Rafael Altamira, l'intel·lectual republicà a qui ara el rei Felip VI ret homenatge a Campello
L'únic espanyol que ha estat jutge del Tribunal de la Haia i la seva dona han estat inhumats al cementiri del Campello en un acte que ha presidit el rei
Rafael Altamira i Crevea va ser un intel·lectual integral. Pacifista, humanista, historiador, americanista, pedagog i jurista. De fet, l'únic espanyol que ha estat jutge del Tribunal de la Haia.
Republicà de valors profunds, va morir a l'exili. El lleu llegat prolífic contrasta amb el silenci i desconeixement de la seva figura.
La seva família porta dècades lluitant per la seua restitució. Ara, ell i la seva dona han estat inhumats al cementiri del Campello en un acte que ha presidit el rei Felip VI. El monarca ha afirmat que aquest pas suposa "un acte de justícia històrica i reparació, de concòrdia i reconciliació".
Felip VI i la inhumació d'un republicà
A l'espai Rafael Altamira de la Universitat d'Alacant hi ha una fotografia on es pot veure Rafael Altamira amb el rei Alfons XIII. En aquestes parets també hi penja un títol, el de Cavaller de la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons XII, que Alfons XIII li va atorgar.
Altamira era republicà, un intel·lectual que es va haver d'exiliar per no combregar amb el franquisme, un pacifista a qui la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial van minar els ànims.
El seu besnet, Ignacio Ramos Altamira, es mostra agraït i sorprès perquè ara, 74 anys després de la seva mort, les despulles del seu avi tornen a casa en un acte presidit pel rei Felip VI.
"Ho valorem, trobem que és un pas important que un monarca tinga un reconeixement a un republicà que va morir a l'exili. Crec que és normalitzar eixa situació, que sembla que els que eren republicans no eren espanyols prou decents per a fer-los homenatges. I esperem que el seguisquen més. I nosaltres estem molt orgullosos que el nostre avi siga el primer."
Altamira va ser una hispanista de referència i va formar part d'un moviment regeneracionista que volia fer de l'educació l'eina per lluitar contra el totalitarisme. Els seus plantejaments vers l'educació són un dels llegats més importants.
El pedagog
Rafael Altamira volia que l'educació, el coneixement, arribara a totes les classes socials, també a les més desafavorides. A principis del segle XX, tenia la idea que s'havia de crear una societat que lluitara contra la demagògia, el totalitarisme i el fanatisme. I per això, la base era l'educació. Una educació que s'estructurava en els pilars de la llibertat, la llibertat d'expressió i el pacifisme.
Va ocupar el càrrec d'inspector general d'Ensenyament i director general d'Ensenyament Primari, entre el 1911 i el 1913. Els obstacles i les pressions que va rebre per la revolució educativa que representaven les seves idees el van fer dimitir.
"El meu besavi sempre va actuar a favor de tots --exposa Ignacio--, deixant de costat la seva pròpia ideologia si el projecte era bo per a tota la societat. La meva mare sempre ens ha volgut transmetre la figura d'un avi que va treballar tota la seva vida per millorar la cultura i l'educació de tots els espanyols."
L'hispanista
Altamira va ser una figura molt important per la relació amb Amèrica Llatina. El 1909 la Universitat d'Oviedo el va designar enviat especial amb l'objectiu de restablir lligams amb les nacions americanes després de la independència. Va promoure l'intercanvi de publicacions, les relacions entre intel·lectuals, el diàleg cultural, lingüístic i literari.
"Ell està en l'origen de l'americanisme --explica Eva Valero, catedràtica de Literatura Hispanoamericana a la Universitat d'Alacant--. Gràcies a la seva tasca tenim avui estudis sobre Llatinoamèrica molt importants que deuen molt a Altamira, que va estar en l'origen del seu pensament."
L'Institut Panamericà de Geografia i Història li va atorgar el 1947 el Premi d'Història d'Amèrica. Altamira és doctor honoris causa per les universitats de la Plata, Santiago de Xile, Lima, Mèxic, Bordeus, París, Cambridge i Colúmbia.
La seva ciutat natal, Alacant, també ho va fer, el 1909 el va nomenar fill predilecte. El poble va omplir la plaça de l'Ajuntament i centenars de persones van assistir a l'acte. La fotografia que ho recorda també penja de la paret de l'espai Altamira, al costat de la distinció del monarca.
"Veus això, tota aquesta gent, ara només la podria combregar un futbolista", diu Ignacio Ramos Altamira.
El pacifista de la maleta escrita
La seva maleta de viatge era menuda, de color marró clar i a dins només hi queda una capseta amb fils i botons. Però és una maleta escrita. A l'interior hi va escriure el seu nom, Rafael Altamira, i també l'adreça i els noms dels hotels on s'allotjava quan viatjava.
