Tothom vol tenir un papa "seu": el poder polític malda per influir en el conclave
Fins a principis del segle XX, reis catòlics podien vetar papes, però ara la influència s'exerceix per la via de la diplomàcia
Al funeral de Francesc hi van assistir molts representants de cases reials europees. Entre tota la reialesa, una dotzena de corones amb jerarquia de caps d'estat. Els reis d'Espanya, Felip i Letícia; el príncep Albert de Mònaco i la princesa Charlene; Carles Gustau i Sílvia de Suècia... Tots amb prerrogatives de protocol i sense poder de decisió sobre els afers vaticans. Sembla obvi... però no sempre ha estat així.
Fins fa una mica més d'un segle, reis i emperadors podien vetar un papa. No tots els reis ni tots els emperadors. Havien de ser catòlics. I ho van fer els reis d'Espanya i França i els emperadors austrohongaresos.
Hi ha un reguitzell de vetos. El rei Felip IV va vetar, l'any 1644, l'accés del cardenal de Frascati, Giulio Cesare Sacchetti, al tron de Sant Pere. La corona hispànica temia que el cardenal proposat al conclave es podia inclinar cap a França, enfrontada a la monarquia espanyola en la Guerra dels 30 anys. Felip IV, que s'enfrontava a revoltes a Catalunya, Nàpols i Sicília, temia que des de la Santa Seu s'alimentessin els conflictes.
Com es feia per vetar un papa?
La norma per vetar els papes, anomenada "Ius exclusivae", s'exercia durant el conclave i abans que un candidat assumís el pontificat.
En el cas del veto hispànic de 1644, el cardenal Gil de Albornoz, que encapçalava la comitiva espanyola, tenia l'ordre del rei de vetar Giulio Cesare Sacchetti en cas que fos proposat. I abans que el conclave li atorgués la majoria, el prelat va presentar el veto en nom del monarca espanyol.
Calia fer-ho abans que la majoria de cardenals li atorgués la confiança per ser papa. Si s'arribava a aquell moment, el candidat quedava investit sota la llei divina, i ni tan sols els poderosos monarques terrenals podien interferir-hi.
Sachetti va veure, assegut sota la volta de la Capella Sixtina, com un altre purpurat tancat, com ell, sota clau, s'aixecava i verbalitzava el veto en nom del rei castellà. Allà es va acabar la cursa papal del cardenal de Frascati, que encara va tenir una segona ocasió; en aquest cas, fracassada sense veto.
El darrer veto papal el va exercir l'imperi austrohongarès el 1903.
Immediatament després de ser escollit el 1903, el papa Pius X va abolir per sempre el "Ius exclusivae" amb la constitució apostòlica "Commissum Nobis" (20 de gener de 1904). A partir d'aquell moment, cap poder civil podia interferir en l'elecció d'un papa sota amenaça d'excomunió.
La prohibició té lògica. El lideratge espiritual de gairebé 1.400 milions de catòlics arreu del món s'ha de resoldre en el terreny de l'espiritualitat. Conclave (sota clau) i "extra omnes!" (Tothom fora!). La decisió està en mans només dels cardenals amb dret a vot. Ningú pot vetar, però... Es pot influir?
L'Església, una de les institucions probablement més influents del món, ha fet de la influència un art subtil i delicat en la relació amb altres institucions. En els dos sentits. Exerceix la influència i rep influència: diplomàcia.
La diplomàcia de traç gruixut de Trump
La successió de Francesc ha mobilitzat els grans centres de poder del món. Donald Trump, el president dels Estats Units, que va arribar a dir que Déu l'havia triat per guiar els país, i que ha fet córrer una imatge seva vestit de papa generada per intel·ligència artificial, ha deixat caure:
"Tenim un cardenal que resulta que és de Nova York i que és molt bo."
El cardenal que Trump apunta és Timothy Dolan, arquebisbe de Nova York, de 75 anys, carismàtic i defensor dels valors més tradicionals de l'Església. No s'alinea amb tot el trumpisme, però se sent còmode en els Estats Units de Trump. El magnat el veuria com un bon ambaixador.
