Anàlisi
Qui és Enric Marco?
Si hi ha alguna cosa que sabem d'Enric Marco és la seva identitat poc clarificadora. Potser per això els directors Santiago Fillol i Lucas Vermal han titulat "Ich Bin Enric Marco" (Jo sóc Enric Marco, en alemany) el documental que s'acaba d'estrenar als cinemes Alexandra de Barcelona i que enfronta la identitat falsa i la real de l'expresident de l'Amical de Mauthausen que es va inventar el seu pas pels camps de concentració nazis. És un joc de miralls tant interessant com inquietant.
Periodista de 3CatInfo
4 min
La pel·lícula es converteix en un viatge desmitificador cap al passat del protagonista. Les càmeres segueixen Marco a Alemanya per demostrar que va formar part d'un comboi de treballadors que Franco va enviar a Hitler el 1941 i que va estar pres prop d'un any al penal de Kiel acusat d'activitats de propaganda comunista. Però mai va estar al camp de concentració de Flossenbürg. La mentida de Marco es va descobrir el 2005 i va commoure tothom, especialment, també, els periodistes que el vam entrevistar i ens vam creure de dalt a baix el seu testimoni.
Fa sis anys vaig estar un matí sencer amb ell, a casa seva. Feia un reportatge per al "Telenotícies" d'un llibre que acabava de publicar el periodista David Bassa: "Memòria de l'Infern. Els supervivents catalans dels camps nazis", d'Edicions 62. Un dels testimonis més eloqüents i colpidors que recollia el volum era el d'Enric Marco i la seva estada al camp de concentració de Flossenbürg. Res millor que entrevistar-lo directament, i ens vam acostar a casa seva amb el càmera David Bou per escoltar i gravar el seu testimoni.
Cap fissura en el seu relat. Òbviament, no sóc historiador ni expert en el període històric que ens ocupa. No tenia elements per contrastar el que em deia però ni se'm va passar pel cap fer-ho. Senzillament me'l creia. Ho explicava d'una manera tan sentida, tan emotiva, tan exhaustiva i plena de detalls que només podia ser veritat. I era mentida. O en tot cas, no era la seva veritat. Reconec que el seu testimoni em va commoure.
El reportatge es va emetre el dia següent i recordo un company de la redacció que se'm va acostar per felicitar-me efusivament perquè s'havia emocionat amb el testimoni d'Enric Marco. L'emoció. Això és el que va permetre tapar la mentida. Marco emocionava; sabia emocionar estudiants, periodistes i polítics. I l'emoció sumada a un període històric molt difícil de documentar, va facilitar la impostura. Flossenbürg era un camp de concentració que va tenir molts pocs republicans. De fet, operava com a xarxa de distribució cap a altres camps, per tant la pista dels deportats de Flossenbürg és molt difícil de rastrejar. Marco mai hagués pogut mentir sobre el camp de Mauthausen, el més ben documentat de tots.
Per què ho havia fet?
Quan l'historiador Benito Bermejo va destapar la mentida el 2005, em vaig quedar mut. Per què ho havia fet? Aquesta era la pregunta que li volia formular quan me'l vaig retrobar la setmana passada, sis anys després d'haver-lo entrevistat. Aquest cop feia el reportatge també per al "Telenotícies" sobre el documental de Fillol i Vermal. És curiós, la vida sempre dóna voltes, i a producció de TV3 em van assignar el David Bou com a càmera, el mateix amb qui vaig compartir el rodatge fa sis anys.
Enric Marco ens va rebre igual. És un home tranquil, sap comportar-se davant dels mitjans de comunicació i ofereix sempre relats interessants. Per què ho va fer? "Només se'm pot acusar d'un cert messianisme", em respon, "però jo no he estafat a ningú, ni he delatat ningú, ni ho he fet per diners". "Però vostè va aconseguir molta notorietat", li responc. "Recordo unes imatges seves al Senat, emocionant mitja classe política espanyola amb el seu relat", li vaig dir. "Només va ser una vegada!" "Però... i les escoles i els instituts que visitava cada dia per explicar el testimoni dels deportats viatjant per tot Catalunya?". Marco va obtenir pocs beneficis o cap d'inventar-se el seu passat, però això no el justifica, penso. "Senyor Marco, fins a quin punt està justificada la mentida?" "Suposo que serà quan serveix, suposo que serà quan serveix. Jo només vaig mentir per ressaltar la veritat." "Sembla un contrasentit", li responc. "Dels llavis d'un mentider, van sortir grans veritats."
Una conversa difícil que se suma a una altra visita difícil la mateixa tarda: a l'Amical de Mauthausen, on em rep la seva presidenta, l'historiadora Rosa Toran. Els comento que he estat fa unes hores a casa d'Enric Marco. No en volen ni sentir a parlar. És un episodi massa difícil per ells. El fill d'un deportat em comenta que durant dos anys ningú els va trucar per fer conferències. Un cop, a un institut, un noi els va preguntar si era veritat el que els explicaven. El "cas Marco" els va passar factura, però l'esforç, la constància i la tenacitat de la principal associació de deportats a nivell espanyol, els ha mantingut el prestigi inalterable. A les velles oficines del carrer de Sils de Barcelona, a pocs metres de la Rambla, hi guarden la documentació de prop de 9.000 deportats republicans. Toran em comenta que segueixen noves pistes, com els treballadors que van ser enrolats forçadament per l'Organització Todt en fàbriques alemanyes i van acabar en camps nazis, acusats de fer propaganda, sabotatge i conspiració. Podrien ser unes desenes, potser cinquanta.
