Síria, sota l'amenaça de la violència sectària cinc mesos després de la caiguda d'Al-Assad

El 8 de desembre del 2024, el dictador sirià Baixar al-Assad va fugir a Moscou i Síria va obrir el camí de la transició després de 14 anys de guerra. Pocs dies després, alguns sirians van tornar-hi per tastar en persona la llibertat. 

Mouafk Asaad, oftalmòleg de l'Hospital de Terrassa que viu a Catalunya des dels anys 80, explica la seva experiència al podcast Mapamundi:

"Podies sortir al carrer i dir el que vulguessis, parlar com et donava la gana. Aquesta va ser l'alegria més gran. Qui no ha viscut la dictadura no sap el que és això."    

D'adolescent, ell sempre portava problemes a la família perquè ja no sabia estar callat i criticava la dictadura de Hafiz al-Assad. 

Amb 14 anys es va escapar de Síria per buscar la llibertat, però la seva família el va fer tornar.

Quan hi va tornar al desembre va veure el registre civil a Damasc acabat de cremar pels seguidors d'Al-Assad. 

L'anterior govern volia esborrar proves de la nacionalitat siriana que havia donat a libanesos, iranians, iraquians o afganesos que lluitaven a favor del règim.

Retorn emotiu

Nour Salameh també va viatjar a Síria el desembre passat. 

Aquesta historiadora siriana i professora a la Facultat de Traducció de la UAB va fugir de Síria el 2011 i, des de llavors, havia viscut exiliada a Catalunya sense poder tornar-hi.

"Són catorze anys d'exili i de pensar que mai tornaria a veure el meu pare, la meva germana, el meu pis de Damasc i les petites coses que vaig deixar enrere. I, de sobte, això que era impossible es va fer realitat. Va ser un viatge molt emocional, feliç, però a la vegada trist."      

Salameh va veure moltes poblacions destruïdes, d'altres sense llum, ni aigua ni serveis bàsics. Un panorama desolador. 

La gent era feliç, però estava esgotada de catorze anys de guerra.

La violència sectària

Nour Salameh va néixer en un poble a la província de Homs, a l'interior. És alauita, la mateixa confessió que la del dictador. 

Dies abans de la caiguda del règim, molts alauites es van traslladar a la costa perquè no sabien si hi hauria venjances. 

El seu pare va anar a Tartús, a la costa. Mentre era allà, faccions armades van entrar a la seva casa de Homs i ho ha perdut tot, fins i tot li van destruir el tractor per conrear les oliveres i els llibres.  

Per Salameh, la impunitat que ha donat la comunitat internacional al nou règim ha portat aquesta violència contra els alauites, malgrat que no tots eren partidaris d'Al-Assad.

Durant els catorze anys d'exili, quan trucava al seu pare només parlaven del temps, de les oliveres, de la salut... però no tocaven mai la política o temes compromesos per protegir-lo. 

Quan ella hi va tornar i va poder parlar de tot amb el pare, va descobrir que ell, tot i ser alauita, també havia patit la repressió de Baixar al-Assad

"Vaig descobrir que el pare va passar dos anys sense poder sortir de casa perquè els serveis d'intel·ligència d'Al-Assad el buscaven. Per tant, no tots els alauites estaven amb el dictador."  

Perdre l'esperança

Els familiars de Salameh, doncs, també van estar contents i esperançats amb la caiguda d'Al-Assad, però des del març han perdut la fe en el futur.

Llavors, uns 1.700 alauites, alguns milicians, però la majoria civils, van morir a mans de les tropes lleials al nou president interí, Ahmed al-Shara. 

Allò va ser un punt d'inflexió. El que va sorprendre més la Nour Salameh va ser que moltes víctimes de crims similars del règim d'Al-Assad van justificar les matances. 

Reconeix que aquests assassinats van arribar després que alauites propers a Al-Assad van intentar reprendre el control de territoris. Va ser una acció-reacció, però la reacció va ser brutal. 

