Per què Israel s'ha atrevit ara a atacar el programa nuclear de l'Iran

Estem davant d'un atac israelià d'unes dimensions sense precedents. Un atac que ja ha tingut resposta per part de l'Iran. Israel mai s'havia atrevit a atacar el que es considera la joia de la corona del règim iranià: el seu programa nuclear. Tampoc s'havia atrevit a matar d'un sol cop, la cúpula militar del país. 

Els dos arxienemics han tingut molts episodis de tensió, operacions encobertes, assassinats i fins i tot l'any passat es van intercanviar a l'abril i l'octubre centenars de míssils. El patró va ser sempre el mateix: Tel-Aviv assassinava personalitats iranianes o proiranianes, Teheran responia amb el llançament al cap d'uns dies de centenars de míssils i drons contra Israel que contestava de manera continguda. Tots dos feien una escenificació calculada i l'escalada no anava a més.

En part, perquè Netanyahu s'estava prou de fer realitat el seu somni: bombardejar el programa nuclear que percep com una amenaça existencial per Israel. Atacar-lo era un tabú per la por que hi havia que pogués desencadenar una guerra oberta entre tots els països amb ramificacions regionals imprevisibles i també per com pogués rebre Israel, ja que durant anys ha considerat l'Iran un país militarment inferior però capaç de fer-li mal. 
 

Un desafiament sense precedents

Aquest divendres, enviant dos-cents avions, atacant cent objectius, matant el cap de la Guàrdia Revolucionària, el cap de l'exèrcit, el cap de la força aèria i científics nuclears, Israel desafia l'Iran de forma brutal i situa la regió en territori desconegut. 

Tel-Aviv també demostra, un cop més, les capacitats dels seus serveis d'informació i els seus serveis secrets. Com ja va fer el setembre del 2024 decapitant la cúpula de Hezbollah, o assassinant el líder de Hamas, Ismail Haniyeh a Teheran, exhibeix un nivell d'infiltració altíssim a les files enemigues. 

Aquest divendres Israel ha matat molts dirigents de cop, ha neutralitzat la majoria de les defenses i malmès el programa nuclear de l'Iran. I ho ha fet amb uns iranians que s'han mantingut pràcticament com espectadors davant l'agressió més greu al seu país des de la guerra amb l'Iraq (1980-1988). No es té constància que hagin abatut míssils o drons israelians i, ara mateix, no està gens clar que pugui defensar mínimament el seu espai aeri dels míssils i caces enemics. Una humiliació en tota regla.  

I la pregunta ara és: què pot fer l'Iran a continuació? Hem vist com aquest matí ha llançat un centenar de drons cap a Israel i aquest vespre un centenar de míssils, però la gran majoria no haurien arribat al seu destí perquè Israel els ha interceptat. 

L'Iran ha promès respondre de forma contundent a aquest desafiament: "S'han obert --ha dit-- les portes de l'infern per a Israel." Tanmateix, el seu sistema de míssils està tocat, la seva força aèria també i no està gens clar com pot fer mal a un Israel que està a 1.500 quilòmetres, i que l'any passat ja va demostrar que, amb l'ajuda dels EUA, és capaç de repel·lir una pluja de centenars de míssils i drons iranians. 

Una opció més fàcil seria bloquejar l'estratègic estret d'Ormuz per on circula part del petroli que surt del golf Pèrsic. Això provocaria una alça de preus i eventualment, potser, una crisi energètica global. 

Però el món ja no és tan dependent del petroli de la regió: l'OPEP fa poc que ja va decidir augmentar la producció i, provocant un augment de preus, Teheran corre el risc també d'enervar aliats com la Xina que li compren molt de cru o de posar-se en contra les monarquies del Golf, que aquest divendres s'han mostrat solidàries amb ell.

El paper d'espectador dels Estats Units 

Només unes hores abans de l'atac, Donald Trump havia piulat que volia resoldre el contenciós nuclear iranià "diplomàticament" i la seva administració havia anunciat per aquest diumenge la sisena ronda de negociacions amb una delegació israeliana a Oman. 

Clarament, Israel ha rebentat aquestes negociacions i, per tant, és obvi tant que Netanyahu ha desafiat Trump com que el líder israelià sabia que si ho feia, el magnat nord-americà tampoc s'ho prendria malament i el deixaria fer. 

També és significatiu que el secretari d'Estat nord-americà, Marco Rubio, s'hagi afanyat a emetre un comunicat dient que els Estats Units no havien donat suport logístic en aquesta operació, enviant el missatge als aiatol·làs que això era un problema entre Tel-Aviv i Teheran. 

Just dimecres, i davant els tambors de guerra que començaven a sonar, el ministre de Defensa iranià havia advertit que si Israel s'atrevia a atacar el seu programa nuclear, consideraria als Estats Units còmplice i atacaria les bases i els interessos nord-americans a la regió: és a dir, atacar bases nord-americanes a l'Iraq, a Bahrain, a Qatar, o a l'Aràbia Saudita.

