L'energia nuclear, de nou damunt la taula: consulta el mapa a Europa

Centres de computació de dades al núvol, milions de servidors, centres de processament d'intel·ligència artificial, granges de minatge de criptomonedes, vehicles elèctrics, edificis domòtics... La demanda d'electricitat es dispara, amb un creixement global previst pels volts del 4% anual. La capacitat de generació es veu sobrepassada.  

La vocació d'abandonar els combustibles fòssils, la irregularitat de generació de les energies renovables i la seva capacitat de subministrament han fet que el món giri altre cop els ulls cap a l'energia nuclear.

Del "Nuclear? No, gràcies" escampat arreu dels darrers 50 anys, al crit "L'energia nuclear és energia verda" de la Unió Europea. Aquest ha estat el gir.

Regne Unit: creixement lligat a nuclear

El primer ministre britànic ha obert al Regne Unit la caixa dels trons energètica: el dossier nuclear. Keir Starmer ha anunciat la construcció de petits reactors per ubicar-los a diferents llocs d'Anglaterra i Gal·les. 

El líder laborista disposa, al parlament, de la "supermajoria" imprescindible per abordar discussions políticament complicades.

Starmer fa tres salts gairebé mortals: aposta sense reserves i gairebé de manera desafiant per l'energia nuclear, anuncia que les centrals es distribuiran pel territori anglès i gal·lès sense les limitacions actuals, i vincula la viabilitat de l'economia del país a les centrals nuclears. 

El primer ministre britànic ha desvelat un pla amb categoria de full de ruta estratègic, que pot topar amb les reticències dels seus propis diputats a l'hora d'ubicar els reactors. 

"Aquí és on ens hem encallat durant tant de temps en aquest país. Tothom vota a favor de la millora i el canvi dels equipaments energètics, però després vota en contra per evitar que vagin a la seva zona. Hem de superar això. Tenim l'avantatge d'una gran majoria per anar endavant".

Starmer ha estat inusualment clar i contundent: "Això vol dir que [les centrals nuclears] s'ubicaran en zones on els seus veïns mai han pensat que hi hauria una planta nuclear." 

Ara, al Regne Unit només es poden ubicar instal·lacions de generació nuclear a nou zones ja establertes. La iniciativa de Starmer elimina les barreres:

Els nous reactors nuclears

La novetat que permet al primer ministre britànic disseminar la producció nuclear pel país són els anomenats Small Modular Reactors (SMR), reactors petits. 

Presenten grans avantatges: són més petits, fàcils d'instal·lar i en lloc de ser  instal·lacions "a mida" es podran produir en cadena i de forma modular. El petit problema que presenten és que, a hores d'ara no tenen dissenys definitius, testats i verificats. 

Hi ha diferents SMR en marxa, com el rus Akademik Lomonosov, muntat damunt una plataforma marina. I projectes en diferents fases de disseny als Estats Units, Canadà, la Xina, el Japó, Corea del Sud, l'Índia, França i el Regne Unit, entre d'altres.

La firma britànica Rolls-Royce és la que ha rebut amb més interès la revifada nuclear laborista a Anglaterra i Gal·les. 

Escòcia en queda al marge. Edimburg manté competències exclusives en matèria mediambiental que impedeixen a Londres decidir unilateralment sobre la política energètica escocesa.

El viatge i viratge nuclear

La producció d'energia nuclear arrenca a mitjans del segle passat a la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units. 

L'URSS, els EUA, Japó, França i la Xina dominaran una tecnologia que es presenta com la gran esperança per la humanitat. Fins que arriben els tres grans accidents nuclears (coneguts): Three Mile Island, als Estats Units, el 1979; Txernòbil, a Ucraïna (URSS en aquell moment), el 1986, i  Fukushima Daichi, Japó, el 2011.

Three Mile Island va ser el primer gran sinistre nuclear conegut. El 28 de març de 1979, un problema en una vàlvula afegit a un error humà va motivar la sortida de vapor radioactiu a l'atmosfera. Es va disparar l'alarma al món sencer. Una energia que estava revestida de fiabilitat i semblava inacabable va patir un fort cop. 

Nombrosos països van revaluar la seva política energètica i van aturar plans de desenvolupament nuclear. La República Federal d'Alemanya, Itàlia i Suïssa van congelar la construcció de noves centrals. Els suïssos van refrendar, en referèndum, l'aturada nuclear.

Txernòbil ha estat "l'accident" nuclear que el planeta ha viscut. El 26 d'abril de 1986, la temeritat d'un enginyer en una prova de seguretat, va fer esclatar el reactor número 4 de la central ucraïnesa a tocar de Bielorússia, llavors dues de les repúbliques de l'URSS.