Ara espera que es puguin mantenir les iniciatives de reconciliació, però veu el futur amb neguit.

Risc islamista

El mes d'abril va arribar la violència sectària contra els drusos, una altra minoria siriana. 

A més, el risc que les noves autoritats sirianes imposin una agenda islamista està ben present. Tants anys de guerra han reforçat les posicions més radicals. 

Malgrat el control territorial del nou executiu, no tots els grups i batallons, alguns de sunnites fonamentalistes, estan sota una mateixa disciplina.

Gabriel Garroum, investigador i professor de Relacions Internacionals de la UPF, explicava al pòdcast Mapamundi.

"Això no ha de voler dir que Síria es converteixi en una teocràcia o en una altra dictadura. El gran repte és que Síria és un país molt divers, amb cristians, alauites, sunnites, xiïtes, ismaïlites, drusos, kurds, armenis..."

Garroum defensa un diàleg interconfessional i interètnic al més honest possible. 

La trajectòria d'Ahmed al-Sharaa 

El nou home fort de Síria no sembla el més adequat per defensar les minories. 

El seu nom de guerra és Abu Mohammad al-Julani. Va ser el cap de la filial d'Al-Qaeda a Síria, l'anomenat Front Al-Nusrah.

Més tard va tirar endavant un grup més ampli, Hayat Tahrir al-Sham i es va erigir com el senyor de la guerra sirià amb més capacitat militar. 

Va establir un mecanisme de control sociopolític a Idlib, l'última província rebel i llavor de la caiguda d'Al-Assad. Per Garroum, el nou líder sirià:

"És algú que s'ha forjat a base de radicalisme, especialment als seus orígens, però també de pragmatisme." 

En la presentació de l'executiu provisional, el president interí Ahmed al-Sharaa prometia:

"Ens esforçarem per reconstruir i refer les institucions sobre la base de la transparència i de la responsabilitat. Volem arreglar l'economia i treballar en el reforç dels drets humans i la santificació dels drets bàsics."

Síria té altres reptes

El Banc Mundial calcula que els costos de reconstrucció del país són de més de 250.000 milions de dòlars. 

És un país semidestruït com va comprovar el doctor Asaad:

"El 40-45% de Síria està destruït. Estem sota zero ara. Calculo que d'aquí un any i mig o dos començarem l'any zero."

Asaad explica que durant el règim hi havia gent que tenia deu feines, però no anaven mai a treballar i cobraven igualment. 

Al final, però, no hi havia diners ni per a ells. 

La riquesa del país la van robar uns pocs, diu, però al final la corrupció galopant va ajudar a matar el règim.

"Al Capone es queda curt comparant-lo amb el règim dels Assad. Ho vaig viure a Homs. Gent propera que tenia grans restaurants i hi anaven militars. A banda que sempre estaven convidats, també els havien de pagar cada mes amb els guanys del local."  

De fet, si volies treballar, per exemple, com a porter d'una escola, havies de ser lleial al règim. 

Tornar-se a establir a Síria

El doctor Asaad havia perdut l'esperança que Al-Assad caigués. Per ell, qualsevol cosa que passi ara a Síria serà millor que abans. 

No hi pensa tornar a viure, tot i que li agradaria ajudar a refer el sistema sanitari sirià, destrossat per la corrupció i els anys de guerra.

En canvi, Nour Salameh sí que es planteja tornar-hi definitivament per ajudar a la reconstrucció, però no ho té clar del tot. No pot deixar de veure el futur amb inquietud. 

L'han afectat molt les matances d'alauites del mes de març.  

"Allò va reflectir una fractura molt profunda del teixit social. Si no ho considerem una prioritat no podrem avançar. Hi ha d'haver seguretat per a tothom i confiança entre els veïns"

 No obstant això, té fe en la capacitat del poble sirià per no permetre una altra dictadura.