La recerca de la veritat, aquesta és la història. Últimament, a l'Amical els vénen néts i bésnets de deportats a saber què va passar als camps amb els seus familiars. Els intenten donar totes les respostes possibles, perquè la memòria sigui real i no acabi fallant mai.
Fa sis anys vaig estar un matí sencer amb ell, a casa seva. Feia un reportatge per al "Telenotícies" d'un llibre que acabava de publicar el periodista David Bassa: "Memòria de l'Infern. Els supervivents catalans dels camps nazis", d'Edicions 62. Un dels testimonis més eloqüents i colpidors que recollia el volum era el d'Enric Marco i la seva estada al camp de concentració de Flossenbürg. Res millor que entrevistar-lo directament, i ens vam acostar a casa seva amb el càmera David Bou per escoltar i gravar el seu testimoni.
Cap fissura en el seu relat. Òbviament, no sóc historiador ni expert en el període històric que ens ocupa. No tenia elements per contrastar el que em deia però ni se'm va passar pel cap fer-ho. Senzillament me'l creia. Ho explicava d'una manera tan sentida, tan emotiva, tan exhaustiva i plena de detalls que només podia ser veritat. I era mentida. O en tot cas, no era la seva veritat. Reconec que el seu testimoni em va commoure.
El reportatge es va emetre el dia següent i recordo un company de la redacció que se'm va acostar per felicitar-me efusivament perquè s'havia emocionat amb el testimoni d'Enric Marco. L'emoció. Això és el que va permetre tapar la mentida. Marco emocionava; sabia emocionar estudiants, periodistes i polítics. I l'emoció sumada a un període històric molt difícil de documentar, va facilitar la impostura. Flossenbürg era un camp de concentració que va tenir molts pocs republicans. De fet, operava com a xarxa de distribució cap a altres camps, per tant la pista dels deportats de Flossenbürg és molt difícil de rastrejar. Marco mai hagués pogut mentir sobre el camp de Mauthausen, el més ben documentat de tots.
Per què ho havia fet?
Quan l'historiador Benito Bermejo va destapar la mentida el 2005, em vaig quedar mut. Per què ho havia fet? Aquesta era la pregunta que li volia formular quan me'l vaig retrobar la setmana passada, sis anys després d'haver-lo entrevistat. Aquest cop feia el reportatge també per al "Telenotícies" sobre el documental de Fillol i Vermal. És curiós, la vida sempre dóna voltes, i a producció de TV3 em van assignar el David Bou com a càmera, el mateix amb qui vaig compartir el rodatge fa sis anys.
Enric Marco ens va rebre igual. És un home tranquil, sap comportar-se davant dels mitjans de comunicació i ofereix sempre relats interessants. Per què ho va fer? "Només se'm pot acusar d'un cert messianisme", em respon, "però jo no he estafat a ningú, ni he delatat ningú, ni ho he fet per diners". "Però vostè va aconseguir molta notorietat", li responc. "Recordo unes imatges seves al Senat, emocionant mitja classe política espanyola amb el seu relat", li vaig dir. "Només va ser una vegada!" "Però... i les escoles i els instituts que visitava cada dia per explicar el testimoni dels deportats viatjant per tot Catalunya?". Marco va obtenir pocs beneficis o cap d'inventar-se el seu passat, però això no el justifica, penso. "Senyor Marco, fins a quin punt està justificada la mentida?" "Suposo que serà quan serveix, suposo que serà quan serveix. Jo només vaig mentir per ressaltar la veritat." "Sembla un contrasentit", li responc. "Dels llavis d'un mentider, van sortir grans veritats."
Una conversa difícil que se suma a una altra visita difícil la mateixa tarda: a l'Amical de Mauthausen, on em rep la seva presidenta, l'historiadora Rosa Toran. Els comento que he estat fa unes hores a casa d'Enric Marco. No en volen ni sentir a parlar. És un episodi massa difícil per ells. El fill d'un deportat em comenta que durant dos anys ningú els va trucar per fer conferències. Un cop, a un institut, un noi els va preguntar si era veritat el que els explicaven. El "cas Marco" els va passar factura, però l'esforç, la constància i la tenacitat de la principal associació de deportats a nivell espanyol, els ha mantingut el prestigi inalterable. A les velles oficines del carrer de Sils de Barcelona, a pocs metres de la Rambla, hi guarden la documentació de prop de 9.000 deportats republicans. Toran em comenta que segueixen noves pistes, com els treballadors que van ser enrolats forçadament per l'Organització Todt en fàbriques alemanyes i van acabar en camps nazis, acusats de fer propaganda, sabotatge i conspiració. Podrien ser unes desenes, potser cinquanta.
La recerca de la veritat, aquesta és la història. Últimament, a l'Amical els vénen néts i bésnets de deportats a saber què va passar als camps amb els seus familiars. Els intenten donar totes les respostes possibles, perquè la memòria sigui real i no acabi fallant mai.
