La crueltat del franquisme amb les dones als Patronatos de la Mujer: "Eren treballs forçats"
Dues dones expliquen el seu pas per aquesta institució en l'etapa de la dictadura
Maria Forns va ingressar amb 16 anys a un centre del Patronato de Protección a la Mujer, regentat per la Congregació de les Germanes Adoratrius. Primer, a Barcelona, a la cantonada dels carrers Consell de Cent i Casanova, on ara hi ha una escola de la mateixa congregació.
Uns mesos més tard va anar a un altre centre de Sant Just Desvern. Va estar sota la seva tutela gairebé un any, des del juliol de 1972 fins al juny de 1973. Recorda aquell període com una experiència espantosa:
"Era un turment estar aquí dins. Imagina't que tens 16 anys, que comences a intentar ampliar horitzons i de cop et tanquen aquí i no saps què hi fas i no saps per què."
El capellà del poble va convèncer els seus pares que això era el millor que podien fer. Diu que ara li reconeixen que era una noia molt avançada pel seu temps perquè "llegia molt, escrivia molt, volia sortir de casa. Coneixes gent nova i comences a saltar-te classes i això no ho digereixen."
Consuelo García del Cid va començar a militar en moviments polítics i socials de ben jove. Va canviar la seva manera de vestir i va començar a qüestionar l'autoritat familiar i social del moment: "Em començo a rebel·lar, m'assabento que han afusellat Puig Antich, em manifesto contra la dictadura i això en una família de classe mitjana i de dretes com la meva era inacceptable."
Un dia, el metge de la família li va dir que li havia de posar una vacuna. Es va despertar en una habitació que no havia vist mai. Va mirar per la finestra i va veure "que passaven els cotxes i a la matrícula posava M, M, M, M... En aquell moment entenc que m'han portat a Madrid. Encara no sé en quin mitjà de locomoció ni res. No m'ho han volgut explicar mai." Era l'any 1975. Després de Madrid va estar internada a Àvila i a Barcelona fins al 1977.
"Un sistema penitenciari ocult per a menors"
Les seves conductes no encaixaven amb el model de feminitat que volia el règim franquista i, per tant, s'havien de reconduir. Com explica la Maria, la dona estava feta per ser submisa i si no ho era, volia dir que alguna cosa no funcionava. Pel simple fet de revoltar-se ja no era una dona sana.
La Consuelo ho veu com "un sistema penitenciari ocult per a menors que no havíem comès cap delicte. Cada una tenia un drama familiar: violades, d'orfenat, filles de presos... i després hi havia les que consideraven rebels, les que havíem sortit de la norma i que no teníem perdó de Déu perquè veníem de famílies estructurades. Amb nosaltres s'acarnissaven."
Les congregacions, col·laboradores del règim
Adoratrius, Oblates o Trinitàries eren algunes de les congregacions que tutelaven les noies que tenien a càrrec seu. Eren la part executora de les directrius elaborades pel règim franquista, una col·laboració entre l'Església i l'Estat per aconseguir plegats els seus objectius.
Els motius per ingressar-les podien ser conflictes familiars, faltes de conducta, ser filles de mares solteres, indisciplina i fins i tot la frivolitat. Com diu un document oficial, una de les funcions del Patronato era "dignificar moralment la dona, especialment les joves."
L'amenaça de càstigs més forts si no es reformaven era sempre present. Les noies que consideraven més rebels podien acabar ingressades en centres psiquiàtrics.
"Eren treballs forçats"
L'activitat principal que feien era cosir productes per encàrrec d'altres empreses, que pagaven a les religioses pels productes confeccionats per les noies.
La Consuelo recorda que li feien cosir uns ninos amb caramels a dins que es venien en moltes pastisseries. A dins hi posaven petites notes manuscrites demanant ajuda, explicant on eren i que no havien fet res, però mai va donar el resultat que esperaven.
Per ella "eren treballs forçats perquè no podies dir que no. I tu ho feies, perquè formava part d'allò." També patien el que qualifica de rentada de cervell religiós constant. La formació acadèmica, diu, no era una prioritat, perquè només feien tres hores de classes. El que sí que els ensenyaven era a fregar, explica.
"No ho puc perdonar"
La relació amb els pares va quedar afectada per sempre. Per la Maria, "són uns pares que, en comptes de protegir-te, en comptes de fer-te de pares, et castiguen i et tanquen. Com ho paeixes, això? Jo no ho puc perdonar. La relació amb la família mai no va ser gaire bona, però quan surto d'aquí ja s'espatlla del tot perquè no pots perdonar una cosa així."
La Consuelo considera que la seva mare va ser la primera enganyada, perquè li van vendre un centre per a nenes difícils, però que no li van explicar mai la realitat. Ella tampoc podia fer-ho perquè totes les cartes, enviades i rebudes, les revisaven. A més, no podien tenir una conversa telefònica ni una visita amb la família sense la presència d'una de les monges.
La pervivència en democràcia
El Patronato de Protección a la Mujer no va acabar amb el franquisme, sinó que va sobreviure fins l'any 1985. Consideren que, tot i que hi va haver una transformació en les formes, el fons es va mantenir força anys més, i denuncien que ningú va recordar-se d'elles quan va arribar la democràcia.
L'adoctrinament que van patir tenia una gran part de culpabilització, diu la Maria. "Érem dolentes! Encara que racionalment no t'ho creguis, alguna cosa queda. Fins i tot tu mateixa arribes a pensar 'què dec haver fet per merèixer això?'"
Ara volen que el seu testimoni serveixi per eliminar l'estigma que moltes dones encara arrosseguen i que fa que es mantinguin en silenci, i que es mantingui així l'aïllament a què les sotmetien. Per trencar-lo, han fet la web www.contraloblit.com per retrobar-se, per poder donar-los veu i fer conèixer el seu patiment.
La llei de memòria democràtica
El març passat la Maria va comparèixer a la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya per explicar la seva experiència i els mètodes de la institució.
L'objectiu era que se les inclogui en la llei de memòria democràtica que s'està tramitant. Voldrien que les congregacions admetin que van vulnerar els drets de les joves i que les empreses es van beneficiar del seu treball. I sobretot, que es reconegui que van patir repressió de gènere i que són víctimes del franquisme.
- ARXIVAT A:
- Memòria històrica Franquisme