És un dels records que ancoren la seva memòria. Records com la taula, la cadira, les vitrines amb llibres, el penjador amb l'abric i el barret que conformaven el seu despatx. Records que la seva família ha guardat perquè no s'oblide i que ara tenen un espai a la Universitat d'Alacant, el seu espai.
De com un personatge com Altamira no ha tingut una difusió més àmplia, en pot ser motiu una imposada desmemòria.
Va nàixer a Alacant, el 1866. Allí va estudiar el batxillerat, a València, els estudis de Dret, i a Madrid va fer el doctorat.
Un exiliat amb un camí diferent
La professora Eva Valero assenyala que Rafael Altamira no va ser com la resta d'exiliats. Ell va seguir el seu camí com a jurista i el 1936 va marxar als Països Baixos, a treballar al Tribunal de la Haia.
"No era el típic exiliat --observa Eva Valero--, ell no va marxar fugint, ell va prosseguir el seu camí de jurista. Però, és clar, no s'hi volia quedar. Tot i que alguns li deien que ell no era un blanc del règim, sí que li arribaven informacions que li indicaven que podia passar-ho malament."
El 1940, per la invasió alemanya, va haver de tornar a marxar, ara a Baiona. Allí va passar penúries. Va perdre els seus llibres, el seu material de treball, no tenia ingressos. Gràcies als seus deixebles llatinoamericans va aconseguir sortir cap a Lisboa i el 1945 va acabar a Mèxic, on estaven les seves filles.
Altamira va ser membre fundador de la Societat de Nacions i un dels primers jutges del Tribunal de la Haia.
L'antifranquista
"Un dels llegats més importants que ens ha deixat Rafael Altamira és el seu pensament pacifista, conciliador, de concòrdia, un pensament que va tractar de treballar des de tots els llocs on va estar -argumenta Eva Valero-".
Rafael Altamira va estar nominat dues vegades al Premi Nobel de la Pau. Era una persona compromesa amb la democràcia i es va negar a tornar a l'Estat fins que no caiguera el règim dictatorial. De fet, com explica el seu besnet, quan el règim va intentar blanquejar la seva imatge li van enviar diverses ofertes de retorn. Ell ho tenia clar i així li ho va fer saber a Franco: fins que no hi haguera llibertat, ell no tornava. I així ho va complir. I va morir a l'exili, a Mèxic.
El club de les netíssimes i la recuperació de la memòria
Quan estudiava a la universitat, Altamira va ser molt amic de Vicente Blasco Ibáñez. Sorolla li va fer dos retrats i Manuel Azaña el va proposar com a president de la República.
Quan el seu avi va marxar a l'exili, Pilar Altamira, la mare d'Ignacio, tenia dos anys. Ella volia saber coses d'ell, però en plena dictadura se'n parlava ben poc. Pilar i les seves germanes van estar més de 30 anys treballant per restituir la memòria de l'intel·lectual. I recuperar-la volia dir també parlar amb les famílies dels amics de l'avi.
"Això va ser una idea de la meva mare -explica Ignacio-, que sempre estava treballant per la figura de l'avi. I se li va ocórrer reunir a la família dels seus amics, i es deia el club de les netíssimes."
Gràcies a la seva tenacitat, Pilar Altamira va aconseguir contactar amb les netes de Clarín, Sorolla, Blasco Ibáñez... i es reunien dues vegades a l'any.
"Ell va fer un sacrifici enorme, pels seus principis morals, de morir a Mèxic. Però, com recordaven les seves filles, cada dia parlava de la seva terra. Recordava Alacant, recordava la casa del Campello", explica Ignacio.
"Si ho pensem bé --assegura Eva--, tots els exiliats estan enterrats al seu lloc de destí. Machado, per exemple, a Cotlliure. És un lloc ritual, on s'enterra la seva història. Però el desig d'Altamira era estar al Campello."
Rafael Altamira va passar bona part de la seva joventut a la casa Terol, una casa pairal, al Campello, on va escriure part de la seva obra literària com "Cuentos de Levante" o "Reposo". El 1935, quan se'l va nomenar fill adoptiu, li van dedicar un carrer, el carrer que unia la Casa Terol amb la plaça de l'Església.
La seva inhumació, al cementiri del Campello, amb la presència de Felip VI, esperen que servisca d'altaveu a la seva figura. Un ressò que faça eixir l'avi, la seva obra i els seus valors, del silenci. Pilar Altamira, però, no veurà el mausoleu que ara s'alça al cementiri del poble. Una escultura senzilla, gens pretensiosa, però amb l'elegància i contundència que mereix el personatge. Els besnets de l'humanista, seguiran el seu estel, la tasca de continuar omplint la maleta de la memòria.
- ARXIVAT A:
- Memòria històrica País Valencià