És tradicional en matèria doctrinal, però modern en altres aspectes. És un comunicador actiu i té comptes amb milers de seguidors a Instagram i X. Surt a les travesses, però --ara per ara-- no està situat entre els destacats. Hi va estar en el darrer conclave.
Trump vol un papa conservador, que no miri cap a les "perifèries", com ha fet Francesc. Les "perifèries" són, pel president dels Estats Units, llocs on hi ha "gent molt dolenta, assassins, narcotraficants, malalts mentals, bojos de països que han buidat els seus manicomis al nostre país".
Trump ha deixat caure un nom. I a banda dels moviments diplomàtics ocults, com poden ser sondejos i peticions a la jerarquia catòlica nacional, el fet que la Casa Blanca hagi verbalitzat un nom, fa que algunes orelles escoltin.
Macron malda per "recuperar" un papa francès
Si Trump ha deixat anar un nom, el president francès, Emmanuel Macron, ha anat més enllà. Va aprofitar el viatge d'estat per assistir al funeral de Francesc i es va trobar amb els purpurats francesos. Entre ells, aquest home, el cardenal de Marsella Jean Marc Aveline, un dels papables que surt també a les converses dels vaticanistes.
Sovint se l'etiqueta com el "favorit" del papa Francesc. Té 66 anys (jove), està obert a les reformes com el rol de les dones a l'Església i a l'ecumenisme. Si la seva candidatura prosperés, França tindria un reforç diplomàtic de primer ordre, després de sis segles i mig sense tenir un pontífex. A Aveline se li critica que el seu italià té mancances. En això hi ha opinions. En tot cas... hi ha qui pensa que París no ha de veure-ho necessàriament com un problema.
Alguns diaris italians han acusat Macron, directament, de conspirar amb els cardenals francesos per formar una majoria en favor d'Aveline o altres purpurats que apareguin com a candidats sòlids durant el conclave. Res a veure amb el vell sistema de veto... però sí amb la política de teixir aliances en tots els àmbits. Fins i tot en el religiós. Fins i tot en una república que ha fet de la laïcitat un pilar existencial.
L'Elisi ha sortit al pas de les informacions que lliguen el contacte amb els cardenals francesos que ara són tancats al conclave amb la vocació d'influir: "El president va complir una tradició republicana vigent, respectada pels seus predecessors després del funeral d'un papa. Manipular la informació és un comportament indigne".
Itàlia vol recuperar la "tradició" de tenir un papa italià
I qui també s'ha mogut --potser amb més discreció-- ha estat la primera ministra italiana. En aquest cas, l'objectiu de Giorgia Meloni és més definit: tornar a tenir un papa italià a la cadira de Sant Pere.
Dels 266 papes que s'han assegut a la cadira de Sant Pere, més d'un 80% han estat italians. Fa gairebé mig segle que el Vaticà no nomena un papa italià. El darrer, Joan Pau I, va tenir un pontificat molt curt: 33 dies.
A més d'italià, Meloni busca un pontífex conservador. I aquests requeriments els compleix, si més no parcialment, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca de Jerusalem. És tradicional en la doctrina, però dialogant i obert al diàleg. I, a més a més, s'ha mostrat actiu i combatiu en el conflicte palestí, advocant pels drets humans i la protecció dels civils. Això l'ha convertit en un enemic de Benjamin Netanyahu i li ha donat una pàtina d'obertura que el pot ajudar eventualment en el conclave.
És llombard i té 60 anys. Massa jove, per a molts vaticanistes, que li atribueixen falta d'experiència. L'edat, a més a més, és un factor de negociació. Un papa gran és més fàcil de pactar entre sectors, perquè el temps d'autoritat serà més curt.
"Extra omnes". La Capella Sixtina està tancada. Els fils que els centres de poder polític han teixit, estan llençats. Al conclave es decidirà l'autoritat religiosa dels catòlics escampats pel món. I també qui té el poder sobre la xarxa d'ambaixades més espessa del món. Cap Estat té un ambaixador a cada parròquia. Cap poder polític té un complex de recaptació d'informació tan vast i depurat, i amb una capil·laritat tan fina i tan escampada pel planeta, com l'Església. Convé relacionar-s'hi... i, com es diu al meu poble, "tenir-hi bo".
