Mor Clark Olofsson, el lladre que va donar nom a la síndrome d'Estocolm

Clark Olofsson, un dels criminals més famosos de la història de Suècia i un dels protagonistes de l'atracament que va donar nom a la coneguda com a "síndrome d'Estocolm", ha mort als 78 anys en un hospital suec, segons ha confirmat aquest dijous la seva família. 

Olofsson es va passar mitja vida a la presó per nombrosos delictes com robatori a mà armada, intent d'assassinat, tràfic de drogues i agressió, però el més conegut de tots va ser l'anomenat "drama de Norrmalmstorg", un atracament a un banc en què els ostatges van establir una relació de complicitat amb els seus segrestadors.

Clark Olofsson har avlidit vid 78 års ålder, bekräftar familjen direkt till Dagens ETC.https://t.co/nX5sJ6hmX6

— Dagens ETC (@ETC_redaktionen) June 26, 2025

Un atracament per treure Olofsson de la presó

El 23 d'agost de 1973, Jan Erik "Janne" Olsson va entrar encaputxat, armat amb una metralleta i amb explosius a la sucursal del Kreditbank, a la cèntrica plaça de Norrmalmstorg a la capital sueca.

 "Tireu-vos a terra, ara comença la festa", va dir en anglès abans de disparar al sostre. Va prendre quatre empleats com a ostatges  --tres dones i un home--. 

Mentre la policia i els franctiradors envoltaven l'edifici, Janne va plantejar les seves condicions a la Policia: tres milions de corones sueques, un cotxe i via lliure per sortir de Suècia, i que, el seu còmplice Clark Olofsson, un dels criminals més coneguts del país i amb qui havia coincidit a la presó, fos traslladat des de la seva cel·la, on complia condemna per robatori, al banc.  

Les autoritats van acceptar part de les seves exigències i van portar Olofsson al banc.
 

"No tinc por dels lladres, temo que la policia assalti el banc" 

Janne Olsson, que va entrar al banc sota els efectes de les drogues, es va calmar immediatament quan van arribar Olofsson al banc. Una ostatge, Kristin Enmark, va explicar a la seva novel·la que el va veure com un salvador. 

"(Olofsson) em va prometre que no em passaria res, i vaig decidir creure'l. Em vaig convertir en la síndrome d'Estocolm. Tenia 23 anys, estava aterrida." 

Diverses vegades durant la crisi dels ostatges --un dels primers esdeveniments que es va retransmetre en directe-- Enmark va parlar i va defensar els seus captors. "Confio completament en Clark i el lladre. No els tinc gens de por; no em van fer res. Van ser molt amables", va dir en una entrevista telefònica amb l'aleshores primer ministre, Olof Palme, el segon dia del seu captiveri. "Saps què em fa por? Que la policia assalti el banc", li va dir durant aquella conversa. 

Allà van estar-se sis dies, en què els dos segrestadors i els quatre ostatges van jugar a cartes i van entaular forts llaços afectius: van arribar per exemple a acceptar una proposta, rebutjada per les autoritats, de fugir amb els lladres amb cotxe perquè asseguraven que hi confiaven "de forma cega". 

Al sisè dia, la policia va alliberar els segrestats en una operació en què no hi va haver ferits. La policia va entrar trencant la teulada del banc i disparant gas lacrimogen. Els dos lladres es van rendir i els ostatges van ser alliberats.  

En aquell moment, els ostatges es van negar a sortir abans que els seus captors, per por que aquests fossin castigats i se'n van acomiadar amb abraçades. 

Els ostatges no van declarar durant el judici

Els ostatges havien desenvolupat un vincle afectiu amb els seus segrestadors i es van mostrar ressentits amb les autoritats fins al punt que durant el judici van decidir quedar en silenci durant el judici dels seus captors, i no declarar. 

Olofsson, per la seva banda es va defensar argumentant que havia actuat per protegir els ostatges i tenia el consentiment de la policia. De tota manera, va ser condemnat.

Va ser portat de nou a presó per complir la resta de la seva sentència anterior. Va demanar l'indult del govern, però la sol·licitud va ser rebutjada juntament amb la seva sol·licitud d'estudiar dret. Finalment, va ser absolt del cas pel Tribunal d'Apel·lació de Svea i va estudiar periodisme a la presó. 

L'actitud dels ostatges va ser el més sorprenent del cas, que es va trobar incomprensible. Les víctimes no només van defensar els seus captors fins i tot després del segrest, sinó que van ser reticents amb els procediments legals i judicials.  

Aquesta reacció psicològica va ser posteriorment batejada com a "síndrome d'Estocolm". 
 

La síndrome d'Estocolm: trastorn o autodefensa

Des de llavors, els experts han debatut la validesa de la "síndrome d'Estocolm" com un trastorn psiquiàtric genuí, i alguns la veuen com un mecanisme de defensa davant d'una situació traumàtica.

El criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, va ser el primer a parlar de síndrome d'Estocolm en referir-se a aquesta actitud dels ostatges durant l'emissió d'un butlletí informatiu. De fet va parlar de la síndrome de Norrmalmstorg, la plaça on hi havia el banc, però de seguida va derivar al nom de la ciutat. 

Segons dades de l'FBI, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de tenir la síndrome d'Estocolm, però hi ha alguns casos famosos que les víctimes han respost d'aquesta manera.  

El "drama de Norrmalmstorg" ha originat diversos llibres i una pel·lícula i una sèrie a Netflix va estrenar fa tres anys "Clark", inspirada en la vida d'Olofsson, un dels criminals suecs més famosos, que va complir condemnes a diversos països, va arribar a renunciar a la seva nacionalitat sueca per recuperar-la més tard. Ara feia set anys que estava lliure.