Veurem si ho fa i en quin grau de potència respon, perquè si és gaire agressiva, l'Iran, que ja té dificultats, no només s'hauria d'enfrontar a Israel sinó també a la primera potència mundial.  
 

El pitjor moment per a l'Iran

L'últim any, ha estat catastròfic estratègicament per l'Iran. Els seus aliats regionals com Hamas i Hezbollah i que li servien per fustigar Israel han pràcticament desaparegut del mapa a causa de les seves ofensives i el règim aliat de Síria va passar a la història amb la caiguda sobtada de Bashar al-Assad. 

Abans, Israel se n'estava molt de bombardejar l'Iran perquè, en part, temia que Hezbollah el pogués castigar com a represàlia o que des de Síria el poguessin atacar. Al mateix temps, amb els dos episòdics bèl·lics d'intercanvi de míssils de l'any passat, l'exèrcit jueu també va demostrar tenir unes defenses molt efectives que van poder neutralitzar la majoria dels míssils i drons iranians.

Per tant, les amenaces que podien sortir de l'Iran s'han mitigat i per Netanyahu ara és el moment d'aprofitar la seva debilitat i donar-li una dura estocada sabent que la seva capacitat de reacció és més aviat limitada. 

Nova violació de la legalitat internacional

Els iranians ja han qualificat l'atac de "declaració de guerra". Sobre el paper és una clara agressió a la seva sobirania i a la seva integritat territorial. El dret internacional diu clarament que un país no en pot atacar un altre si aquest no l'ataca abans. 

Per tant, un atac preventiu com el que ha fet Netanyahu a l'Iran estaria fora de la legalitat internacional, perquè en cap moment, i això també ho diuen l'ONU i els observadors, l'Iran no tenia la bomba atòmica ni estava a punt de llençar un atac contra Israel, l'única potència nuclear de l'Orient Mitjà (i que no forma part del Tractat de No Proliferació Nuclear). 

El director general de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA), Rafael Grossi, ha recordat aquest divendres el perill d'atacar instal·lacions nuclears com la de planta d'enriquiment d'urani de Natanz que ha rebut diversos míssils; una acció, ha dit, contrària al dret internacional i ha alertat que "qualsevol acció militar que posi en risc la seguretat de les instal·lacions té greus conseqüències per al poble de l'Iran, la regió i més enllà".

L'eterna fixació de Netanyahu 

El setembre del 2012, Benjamin Netanyahu ja era primer ministre d'Israel i va causar sensació quan, des de la tribuna de l'Assemblea General de l'ONU a Nova York, va presentar un dibuix diagrama d'una bomba en què es veien els nivells d'enriquiment d'urani que, segons ell, perseguia l'Iran. 

Va assegurar que abans d'un any, Teheran hauria enriquit prou urani per produir la bomba atòmica. Va fer una crida el món per evitar-ho perquè, si no, Israel ho hauria de fer al seu compte i a la seva manera.

En part per aquesta pressió, després d'anys de difícils negociacions, l'administració Obama i l'Iran van arribar a un esperançador acord: el règim acceptava limitar i posar sota una estricta supervisió el seu programa nuclear a canvi que la comunitat internacional li aixequés les duríssimes sancions imposades, precisament, arran de l'opacitat del seu programa nuclear. 

L'Iran va complir escrupolosament la seva part, però la primera arribada de Trump a la Casa Blanca ho va capgirar tot. Convençut per Netanyahu, el magnat va estripar l'acord i va tornar a imposar les sancions a Teheran. 

Des de llavors l'Iran ha tornat a jugar amb l'ambigüitat amb el seu programa nuclear i a construir instal·lacions subterrànies, precisament, per salvaguardar-les d'un possible atac.

Just aquest dijous, l'Agència Internacional per l'Energia Atòmica va censurar l'Iran per primer cop en vint anys per haver incomplert les seves obligacions nuclears i tenir urani enriquit al 60%. Molt per sobre del 3,6% habitual en un programa civil, però lluny encara del 90% necessari per fer la bomba.

Israel justifica l'atac perquè l'Iran estava massa a prop de poder construir una arma nuclear i, en cas de tenir-la, seria una amenaça existencial per la seva seguretat. 

Amb el bombardeig, Israel haurà aconseguit fer recular el programa nuclear iranià un temps, però al mateix temps haurà reforçat la determinació dels aiatol·làs d'obtenir, ara potser de forma clandestina i com més aviat millor, la bomba nuclear; l'única garantia perquè Israel no el torni a atacar mai més. 

Encara és un futurible, però si es veu molt acorralat, és possible que l'Iran decideixi abandonar el Tractat de No Proliferació Nuclear, els observadors de l'AIEA ja no podran monitorar ni controlar els seus moviments, i augmentarà el risc de proliferació nuclear a la regió. 

Arran de la guerra de Gaza, Netanyahu, sense dubte, ha aconseguit uns èxits militars impensables fa dos anys i també canviar a favor seu els equilibris estratègics de la regió, eliminant o debilitant molt els seus principals enemics. 

El dubte és si l'agressivitat israeliana i el gran rancor que està generant a la zona, a mitjà o llarg termini, se li acabarà girant en contra.