L'accident va alliberar un enorme núvol radioactiu que el vent va escampar per la zona i per Europa. Encara ara, hi ha una zona d'exclusió de la mida de Luxemburg. Només s'hi entra amb permís, amb dosímetres penjats del coll i amb un límit de temps d'estada. I també, encara avui, enginyers i controladors vetllen perquè el combustible i la runa atòmica enterrada a Txernòbil no emetin el seu verí a l'exterior.

Si Three Mile Island va aixecar l'alerta, Txernòbil va desfermar el pànic, tot i que en la cadena de causes del sinistre, l'opaca i obsoleta tecnologia nuclear soviètica hi va tenir el seu paper. 

Arran de Txernòbil, Itàlia aprova en referèndum l'abandó nuclear, Suècia decideix abandonar progressivament l'àtom (tot i que té encara sis reactors operatius), Espanya declara una moratòria nuclear (també manté set reactors en marxa) i es viu una reculada generalitzada en la cursa atòmica civil. 

Només l'URSS -la responsable del desastre-, França i el Regne Unit mantenen l'aposta nuclear.

Fukushima arriba un quart de segle després de Txernòbil, i colpeja un país tecnològicament punter, preparat per encarar terratrèmols, tsunamis i amb una tecnologia nuclear de primer ordre. I falla tot: el terratrèmol i el tsunami desactiven els redundants sistemes de seguretat, la refrigeració dels reactors s'interromp i es fonen els nuclis de tres reactors. 

L'onada expansiva de l'accident sobre la política nuclear al món és demolidora: el Japó tanca tots els reactors, tot i que acaba reobrint-los parcialment, obligat per l'escassedat d'energia.

A Alemanya, Angela Merkel aprova el tancament de totes les nuclears, mesura que s'acaba complint l'any 2023; Suïssa aprova en referèndum tancar els reactors i no renovar-los quan s'acabi la seva vida útil (ara en té quatre en marxa) i Corea del Sud i Taiwan també frenen la seva vida nuclear.

El paisatge nuclear que té Europa, després de Fukushima és el que queda reflectit al gràfic interactiu. França continua sent el paradigma de país nuclear. L'ADN del país ha incorporat la generació atòmica. A la resta d'Europa, tret dels països que han fet creu i ratlla, instal·lacions minvants en número. Fins ara.

Nou cop de timó

La reculada nuclear coincideix amb un increment de la investigació i de la implementació de sistemes de generació d'energia verda. 

Els gestors energètics persegueixen dos objectius: evitar l'escalfament global i guanyar autonomia estratègica fugint de la geopolítica dels combustibles fòssils. 

I, en aquesta tessitura, l'energia nuclear compleix tots dos objectius. L'urani està més repartit pel planeta que el petroli i les seves reserves també són més abundants. Austràlia, Canadà, Kazakhstan, Brasil, Rússia i Sud-àfrica compten amb els majors jaciments. I les centrals nuclears no emeten gasos d'efecte hivernacle. Contra el que molta gent pensa, les torres de refrigeració de les centrals -nuclears o no- no emeten fum, sinó vapor d'aigua.

En aquest context, la Unió Europea estableix, l'any 2022, que l'energia nuclear és una energia sostenible. La formulació arriba després d'una guerra sense treva entre França i Alemanya, a banda i banda de la línia nuclear. Però si algun actor comença a canviar el pas és Berlín. 

Quan fa gairebé dos anys que Alemanya va tancar la darrera nuclear, el debat es torna a obrir. Creixen les veus als partits de la coalició conservadora CDU-CSU, la mateixa que liderava Angela Merkel quan va apartar Alemanya de la senda nuclear, que demanen revisar la política i reobrir centrals. 

L'argument és ecològic -Europa ho ha conclòs-, geoestratègic -Rússia ho ha fet evident- i econòmic -la creixent demanda s'ha de cobrir amb eficàcia-.

Les minicentrals nuclears que el Regne Unit vol construir tenen una potència de 470 megawatts. Amb aquesta capacitat es poden cobrir les necessitats d'una ciutat de fins a 1,3 milions de llars, segons les previsions de Rolls-Royce, fabricant dels reactors. 

Els seus defensors asseguren que l'energia nuclear és estable, no depèn del sol o del vent i no necessita emmagatzemament. Els detractors diuen que és cara de produir pel cost de la construcció de les centrals -tot i l'abaratiment dels reactors SMR- i que la gestió de residus hi afegeix costos: el combustible gastat s'ha de refredar durant anys, i un cop refredat, s'ha de dipositar en zones controlades i específicament dissenyades. Cal afegir-hi el risc d'accidents. Baix, però potencialment molt lesius.

"L'energia nuclear és molt eficient. Però té un problema: algú ha de pagar l'assegurança per sinistre", se solia dir. Després d'anys de contenció, els estats semblen disposats, si més no, a sospesar de nou els costos i beneficis de l'opció nuclear.