat. Entre les masses s'ha alçat una pancarta: "Adeu, papa".